Entre el que és legal i immoral
En molts casos, l'èxit de la gestió ha estat inversament proporcional al nombre i intervenció de representants polítics en la gestió. I això va quedar clarament de manifest en algunes comunitats autònomes. Els escàndols, que han sorgit en un espai molt curt de temps, han posat de manifest que els executius de les caixes afectades les dirigien com si es tractés de parcel·les privades. Amiguisme, arbitrarietats, privilegis als negocis dels components dels seus consells, nepotisme i espoli econòmic en benefici propi són aspectes comuns en tots els casos que afloren
Tot i que la societat sempre ha tingut una gran consideració per les caixes d'estalvis, pel seu origen centenari, prestigi, importància -fins a la seva reorganització suposaven la meitat del negoci del sector bancari espanyol-, per la finalitat de l'admiració “sense ànim de lucre” i, potser, per la més valorada obra social, els escàndols que han sorgit els últims temps han suposat un cop profund i una decepció a aquesta societat. Afortunadament, en la immensa majoria de les caixes d'estalvis, la gestió va ser modèlica, tot i que aquests casos els ha creat una mala fama a totes.
En molts casos, l'èxit de la gestió ha estat inversament proporcional al nombre i intervenció de representants polítics en la gestió. I això va quedar clarament de manifest en algunes comunitats autònomes. Els escàndols, sorgits en un espai molt curt de temps, han posat de manifest que els executius de les caixes afectades les dirigien com si es tractés de parcel·les privades. Amiguisme, arbitrarietats, privilegis als negocis dels components dels seus consells, nepotisme, intrigues polítiques i espoli econòmic en benefici propi són aspectes comuns i constants en tots i cadascun dels casos que afloren. No obstant això, l'escàndol més cridaner ha estat la dramàtica situació en què han deixat les entitats que tenien sota la seva responsabilitat.
MASSA ESCÀNDOLS.
A) La pensió vitalícia de la directora general de la CAM per 370.000 euros anuals, quan l'entitat registra pèrdues fins a setembre de 1.731 milions d'euros.
B) A Nova Caixa Galicia la marxa dels quatre executius de primera línia els costarà més de 10 milions d'euros a més de les possibles assegurances de vida.
C) Tot i que a Caixa de Segòvia van perdre un 45% en el 2010 en relació amb el 2009, el director general percebrà mil milions d'euros en deu anys. Aquesta entitat, integrada en el Banc Financer i Estalvis, hi participa amb un pírric 2,01%.
I, finalment, fins a la data, que els quatre màxims responsables de Caixa Penedès presumptament es van assignar un pla de jubilació per un import de 20 milions d'euros, com sembla, assignats i a l'esquena del consell d'administració.
Curiosament, moltes d'aquestes prebendes i regalies s'expressen en valors nets la qual cosa implica que els impostos i gravàmens van a càrrec de l'empresa i li suposa un cost laboral més. En el cas de Caixa Segòvia, la quantitat de sis milions d'euros en deu anys equivaldria en termes bruts a cap a nou milions, tots a càrrec de l'entitat. Tenint en compte que en aquesta entitat els fons destinats a l'obra social representen el 40% del benefici net –aplicant aquest percentatge al cost de prescindir del director general–, equival a escamotejar a l'obra social 3,6 milions d'euros. Aquest directiu va haver d'entendre que ell formava una part molt important de l'obra social de l'entitat.
RESPONSABILITATS
El que és més preocupant i decebedor d'aquests casos i dels casos que encara es puguin començar a manifestar és que si no ha esclatat la crisi bancària, la conversió de les caixes d'estalvis en bancs i els escàndols ben guardats a sota de les catifes, mai no s'hauria sabut res de l'existència d'aquestes traïcions, que han desembocat en la desaparició d'unes entitats que encara avui molta gent considera com el resultat d'una decisió arbitrària que solament obeïx a l'interès i voracitat dels bancs. I obviament, tots aquests bancs han tret profit de la situació.
Pràctiques pocs transparents
El 2008 les grans compensacions i indemnitzacions dels banquers nord-americans i britànics van deslligar l'airada crítica de la societat, mitjans de comunicació i governs que, després d'haver evitat la fallida encadenada del sistema financer, van comprovar que abans aquest s'havia embutxacat quantitats ingents de diners amb pràctiques poc transparents, en uns casos i, permeses amb el silenci de reguladors i supervisors, en uns altres. Referent a això, el Banc d'Espanya té previst, seguint les recomanacions del G-20 quant a la transparència, obligar les entitats financeres a crear un comitè de retribucions que vetllarà per la política salarial de les entitats. Tot i que pràcticament totes les entitats ja ho han constituït, el termini conclourà el 31 de març del 2012.
