Focus

L'esforç salarial toca fons

La crisi ha castigat amb especial acarnissament els segments més febles del mercat laboral i la recuperació no ho està corregint. Crida a favor d'un canvi de model que superi una competitivitat basada en sous baixos com l'actual

Els sous més baixos s'han reduït el 25,6% i els més alts han perdut el 2,9%
El preu de tornar
a treballar ha estat penalitzat amb ingressos inferiors El salari mínim té camí per recórrer per dignitat salarial i justícia social Es dediquen 2.600 milions a subsidis d'atur i 200 a polítiques actives
El valor afegit unitari en molts subsectors de l'economia és baix
Catalunya s'ha especialitzat en la creació de treball
poc especialitzat
S'ha perdut competitivitat i els sous s'han fet servir per guanyar-ne Els efectes d'una pujada de sous dependria dels sectors
A Catalunya hi ha 43.500 treballadors que estan en situació de pobresa
Anem cap a la terciarització de l'economia amb més precarietat

Catalunya ha fet front a la crisi amb una devaluació interna força generalitzada, la qual cosa vol dir que gairebé tothom ha renunciat a salari perquè l'economia sigui competitiva. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), a l'Estat, entre 2009 i 2014 (les últimes dades disponibles) tots els trams salarials han perdut poder adquisitiu.

Ara bé, el procés ha afectat significativament més uns que altres. Les bretxes salarials, en les seves diferents tipologies -la que separa homes de dones, l'existent entre contractes indefinits i contractes temporals i la que hi ha entre executius i empleats poc qualificats- s'han eixamplat en la crisi i algunes d'elles ho segueixen fent tot i la recuperació. En aquest mateix període la diferència del salari brut anual mitjà entre homes i dones ha passat del 24% al 26%. I a més a més, en termes generals, el percentatge de variació entre el que cobren els directius i els empleats amb menys qualificació també s'ha incrementat del 390% del 2009 al 418% del 2014. I si veiem la diferència amb els consellers executius de les empreses cotitzades, la divergència encara és més accentuada. Si l'any 2009 hi havia una variació d'un 7.090% (és a dir, un director general d'una firma cotitzada cobrava 70 cops més que l'empleat menys remunerat), al 2014 la diferència encara era més gran, exactament del 9.534%, és a dir, cobrava 95 cops més. Manel Hernández, soci del bufet Sagardoy Abogados, que no és partidari de posar límit als salaris dels directius i alts càrrecs, diu que aquestes dades ens han de fer reflexionar si una sola persona és capaç d'aportar tant de valor a l'empresa.

I és que aquest grup, i segons l'informe anual de remuneracions de consellers de les societats cotitzades de la CNMV, lluny de perdre salari l'ha augmentat. De fet, si l'any 2010 els consellers executius de mitjana tenien una remuneració d'1.022.000 euros anuals, quatre anys després assolien 1.311.000 euros.

Tot i que comença a haver-hi evidències d'una modesta pujada salarial en els convenis, per sota de l'1,5% previst, tots els experts consultats calculen que la divergència salarial no s'està corregint amb la recent recuperació econòmica. “Els llocs de directius estan millorant salaris a un ritme més alt que la resta”, sosté el responsable de negociació col·lectiva i secretari d'acció sindical de CCOO de Catalunya, Juan Carlos Casanovas. Com a dada, hi ha al voltant d'un 30% de convenis col·lectius que estan pendents de negociació i, per tant, els treballadors als quals afecten tenen el mateix sou d'abans de la crisi.

Impacte.

Així doncs l'eixamplament de les bretxes ha tingut un impacte sobre la desigualtat en la societat. Per tant, les persones que menys cobren són cada cop més pobres perquè noten amb més intensitat la devaluació. En concret, en aquest període els qui menys cobren han reduït el seu salari real el 25,6% mentre que els qui més cobren han perdut el 2,9%. Aquestes dades s'han extret de l'enquesta d'estructura salarial que l'INE elabora cada quatre anys a partir de les respostes de les empreses i una de les poques fonts d'informació que existeixen sobre salaris

Com a conseqüència d'aquest major impacte de la devaluació entre uns i altres, la diferència que els separa ha passat d'una proporció de 7 a 1 el 2009 a 11,2 a 1 el 2014, respectivament.

Penalitzats.

El perquè d'aquest inquietant increment de la bretxa entre els dos extrems, com explica Raül Ramos, membre del Grup d'Anàlisi Quantitativa Regional de l'UB, no prové exclusivament d'una reducció nominal del salari dels qui menys cobren sinó perquè els que han passat per l'atur i s'han reincorporat al mercat de treball ho han fet en unes condicions molt pitjors de les que tenien. És a dir, amb contractes a temps parcial i temporals. I les xifres ho corroboren, la taxa de parcialitat s'ha incrementat 2,5 punts percentuals en aquests darrers vuit anys a Catalunya (de l'11,7% el 2008 al 14,2% el 2016). A més a més, entre el setembre del 2008 i el del 2016, el nombre de contractes indefinits s'ha reduït de 2.500 a Catalunya i en canvi els temporals han augmentat de 53.000. Això ho ha viscut en carn pròpia Josep Lluís Andrés, un barceloní de 40 anys, que va perdre la feina l'any 2011 com a operari en una empresa d'alimentació: “Des d'aleshores, he encadenat contractes temporals, alguns de pocs dies de durada, fins sumar-ne més de 21”, explica Andrés, desesperat

El preu de tornar a treballar ha estat penalitzat amb ingressos inferiors als que es tenia abans, especialment en el grup de treballadors de feines poc qualificades, que, a més a més , s'ha engreixat.

Així mateix, la pujada de la parcialitat de manera involuntària és un altre dels elements clau per entendre la devaluació salarial i la creixent bretxa. En l'últim informe europeu sobre parcialitat i dret a decidir dels ciutadans, Espanya ha pujat al pòdium de països amb taxes més altes de treballadors amb contractes a temps parcial sense desitjar-ho. De fet, des de l'any 2008 al 2015 han passat d'un 36% a un 63% les persones ocupades que treballen amb aquesta modalitat de contracte involuntàriament.

I la conseqüència de ser campions en parcialitat forçosa és que s'ha donat ales a una altra de les bretxes que té el mercat laboral català i espanyol i és una línia divisòria entre els que tenen feines a jornada completa i els de jornada parcial ( principalment dones i joves). Des de l'any 2009, el salari a temps complet s'ha incrementat un 6,8% mentre que el de temps parcial s'ha reduït un 1,5%, un diferencial negatiu sobre el qui menys cobra.

Després d'aquesta bateria de dades sobre devaluació salarial i divergència en sous que radiografia un mercat de treball decebedor, ens qüestionem com hem arribat a aquest cul-de-sac.

El cap del gabinet d'estudis econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Ramon Rovira, explica que sempre hi ha hagut una relació directa entre crisi i evolució dels salaris. “Quan l'atur és molt gran, els salaris tendeixen a reduir-se i a l'inrevés. Estem en una situació econòmica molt desequilibrada, en la qual s'ha perdut molta competitivitat i el cost salarial ha sigut un instrument per guanyar-ne”, sosté Rovira. I això és clar si recordem que en els darrers 7 anys la taxa d'atur ha arribat a nivells rècord, com el 23% de l'any 2013, i encara continua en un elevat 16% a Catalunya, més del doble de la mitjana europea.

Benzina a la desigualtat.

Justament per buscar solucions a una nombrosa bossa de persones aturades, el govern espanyol va desplegar en aquest període una normativa laboral que ha acabat alimentant l'espiral entre crisi i devaluació salarial. Per a Anna Ginés, experta en dret laboral d'Esade Law School, des de la reforma laboral del 2012 s'ha promocionat la creació de llocs de treball mitjançant una reducció dels costos laborals. “S'han fet moltes mesures perquè les empreses puguin reduir els salaris dels seus treballadors. Té una part positiva i és que poden adaptar la massa salarial a la situació econòmica, però té l'efecte de la devaluació salarial per a l'empleat.”

Model particular.

Però no tot ha estat responsabilitat de la crisi, hi ha un tema que ve de més lluny i és l'aposta per un model econòmic basat en el sector de serveis de poc valor afegit que centra la seva competitivitat en els salaris baixos del gruix dels seus empleats, en lloc d'apostar per productes o serveis innovadors que exigeixin uns recursos humans més formats i amb una remuneració més elevada. Si revisem la distribució de la població activa segons el nivell de les ocupacions i de la formació a Catalunya, s'evidencia com els llocs de treball sense especialització són els majoritaris. De fet, el 40% de la població ocupada ho està en feines de nivell baix, el 36,5% en mitjà i el 23,4% en alt. Una distribució a la inversa del que tenen els països més desenvolupats com Alemanya, Noruega o fins i tot França i Itàlia.

Miquel Puig, doctor en economia i autor del llibre Un bon país no és un país ‘low cost', clar defensor de revalorar els salaris, afegeix a aquest argumentari el fenomen migratori. Puig recorda que Catalunya s'ha especialitzat en la creació de llocs de treball poc qualificats i mal remunerats que resulten poc atractius per als catalans, tant els que han estudiat (que marxen fora) com els que no. Sorgeix així una competència entre immigrants i autòctons, en la qual els primers estan més disposats a treballar més per menys. “Els salaris estan deprimits perquè hi ha una quantitat il·limitada de persones disposades a acceptar-los”, afegeix Puig.

Segons els càlculs de l'economista, durant el cicle expansiu, es van crear dues vegades i mitja més llocs de treball dels que calien per al nivell de natalitat del país, però el 90% han estat ocupats per immigrants perquè han estat ocupacions de molt baixa qualificació.

Per la seva banda, el catedràtic d'estructura econòmica de l'IQS Business School, Santiago Niño Becerra, fa una descripció ben clara del perquè d'aquesta particular especialització en feines precàries. Com que el valor afegit unitari generat en molts subsectors de l'economia espanyola és baix, els incentius per invertir i reorganitzar els processos que facin millorar la productivitat són reduïts. I si a això s'afegeix que les persones qualificades en activitats generadores de PIB és escassa, i que l'oferta de treball és superior a la demanda, el resultat és un escenari de baixos salaris amb pocs incentius perquè pugin. “Així es va posar de manifest esperpènticament en els anys de l'España va bien, que com més creixia el PIB més empitjorava la productivitat”, recorda Niño Becerra.

Barats.

Per si no fos suficient, un salari mínim interprofessional baix ha estat la peça clau en aquesta màquina de crear feines amb el nivell salarial més baix. A qualsevol país al nord dels Pirineus entre Irlanda i Finlàndia hi ha un límit en el salari mínim, que és molt més alt que el d'aquí. “A l'Estat espanyol és tan baix perquè es parteix de la base que per combatre l'atur s'han de crear més llocs de treball i aquests han de ser barats”, insisteix Puig.

Actualment, a Espanya el salari mínim interprofessional (SMI) establert per llei és de 764 euros al mes, no només és dels més baixos d'Europa [vegeu gràfic] sinó que registra el nivell més baix respecte al salari mitjà (36%) de tots els països desenvolupats de la UE. Malgrat que la carta europea considera que el salari mínim serà digne quan representi per sobre del 50% del salari mitjà.

Darrerament Catalunya està liderant un moviment per millorar aquest límit en salaris. L'Ajuntament de Barcelona ha proposat un salari mínim local, el consell de Relacions Laborals ha incorporat en el seu pla de treball la pujada del SMI i la Generalitat ha començat a fer les seves passes [vegeu entrevista a Josep Ginesta, secretari general de Treball, en aquesta mateixa pàgina].

La mateixa patronal Pimec va organitzar la primavera passada una jornada per reflexionar sobre els impactes d'una suposada pujada sobre el salari mínim. Aleshores s'evidenciava els dolents efectes sobre el conjunt de la societat i l'economia de mantenir uns salaris mínims tan baixos. Josep González, el seu president, en declaracions a L'Econòmic, reconeix que el SMI actual és baix i que hi ha camí per recórrer, “per justícia social i per dignitat salarial s'hauria d'anar millorant d'una manera progressiva”, considera el president de la patronal de la petita i mitjana empresa catalana.

Tot i que hores d'ara, el percentatge que cobra salari mínim és molt baix, a penes un 1,5% de la població enfront d'un 10% de mitjana a la resta d'Europa, és una dada que demostra que està molt per sota d'allò raonable.

Treballador pobre.

Aquesta combinació d'un SMI baix i una normativa laboral que afavoreix els contractes parcials, i temporals, més una taxa d'atur elevada ha fet créixer el nombre de treballadors pobres. Segons dades de l'INE, a Catalunya el 2015 hi havia 43.500 persones treballadores que, tot i tenir feina, estaven en risc de pobresa laboral, 7.700 més que només dos anys abans.

Per tot plegat hi ha cada cop més veus que creuen que és el moment de tocar els sous, de fer un replantejament com a país sobre si es vol apostar per un model asiàtic basat en la competitivitat per sous baixos, o un model europeu, de salaris més alts que tinguin cabuda en sectors de valor afegit. Però per aconseguir-ho cal que administració, empreses, sindicats i sistema educatiu remin en la mateixa direcció.

Hi ha feina per fer. Catalunya, tot i una petita diferència respecte a la resta de l'Estat, ara com ara és un país low cost en salaris. Actualment el sou mitjà brut dels catalans és d'un 13,5% menys que el de la UE. I si es compara la remuneració dels càrrecs intermedis, la diferència és substancial. Segons l'estudi que fa periòdicament la consultora de recursos humans ICSA, amb EADA Business School, els sous dels directius i llocs intermedis és entre un 15% i un 60% inferior a l'Estat espanyol que a França i Itàlia. El seu president, Ernest Poveda, creu que en tot aquest procés de canvi de model, les empreses han de fer un replantejament dels seus sistemes retributius, que siguin més transparents i que situïn el focus en la productivitat i els resultats i no en el temps que s'hi dediqui.

Poveda coneix de primera mà nombroses companyies que han fet aquesta transformació interna que ha repercutit en una davallada a zero de l'absentisme i un increment de la productivitat.

Responsables.

A l'hora de buscar responsables d'aquesta atzagaiada, la culpa està repartida entre una administració que no ataca el problema de fons, un teixit empresarial que es resisteix a fer una aposta per la innovació i un sistema educatiu que està allunyat de les necessitats de les empreses i que roman ancorat en la formació del segle passat. Les polítiques d'ocupació de les quals la Generalitat no té competència són un dels punts crítics en aquesta transformació de model; doncs existeix un problema en la distribució pressupostària. A Europa les polítiques passives (subsidis d'atur) representen una proporció molt petita i les actives (formació, promoció local, orientació) s'enduen la major part del pastís. Aquí, també en aquest tema, anem a contracorrent. L'any 2014, per exemple, a Catalunya es van invertir 2.600 milions d'euros en polítiques passives i uns 200 milions d'euros en polítiques actives.

Menys pobres.

Ara bé, per sanejar el mercat de treball i que hi hagi menys treballadors considerats pobres, no només s'han d'apujar els salaris i prou, hi ha altres coses que van afegides al fet que les empreses siguin competitives, com uns preus energètics equiparables a la resta d'Europa, unes infraestructures que tinguin en compte les particularitats i un sistema tributari que no penalitzi les empreses més petites. I aleshores fer una aposta per un model econòmic que guanyi competitivitat en valor afegit.

Si una de les primeres passes en aquest nou model és apujar salaris com recomana Puig, quins efectes pot tenir sobre l'economia?

Les opinions són diverses. Per a Joan Ramon Rovira, si s'augmentés el salari, augmentaria la demanda i el consum, però es reduiria la competitivitat de sectors com el sector carni o hostaleria, que basen la seva competitivitat en sous baixos. “Hi ha sectors on es pot fer, però en d'altres no”, diu Rovira, qui creu que hi ha una prioritat i és reubicar la bossa d'aturats de baixa qualificació que es quedarien despenjats si s'apugés el SMI. Per a Puig, hi ha una solució definitiva: “S'ha de pagar més, s'han de fer reformes progressives, i al mateix temps la bossa d'aturats s'ha de formar i reorientar-la.”

Però hi ha qui ho veu més negre: Niño Becerra creu que ara per ara això no es pot solucionar. Un salari, si està ben calculat, ha de ser el resultat de la valoració d'un lloc de treball, i si la productivitat d'aquest lloc de treball és baixa, el salari serà baix. “Ha de ser l'empresari qui inverteixi, millori l'organització i qualifiqui el treballador per obtenir més valor i augmentant el salari; però si l'empresari no ho fa és perquè ja li està bé”, diu Niño Becerra.

De moment el canvi no és visible, l'economia catalana tendeix, cada vegada més, a basar-se en el sector de serveis de poc valor com l'hostaleria i el turisme low cost. Des de principi d'any, per exemple, 8 de cada 10 nous llocs de treball s'han concentrat en el sector de serveis. “Aquesta terciarització va en detriment de l'economia del país, ja que les activitats englobades en aquest sector s'associen, en moltes ocasions i merescudament, a la precarietat laboral”, explica Casanovas.

Si no es posa fil a l'agulla, aquest mercat de treball tan tocat pot acabar estripant les seves tensades costures.

Caldria posar límits als que més cobren?

Suïssa, amb una bretxa salarial molt per sota de la mitjana, va intentar al novembre del 2013 posar fi d'una manera pactada a la divergència salarial entre els qui més cobren i els qui menys. Aleshores es va fer una consulta proposada per David Roth, dirigent de les Joventuts del Partit Socialista, per limitar els salaris abusius dels grans executius. La proposta sota el títol 1:12 implicava que cap directiu podria guanyar en un mes més del que guanya en un any l'empleat menys remunerat de la seva empresa. La consulta es va perdre pel 65% dels vots, però va servir per generar un debat, no només en un país que mostra dades envejables pel que fa a ocupació i economia, sinó arreu d'Europa.

Tres anys abans l'ideòleg de l'economia del bé comú, Christian Felber, havia publicat L'economia del bé comú, un best-seller a Àustria i Alemanya amb el qual promou un model econòmic basat en valors ètics que superi el capitalisme. Felber proposava un límit als sous més alts. De fet, defensa que la política de salaris és una de les errades més grans del sistema actual i proposa que es prohibeixin per llei les diferències abismals actuals.

Josean Lavado, el president de l'Associació Catalana per al Foment de l'Economia del Bé Comú, en la qual hi ha més d'un centenar de firmes catalanes, explica que l'economia del bé comú proposa una retribució equitativa, responsable i transparent que garanteixi una vida econòmicament digna i una relació raonable entre la retribució mínima i màxima. Aquesta relació varia sobretot en funció de la dimensió, tipologia, facturació, ubicació geogràfica i nombre d'empleats de l'empresa.

Entre les companyies que han fet el balanç del bé comú aquesta relació acostuma a oscil·lar entre 3 i 10 vegades el salari màxim respecte al salari mínim. A banda d'aquest indicador, a l'hora de fer aquest balanç també es consideren altres evidències i indicadors com ara l'existència d'una estructura retributiva equitativa o l'existència d'espais d'informació, formació i reflexió compartida i transparent sobre el sistema de retribució.

El moviment cooperatiu fa anys que té un avantatge en aquest tema. Tot i que no són la generalitat de les cooperatives, el sistema retributiu en algunes d'elles inclou aquesta limitació entre el qui més cobra i el qui menys. Perfecto Alonso, president de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, explica que la bretxa salarial està molt per sota de la mitjana de les altres societats. “Estem entre 1,5 i 2 cops més entre els dos extrems”, diu.

“Espanya vol seguir en baix cost en treball”

Josep Ginesta és secretari general de Treball, Afers Socials i Famílies, la segona autoritat d'un departament amb molts fronts oberts però les mans lligades per les poques competències normatives.

Tenim un índex d'atur alt, una cronificació d'aturats de llarga durada i una bretxa salarial que creix, malgrat la recuperació. Què proposen per canviar aquest panorama?
El que no pot passar és que es recuperi l'economia i la ciutadania no. Catalunya ha de tenir competències per decidir com és el seu mercat de treball i la competitivitat de les seves empreses. Això no és una teoria independentista, Europa fa temps que ho defensa i aplica. Ens cal una regulació del marc laboral diferent per a petites i per a grans, salaris diferents, amb modalitats de contractació diferent. Hauríem de poder gestionar els recursos per ajudar a la competitivitat empresarial, perquè Espanya està dirigint-se a un model asiatitzat de low cost, de baixa inversió en polítiques socials en què es pretén competir treballant com noruecs i cobrant com xinesos. Aquest model no sembla que canviï. Nosaltres proposem una contrareforma laboral per ponderar els acomiadaments i els ERO. I a més a més, un salari mínim català.
En
el consell de relacions laborals, s'està negociant un salari mínim català. En quin punt es troba?
Hem situat el debat del salari mínim en el consell de relacions laborals, que és l'espai de concertació tripartida, entre sindicats, patronals i administració. Com a govern ja hem començat a fer passes. En els plans de treball i formació s'ha fixat que el salari sigui de 1.000 euros, quan abans era de 800. Estem treballant també per a la incorporació de clàusules socials perquè en les contractacions públiques que es facin a Catalunya, els salaris s'apropin a aquest nivell.
Quan es farà efectiu?
Forma part del pla de treball del consell de relacions laborals, però el trasllat a la negociació col·lectiva serà lent. La idea és que hi ha un element d'impacte econòmic positiu en la revisió del salari i un altre de política social,
Quines mesures implementarien l'endemà que es declarés la república catalana?
Un salari mínim català, recuperar l'autorització administrativa en els processos de crisi empresarial, refer les polítiques actives i modificar les modalitats de contractació laboral.

La diferència de salaris entre homes i dones segueix engreixant-se

Ara com ara, la bretxa salarial de gènere és del 19% a Catalunya, si es compara el salari per hora; si es fa amb el mensual, la xifra arriba fins al 26%. Per entendre per què hi ha aquesta diferència de sou per qüestions de gènere cal deixar el lloc de treball i fer un repàs del que passa a àmbit domèstic. Són les dones les que modifiquen la seva vinculació al mercat de treball per tal de tenir cura dels nens o les persones dependents, la qual cosa les fa ser les principals beneficiàries dels contractes a temps parcial . Com a conseqüència d'això les dones tenen uns sous més baixos o fan menys hores retribuïdes que els homes. Tal com recull l'enquesta de població activa (EPA), només el 56% de les mares amb fills petits treballen, fet que representa una bretxa de més de 20 punts.A més, entre les dones que treballen augmenta la probabilitat de fer-ho a temps parcial amb la maternitat: del 13% entre dones sense fills petits, a quasi el 20% entre les que tenen fills menors de sis anys i més del 17% quan els fills tenen entre 6 i 15 anys.

Actualment, el 73% dels contractes a temps parcial són de les dones. A això se suma que el salari per hora d'un contracte a temps parcial és un 34% inferior al preu hora d'un contracte a temps complet (10,68 euros enfront 16,11 euros), i d'aquí que la bretxa salarial entre homes i dones sigui del 19% salari/hora, segons recull l'Indicador d'Igualtat de Gènere de Catalunya (IIGC).

En el grup de directius, la bretxa salarial entre homes i dones és del 13%.

Segons les darreres dades de l'INE del 2013, que són les últimes de què es disposa, les diferències salarials que estan presents en totes les edats s'incrementen a partir dels 35 anys, que és quan passen de cobrar el 85% del que cobren els homes, i va disminuint fins que als 60 anys cobren el 71% del que cobren els homes. “El tenir cura de la família és una de les causes de la diferència de les bretxes salarials entre homes i dones.”

Estar en un sector o altre encara penalitza més la dona. Està comprovat que a mesura que un sector es feminitza baixa el prestigi social i seguidament els salaris. “A les habilitats més masculines se'ls dóna més valor econòmic”, diu la secretària de Dona i Igualtat de la UGT, Eva Gajardo.

Els grans patrimonis catalans sí que creixen

L'altra cara de la moneda dels aturats de llarga durada, els treballadors pobres o els que tenen un sou mensual per sota del salari mínim interprofessional és el grup dels mil milionaris que Forbes radiografia cada any a partir de les dades que lliuren a organismes com el CNMV, el regulador del mercat de valors espanyol.

El patrimoni dels catalans més rics, segons la llista Forbes, ha tingut un procés a la inversa que la majoria dels assalariats d'aquest país.

En el seu conjunt, la seva riquesa sí que ha millorat i bastant respecte a abans de la crisi.

Si comparem el patrimoni dels cinc catalans més rics que recull l' arxifamosa llista Forbes, tots han engreixat els seus patrimonis. El primer dels mil milionaris catalans, el quart a l'Estat espanyol, és el fundador de Mango. Isak Andic i la seva família han passat de registrar un patrimoni de 3.800 milions d'euros l'any 2008, a sumar-ne 4.500 milions set anys després, un increment de més del 15%.

En segon lloc, la màxima accionista de Coca-Cola Iberia, Sol Daurella, ha augmentat en aquest mateix període la seva riquesa en més de 2.500 milions d'euros. El 2015 tenia un patrimoni de 3.700 milions d'euros i se situava en el segon lloc dels catalans més rics, segons Forbes. Els Daurella també controlen, a Nestlé, el negoci de Nespresso, Cacaolat i l'embotelladora de Coca-Cola a diferents països africans.

La família Carulla, propietaris d'Agrolimen i Gallina Blanca, també han millorat el seu patrimoni en 150 milions d'euros més del que tenien abans de la crisi, tal com recull la llista Forbes.

Els que els segueixen en el rànquing dels més afortunats catalans han tingut una evolució també positiva en el seu patrimoni, aliens a les devaluacions salarials, com Victor Grífols, el fundador de la farmacèutica Grífols, que entre 2013 i 2015 va augmentar en 1.200 milions el seu patrimoni.

Segons el XX informe Mundial de la Riquesa, en tot l'estat ha augmentat en 193.000 el nombre d'espanyols que declaren tenir un patrimoni per sobre del milió de dòlars. La qual cosa representa un increment del 50% de milionaris des del 2008.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a