Un segon semestre del 2011 molt complex
Les perspectives més optimistes situen la recuperació en un creixement insuficient per crear ocupació neta i un marc difícil per redreçar les finances públiques
La crisi del deute dels països de la zona euro palesa la perversitat de no aprofundir en el procés d'integració europea i no pensar en els conflictes de la unió monetària
Dos són els elements que fan del segon semestre de 2011 un espai de temps en què l' economia es trobarà en situacions molt complicades: la feblesa de la recuperació mundial i les contradiccions de l'eurozona palesades en la crisi específica del deute públic de la UE.
El primer element -del qual es parla relativament poc- és la feblesa de la recuperació considerada a escala mundial. És evident que la Xina continua creixent a un ritme elevat i que és probable que ho continuï fent en els propers mesos. En canvi, el Brasil no té una perspectiva tan clara, el Japó pateix les conseqüències de tot tipus des del gran terratrèmol i el gran problema rau en si els Estats Units i Europa comencen de veritat a créixer de forma sostinguda. En el cas de l'economia nord-americana, la por d'una double-dip recession (recaiguda) s'ha anat estenent per una raó molt simple -i compartida per la nostra economia-: l'aparent impossibilitat de crear un nombre suficient de llocs de treball malgrat que els beneficis de les empreses es recuperin.
Es parla de períodes mínims de 5 anys per tornar a assolir uns índexs d'atur “normals” (5% en el cas dels EUA i el conjunt de la UE, i 10% en el cas d'Espanya). No cal dir que això significa sacrificis molt grans per al conjunt de les poblacions i el que encara és pitjor: la necessitat d'una consolidació fiscal (reduir significativament el dèficit i el deute de forma sostinguda en el temps) implicarà de ben segur una reducció del “matalàs” del que s'anomena “estat del benestar” i, en conseqüència, el ja evident malestar social augmentarà, situació que no afavorirà les inversions. Caldria un repartiment socialment acceptable de les càrregues de la crisi perquè existís prou consens per crear les condicions d'un creixement que no repetís els errors del passat. Aquesta perspectiva, però, potser no és la més probable en els propers mesos.
EL PROBLEMA DEL DEUTE.
Durant els anys de creixement “irracional” (2002-2006) aquests problemes, malgrat ser detectats i fins i tot regulats (procediment per tractar dèficits excessius i pacte d'estabilitat i creixement), mai van assolir una grandària molt preocupant, entre d'altres coses perquè pocs governs es varen preparar per a la inevitable fi d'un creixement amb peus de fang.
Ara en paguem les conseqüències.
Les perspectives més optimistes situen la recuperació a curt termini en un escenari semblant al símbol d'una arrel quadrada: una V en la qual mig pal de la dreta es tomba per tornar-se horitzontal. És a dir, un creixement insuficient per crear ocupació neta i un marc molt difícil per redreçar les finances públiques malgrat les ja inevitables vendes d'actius públics (privatitzacions) o encongiment dels serveis públics essencials especialment en països com Portugal o Grècia. Tot i així una mala resolució del cas del deute grec ens aproparia a una situació realment preocupant.
La crisi del deute dels països de la zona euro palesa la perversitat de no aprofundir en el procés d'integració europea i els desavantatges d'una unió monetària les conseqüències de la qual no han volgut ser tingudes en compte -per motius polítics de vol gallinaci- pels governs de la unió.
Sense mirar a mitjà i llarg termini segur que ensopeguem a curt termini. Això, però, requereix que durant el segon semestre de l'any es produeixi un “salt” en la manera de considerar l'economia i finances de la UE que ara per ara sembla poc probable.
Seria una llàstima que calgués una crisi més profunda perquè s'imposés una nova anàlisi econòmica i social més d'acord amb les exigències dels temps actuals.