Societat

JAUME CASAS

GERENT DE LA FUNERÀRIA BESORA D’OLOT

“La gent d’Olot no som de massa pompa funerària”

Casas repassa els 375 anys d’història d’aquest funerària olotina en què la família hi ha estat de forma ininterrompuda al capdavant

Dona detalls de com ha canviat el negoci

Abans, habitualment, el fuster del poble era l’enterramorts. Era qui feia les caixes i el servei
Va costar molt introduir el tema del tanatori, fins i tot als nostres pares, que estaven en el negoci
Ara, representa el 30 per cent, però la incineració va creixent i sens cap dubte és el futur

La funerària Besora d’Olot commemora els 375 d’història. Jaume Casas, que comparteix la gerència de l’empresa amb el seu cosí Miquel Casas, repassa en aquesta entrevista l’evolució d’un negoci peculiar, sotmès a canvis molt importants al llarg de tots aquests anys lligats als canvis socials. Hi han estat al capdavant dotze generacions. Les més recents són els respectius pares, Francisco i Lluís Casas, el primer, exalcalde i ja mort, i l’avi Jaume.

Com acrediten l’antiguitat de l’empresa?
El meu pare va anar tirant enrere en la documentació trobada als arxius diocesans i es va aturar al 1732, quan va trobar l’últim cognom lligat al negoci, Lamarca. Es perdia el cognom més enrere. El meu cunyat va trobar als mateixos arxius un Marca La; era un error i això ens va permetre localitzar tres generacions més.
Quins cognoms familiars estan lligats a la funerària?
Les cinc primeres generacions són Lamarca. Després, en van venir dues de Tenas i cinc més de Casas, incloent-hi l’actual. Actualment, coexistim el meu cosí, el seu pare i el seu cosí.
Així, qui va ser el primer?
El primer Lamarca localitzat era traginer i no tenia res a veure amb el negoci funerari. El seu fill, però, sí, i així consta al certificat de casament. Tots són documents diocesans o de coses concretes, com ara el de la construcció d’un retaule a Sant Esteve d’Olot o l’Antonio Tenas relacionat amb el procés de beatificació de l’olotina Lliberada Ferrarons.
Així, quan situen l’inici de l’empresa?
El 25 de maig del 1642. I agafem aquesta data perquè és la primera documentada, tot i que es tracta del certificat de casament de Ramon Lamarca, del 16 juliol. És el document que diu que és fuster. Segur que ho va iniciar abans. Quants anys abans, no ho sabem. Només sabem que ell ho era i que el seu pare era traginer i el seus sogres tampoc no tenien res a veure amb la funerària.
Sempre han estat fusters i funeraris?
Sí, perquè abans, habitualment, el fuster del poble era l’enterramorts. Era qui feia les caixes quan es produïa una defunció. Fins no fa tant de temps, a l’època de la Guerra Civil, a Olot, hi havia tretze fusters que feien de funeraris. Nosaltres fèiem caixes en un primer pis del carrer de l’Om.
Ara ja no les fan?
No. Esporàdicament, hem de fer alguna caixa especial. Fins fa relativament poques dècades, però, sí que les fèiem. Recordo que les folràvem amb roba negra.
Com es perpetua un negoci familiar tan peculiar?
És un negoci que el vius i que el tens a dins a casa. No t’estranya que puguis estar fent cagar el tió i el pare se n’hagi hagut d’anar a un servei, o que en el dinar de Nadal hagis d’esperar per la mateixa raó, o altres aspectes familiars. Tot i que ara això queda una mica mitigat, perquè som dos i un està de guàrdia. Jo mateix, de petit, havia estat moltes vegades pendent del telèfon. Això, a més, era complicat quan no hi havia mòbils. Anàvem amb un buscapersones amb central a la Bisbal d’Empordà, però tot i això havíem d’anar a un lloc que et deixessin telefonar. La tecnologia ens ha alliberat molt, ara amb els mòbils. Sí que és veritat que si estàs de guàrdia, no vas a segons quin lloc.
Com es va introduir vostè en el negoci?
Recordo perfectament el moment en què em vaig plantejar continuar el negoci o no, quan va tocar. Com ja he dit abans, hi estàvem avesats. De joves, anàvem a ajudar a arreglar caixes, amb amics jugàvem i ens posàvem a dins les caixes... Hi va haver una cosa, però, que va ser definitiva: la primera autòpsia. Els funeraris hi anàvem per fer papers i ajudar. El pare em va fer anar a una i va veure que serviria perquè ho vaig aguantar. I em va dir que ja estava preparat. Tenia clar que era una professió amb moments durs, com quan vas a buscar accidentats o persones que s’han suïcidat.
Potser encara una feina més dura per al nou personal?
Sempre els demanem període de prova, perquè vegin què és la professió. L’últim encarregat del cementiri va voler-ho deixar després de dos dies i hi ha estat més de trenta anys.
Què recorden dels enterraments d’abans?
Als enterraments, les dones no hi anaven. Abans, hi havia el viàtic, amb escolans i capellans, torxes (que les pesaven per pagar-ne l’ús per la cera consumida) i una espelma per a les dones. A l’enterrament, només hi anaven els homes. Era un costum social. Després de la cerimònia, s’anava en processó al cementiri. A la plaça de l’equipament, passava la gent a donar el condol i sortien per la porta lateral de les Estires. Un cop enterrat i després d’uns dies, es feia el funeral, a què sí que hi anava tothom, amb les dones a un costat i els homes a l’altre. Segons la categoria de la butxaca del mort, hi havia més o menys capellans. Al mig de l’ofici, es donava una espelma a la mà i es feia una petó a l’estola. Es feien tres misses juntes, a l’altar major i als menors; un era el de les ànimes. Encara a dia d’avui, en un lloc del Ripollès, als familiars se’ls encenia la candela i la donaven al capellà. A Olot, aquest costum va durar poc.
I vostè com l’ha viscuda, aquesta evolució?
Tot ha anat canviant, des dels cotxes que s’han motoritzat fins al tipus de cerimònia. Ara, som molt més pràctics. En bona part, es fa només la celebració de la paraula i, cada dia més, es fan cerimònies laiques a la sala de cerimònies del cementiri municipal o en altres espais. També ha canviat molt el tema tanatori, que va costar d’introduir. La família pot tenir un horari per atendre la gent. Abans, des de la mort del familiar fins a l’enterrament, ni dormien, entre les pregàries, la gent que vetllaven, etc. Havien de fer menjar i seguir altres rituals socials.
Per què va costar introduir el tanatori?
Fins i tot, quan ho vam proposar als nostres pares, els va costar, perquè creien que no funcionaria. Al principi, fins i tot els veïns que no tenien res a veure amb la família ens feien crits quan ens endúiem el difunt. Ara, ha canviat del tot la mentalitat.
De cos sencer o incinerat? Quin és el futur?
Va creixent la incineració, que sens cap mena de dubte és el futur. Costa perquè falta acabar de tancar el cercle d’una generació. En el futur, no hi haurà la totalitat d’incineracions, però s’invertiran les xifres actuals, que són del trenta per cent del total.
Quines són les causes?
Religioses ja no, però sí culturals. El concicli Vaticà II va donar l’autorització eclesiàstica per a les incineracions. Ara, hi va haver una certa frenada quan l’Església va fer declaracions sobre si calia enterrar les cendres. Potser, a la llarga, s’haurà de regular, no pas per ser contaminants, sinó per ordre. Cal dir que no hi ha problema sanitari en aquest sentit. Hi ha algú, però, que llença tota l’urna al mar o al bosc i, si no és ecològica, perdura. Cal ser curós.
Què proposa per als qui no volen ser enterrats en un cementiri?
Estem pendents de construir un espai al cementiri per buidar cendres. Tindrà la forma d’un banc allargat amb una escultura Rosa Serra i una zona de greda amb aigua per als qui no volen ser enterrats dins d’un nínxol.
Com s’han adaptat a la varietat i evolució de les creences religioses?
Entenc que ens hem d’adaptar a les circumstàncies. Un grup de nouvinguts han entès que s’han d’adaptar a la normativa vigent i nosaltres ens adaptem a les seves peticions. Ens hem trobat algun cas de la comunitat xinesa que vol enterrar el difunts amb equipatge per a l’altre destí o, per posar només un altre exemple, el rentat del difunt d’hindús i islàmics. Ho han de fer els familiars i els cedim les instal·lacions perquè ho facin. Ens adaptem uns i altres, però no ens podem saltar normes higièniques i legals. La comunitat islàmica sol repatriar el cos. Al Marroc, el rei els paga bona part o la totalitat del trasllat, depenent dels recursos. Tenen molta ajuda mútua, fan col·lectes, etc.
Es pot enterrar al terra a Olot?
Sí, però cal fer els nínxols cap avall folrats amb ciment, etc. La comunitat islàmica, però, vol l’enterrament sense taüt i això és un escull insalvable, perquè topa amb la normativa. La comunitat hindú i la de països de religions ortodoxes ho entenen perfectament, en general, però també és veritat que, en molts casos, repatrien les cendres. Els membres d’aquestes comunitats, fins ara, solen ser persones joves i no hi ha molts enterraments. A una certa edat, tornen als seus països o s’integren als costums mortuoris del país.
Vostès són els que van més a missa d’Olot?
No ho sé [riu], però hem anat a moltes fora de les de precepte. A més, som els funeraris que encara portem el Crist el Divendres Sant a Sant Esteve.
Destaqui algun moment difícil que hagi viscut.
Quan vam fer els serveis funeraris per als assassinats de la Caritat i les exhumacions relacionades amb aquest cas. La pressió mediàtica, l’exhumació, dur-los a Girona, tornar-los, enterrar-los... Va ser un període complicat. Hi ha també enterraments amb desgast personal molt important, perquè has de fer de psicòleg més que de funerari. Sort de l’assistència professional per part de la Creu Roja i d’altres organismes.
Vostès són els gestors en concessió del cementeri municipal. L’alcalde Sacrest va impulsar la modernització de l’equipament. Què es fa ver?
Va ser un procés molt llarg i necessari. El cementiri estava molt abandonat en el sentit de les titularitats de les sepultures. No es cobrava manteniment i, per exemple, hi havia famílies amb 18 nínxols. Això comportava que n’hi havia molts de buits i tot i això se’n feien de nous. Es van recuperar el 80% dels nínxols i l’altre 20% es va haver de recuperar titularitat publicant-ho al Butlletí Oficial de l’Estat. No es van llençar cap de les restes. Encara n’hi ha de dipositades en un magatzem del cementiri. Ara, l’Ajuntament va mantenint un control dels canvis de titularitat i això comporta un seguiment.
A part de ben cuidat, ara, el cementiri és un museu.
Sí, amb escultures de Fita, Devesa, Blay, Carbonell i Serra, peces de la foneria Barberí i una de molt rellevant de la part noble del cementiri que és de Llimona.
Algun mort il·lustre?
No especialment. N’hi havia de molt populars, com ara Lliberada Ferrerons, que va ser traslladada a Sant Esteve en processó i amb molta festassa.
Presten el servei fora d’Olot?
A Olot, Besora també du l’administració del cementiri parroquial de les Fonts i de Batet de la Serra. A la resta de la Garrotxa, també ens encarreguem del de la Vall d’en Bas i tots els del Santa Pau.
El sector ha hagut d’afrontar crítiques moltes vegades pel cost d’aquest servei. Què en pensa?
Estic totalment en contra de l’abús desmesurat de preus i crec que moltes vegades els qui es queixen tenen raó. Nosaltres ens adaptem al màxim a les necessitats de les famílies. Besora no sap vendre taüts. Hem de tenir tots els models i tipus, però si m’ho demanen, recomano un terme mig. La gent d’Olot no som de pompa.
Doni alguns xifres.
Fem entre 500 i 550 enterraments l’any de mitjana. Fem tota la comarca, però no ens hem posat a cap poble si el fuster no ens ho ha demanat. Col·laborem amb els que hi ha i, en alguns casos, donem tot el servei de suport i ells fan l’enterament a l’església.
Li desitjo llarga vida, però, arribat el moment, què vol per a vostè?
La incineració, un enterrament senzill i les cendres al nínxol familiar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.