És la suma de molts motius. La Catalunya interior té unes particularitats que no tenen altres zones amb caire metropolità. Entenc que les candidatures independentistes han sabut transmetre aquest missatge i aquesta confiança. Pels diputats que repetim, crec que s’ha reconegut la feina feta. També a àmbit municipal.

I tant! Com a partit són els millors resultats en la història d’unes eleccions al Parlament. És cert que les enquestes ens donaven la primera posició, però també que han estat unes eleccions molt singulars, amb un transvasament de vots volàtil. Estem molt satisfets per les terres de Lleida i, també, per l’àrea metropolitana, on ERC ha tingut uns resultats molt bons. Això demostra que hi ha la possibilitat d’eixamplar la base social de l’independentisme.

No crec que li hagi faltat res, perquè en aquest moment el termòmetre és el que és. Però sí que és el que hem d’anar a buscar a partir d’ara. Per tal d’eixamplar la base independentista hem d’explicar i demostrar que sols a través del govern de la Generalitat i de disposar de totes les eines i de la capacitat de decisió podem dur a terme polítiques socials que l’Estat espanyol no ens resol. I sols hi ha una manera de fer-ho: tenir un govern fort i irradiar aquestes polítiques socials a tot el territori.

En primer lloc, una victòria que possibilita recuperar les institucions i guanyar per sobre del vot del 155. Matiso que no tot el que no és independentista és automàticament favorable al 155. Aquí hi ha un espai: el dels vots en blanc, nuls i dels comuns.

No acabo d’entendre això de la majoria silenciosa, perquè tothom té l’oportunitat d’expressar el seu parer a través de les urnes. És cert que Ciutadans ha aglutinat aquest vot unionista, probablement perquè es tracta d’unes eleccions excepcionals i potser han rebut vots sense tenir molt clar quina és la seva posició política. Una de les tasques del vot independentista, en els propers quatre anys, és posar contra les cordes políticament Ciutadans, tot exigint-los que es defineixin sobre quin model de salut volen, d’escola, de fiscalitat, etc. etc.

En el curt és molt fàcil: constituir govern i Parlament, escollir president o presidenta, i a mitjà termini, implementar totes aquelles eines pròpies republicanes que no s’han pogut implementar. És cert que probablement el temps amb què les volíem aplicar no serà el que serà possible, però en aquesta legislatura seran més importants els objectius que no pas els terminis en els quals assolir-los.

N’hi ha una d’única: formar govern del bloc independentista. Un govern que ha de ser prou flexible per aglutinar les sensibilitats polítiques que el conformaran. I per altra banda, fer un govern que pugui obrir la porta a aquelles formacions que no s’inclouen en el bloc independentista, precisament per ampliar la base social. I posar-se a treballar per donar aquella estabilitat que es necessita.

No descartant cap escenari i acceptant qualsevol escenari. Amb això vull dir que no podem descartar que vingui Puigdemont i sigui investit. Ni tampoc que no pugui, i sí Oriol Junqueras perquè pugui sortir de la presó. O fins i tot si cap de les dues coses no es donen, el Parlament podria escollir entre alguns diputats o diputades. No descartem cap possibilitat. Si el president Puigdemont pot venir al Parlament a ser investit, estic convençut que ERC no tindrà cap problema a donar-li suport.

Quan a algú se’l posa en el punt de mira judicial és per allò que ha fet, i no pel que es preveu que pugui arribar a fer. Hi haurà un govern constituït, que a més sorgeix d’unes eleccions imposades pel mateix govern de l’Estat. No té cap mena de sentit que el 155 es pugui aplicar. No ens podem avançar als esdeveniments: deixem treballar el govern.