Focus

La llavor de la catalunya emprenedora

A les portes del segle XVIII, l'economia era dinàmica, de mercat i molt comercial

La característica més remarcable de Catalunya en 300 anys és el creixement
El que compta més per a la recuperació del país és el que ja s'havia fet

Totes les economies europees són molt dependents de la seva història. Així ho afirma l'historiador econòmica Jordi Maluquer, que explica que aquest fenomen és el que es coneix com a “dependència de la trajectòria”. Segons Maluquer, les economies que a final del segle XVII i principi del XVIII incorporen sectors productius no agrícoles són, al cap de 300 anys, les més industrialitzades d'Europa. És el cas de Catalunya, que en aquella època representava entre el 5% i el 6% de la riquesa del que avui seria l'Estat espanyol, mentre que ara suposa un 20%. Per tant, l'evolució de Catalunya en els últims 3 segles és una història de creixement, si més no en el terreny econòmic.

Els motius s'han de buscar, segons els historiadors, justament en aquella època. El segle XVIII feia albirar un nou món, i Catalunya estava preparada per exprimir les oportunitats que oferia, en el lloc, el moment i de la millor manera per entrar en una nova època. A les portes del segle XVIII, l'economia catalana era una economia de mercat, avesada en el comerç exterior i estava orientada a activitats no exclusivament agrícoles, segons Maluquer. Aquestes característiques la situaven, diu, en un bon lloc per aprofitar les oportunitats dels nous temps.

Albert Garcia Espuche, historiador expert en aquells anys, també remarca el dinamisme econòmic dels territoris catalans. Amb Barcelona –una ciutat activa, molt comercial i referent dels intercanvis de productes catalans i estrangers– com a cap i casal, s'havia generat una trama de ciutats industrials en un radi d'uns 50 quilòmetres de la capital. Per tant, Barcelona es nodria de productes per vendre i el territori es dinamitzava econòmicament. Com Garcia Espuche, Jordi Mata, historiador i assessor històric del Tricentenari, considera que aquestes intenses relacions entre la capital i el territori van fer possible que la recuperació després de la guerra i el setge fos més ràpida del que hauria pogut ser.

Els catalans van haver de fer front, durant aquests anys de represa, a nous impostos com ara el cadastre, que l'historiador Gaspar Feliu defineix com a “rapinyaire”. Es considerava un impost modern perquè era directe -tradicionalment, els que han contribuït més al desenvolupament econòmic-, però Catalunya no en tenia el control, que estava totalment en mans de la Corona castellana.

Malgrat el daltabaix que va suposar la guerra de Successió, després de la qual la represa va ser lenta, Catalunya es va refer i va recuperar el dinamisme. Més activitat, més indústria i més comerç internacional. I, sobretot, més emprenedoria. De fet, segons tots els historiadors, aquesta és la gran herència, el gran guany d'aquella època. Es va posar la llavor del caràcter emprenedor.

Hotel El Jardí

En un lloc estratègic com eren les proximitats de la Rambla, per la qual arribaven molts vehicles a la ciutat, hi havia una fonda que, anys després, va rebre la categoria d'hotel -el tercer establiment que la va aconseguir a Barcelona-. Francesc Salat, un dels socis actuals, explica que hi ha restes del segle XVIII, a més de documents, que indiquen que a la pl. Sant Josep Oriol hi havia una fonda per a transportistes des del 1640, amb habitacions a les plantes superiors i uns abeuradors entre arcs de pedra a la inferior. Anys després va incorporar l'edifici del costat, a la cantonada amb la pl. del Pi. L'hotel ha canviat de propietaris al llarg de la història, però encara funciona com a tal.

Farmàcia del carrer Montcada

Alguns documents deixen constància que la farmàcia situada al carrer Montcada número 10 del barri del Born de Barcelona és un dels immobles dedicats al comerç més antics de la ciutat. Existeix des del 1598 i ha funcionat de manera ininterrompuda com a farmàcia, tot i que ha passat per les mans de diferents propietaris. L'actual, Mario Cerra, la va comprar l'any 2005. Segons aquest italià, la història i la cultura que destil·lava l'establiment van resultar decisius perquè es decidís a adquirir-lo per muntar el seu negoci. Cerra s'ha preocupat per conservar i mostrar diversos elements antics. A la imatge, el propietari de la farmàcia mostra una bàscula del 1700.

Hospitals i universitats

Al segle XVIII ja hi havia, a Catalunya, el que es consideren embrions de tres universitats. A Lleida, Barcelona i Girona, estaments de la societat ho havien reclamat a la Corona i, en els tres casos, se'ls van concedir els Estudis Generals. Després de la guerra de Successió, totes tres van ser clausurades i els estudis universitaris es van concentrar a Cervera. Així ho establia el decret de Nova Planta en un gest que es va considerar un premi de Felip V a la ciutat lleidatana pel suport que van rebre les tropes borbòniques durant la contesa. Va haver de passar més d'un segle perquè la Universitat tornés a Barcelona. Lleida i Girona, per la seva banda, ja no en tindrien oficialment fins a l'any 1991.

En el terreny sanitari, tenien molta importància els hospitals generals, situats a les grans ciutats dels territoris de la corona catalanoaragonesa. El de Barcelona -l'Hospital de la Santa Creu- es va crear l'any 1401 a partir de la fusió dels sis hospitals de la ciutat, tres propietat de l'Església i tres, del municipi. Per això, des de llavors, la Molt Il·lustre Administració, l'òrgan director, té representants públics i de l'Església.

Les drassanes

Catalunya era una terra de comerciants i molts dels productes que s'elaboraven –aiguardent, tèxtil, armes de foc...- es venien a l'exterior. Aquest comerç internacional es feia fonamentalment per via marítima, cosa que va fer desenvolupar una altra activitat econòmica: la construcció de vaixells. Hi estaven implicats diversos sectors, des dels velers fins als corders, passant pels que produïen la fusta, que es baixava pels rius des dels Pirineus.

On s'acoblaven tots els materials d'aquesta indústria auxiliar, però, era a les drassanes, que van esdevenir una peça fonamental de l'economia. El professor de política econòmica de la UB Francesc Roca remarca que, tot i que n'hi havia a diverses ciutats, les de Barcelona eren “la gran fàbrica catalana de l'edat mitjana i dels temps moderns i, en aquells moments, una de les grans d'Europa”. Poc després del 1714 va passar a estar sota control de l'exèrcit espanyol i a tenir un ús exclusivament militar.

Els molins

Escampats pel territori, els molins havien esdevingut, al segle XVIII, centres de producció importants a Catalunya. N'hi havia de diversos tipus segons l'activitat: els de blat, on es feia la farina; les serradores de troncs; els drapers, una peça clau de la indústria llanera; els d'oli; els blanques, on s'adobaven pells; i els paperers.

Precisament al voltant d'aquests últims es van generar, segons l'historiador econòmic Francesc Cabana, els primers clústers industrials a Catalunya. Aquests estaven concentrats a prop de rius, perquè eren intensius en la utilització de l'aigua. Si a aquesta proximitat a l'aigua s'hi afegia una bona comunicació per camins, l'escenari era l'ideal per a la fabricació de paper. És el que va passar, per exemple, a Capellades, que en els segles XVIII i XIX va ser un dels centres paperers de la península que venia a tot el territori espanyol i a Amèrica.

Les masies

Tot i que existien des d'abans, les masies, al voltant de les quals s'articulaven empreses familiars agroalimentàries, van viure als segles XVII i XVIII l'època més dinàmica. El sistema d'herència de la terra instaurat després de les guerres dels Remences, que establia que aquesta passava del pare al fill gran, va permetre mantenir explotacions de dimensions considerables. L'historiador econòmic Jordi Maluquer assenyala aquesta com una de les diferències entre les economies catalana i castellana. Maluquer destaca que els productes agrícoles que exportava Catalunya eren elaborats i, per tant, generaven indústria. Aviat es van fer un lloc destacat entre els productes que es venien arreu el vi i l'aiguardent o l'oli.

Algunes masies han sabut reconvertir-se i perviure al llarg dels segles. Un dels casos és Codorniu. Segons la pròpia empresa, el primer document que dóna fe de l'activitat vinícola de Jaume Codorniu data del 1551.

Les fargues

Les fargues eren empreses que produïen peces de ferro en algunes formes bàsiques com ara les barres, els barrots, els cairats i les làmines de certes dimensions. Amb aquestes, al seu torn, es fabricaven eines com ara les arades amb rella, ferradures per als animals de tir, aixades, destrals i serres per tallar fusta, claus per a la construcció, agulles per a la confecció o eixos per als molins. Roca remarca el fet que aquestes eines eren “decisives” per al creixement econòmic. I, per tant, les fargues, que normalment estaven situades a prop de les muntanyes dels Pirineus, a totes dues bandes, van jugar un paper clau en el desenvolupament econòmic de Catalunya.

A més de les eines, l'altre tipus de producte que es fabricava a les fargues i que es venia abundament, tant a Catalunya com a mercats estrangers, eren les armes blanques i de foc. Els historiadors afirmen que Catalunya es va situar entre els primers productors d'armes de l'Europa moderna. A aquesta indústria armamentista i militar, que es va convertir en una de les potes de l'arrencada moderna de l'economia catalana, segons Francesc Roca, també pertanyien la foneria de canons de Barcelona així com les fàbriques de pólvora i de municions.

La llotja

Les llotges eren espais on mercaders i comerciants intercanviaven i contractaven béns, i a les ciutats de la corona catalanoaragonesa eren punts clau. Després de la Llotja de Mar de Barcelona, se'n van construir a altres poblacions. En canvi, a Castella no n'hi havia i els intercanvis es feien a fires. Així ho assenyalava l'economista Romà Perpinyà Grau, que argumentava que a Castella la població estava dispersa i les collites es podien guardar. Els territoris de la corona catalanoaragonesa, per contra, estaven molt poblats i les distàncies eren més petites.

Les llotges han continuat relacionades, d'una manera o altra, amb l'economia, a més de ser espais emblemàtics. A Barcelona va ser la seu, duran anys, de la borsa, és seu de la Cambra de Comerç -ho va ser de la Reial Junta de Comerç de la ciutat- i encara se celebren les sessions de contractació de la Llotja dels Cereals.

Paperera J. Vilaseca

El negoci del paper ja era una realitat l'any 1714 i alguna de les empreses que encara estan en funcionament ja existien en aquella època. Guarro Casas, per exemple, va ser fundada, segons la mateixa companyia, el 1698 a la Torre de Claramunt de Capellades. Un altre cas és el de J. Vilaseca. Els quatre molins que a mitjan segle XIX va comprar Josep Vilaseca, ja funcionaven el 1714. La fàbrica actual està sobre tres d'aquells molins paperers. Segons el director comercial, Carles Torredemer, una de les claus de l'èxit és la internacionalització -el 1800 ja venien a fora- i la capacitat d'adaptació -els papers més rendibles són els més innovadors i de més valor afegit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.