La sacsejada de mercats financers, mercat de divises, polítiques monetàries, comerç internacional... per a finals d'any, després que la Reserva Federal (Fed) hagi ajornat un cop més l' anunciada pujada de tipus que, quan s'esdevingui, mostrarà el rei nu, és a dir, l'estancament, que ja sembla secular, de l'economia mundial.

A banda del terrabastall que causa a les borses, la pujada de tipus ho capgira tot: segons estimacions de l'FMI, el crèdit bancari als mercats emergents recula un 1,3% després d'un increment de cent punts bàsics del preu del diner dels EUA, mentre que la reducció és del 0,8% als països avançats. I el malson de l'endeutament pot ser de ca l'ample, a economies com Xina i Brasil, entre altres, que han engreixat el seu deute aquest any en dòlars precisament, i que podrien fer més grossa la bola del deute i precipitar-se a dolorosos episodis de reestructuració. Un malson que podria ser compartit per tots. No debades, com s'assenyala en diversos fòrums, en aquesta conjuntura el veritable problema és l'excés de liquiditat acumulada al mercat, de tals dimensions que resta capacitat de control, a la Fed i als altres bancs centrals, sobre com redirigir la demanda global.

Als EUA, amb un atur per sota del 5% i una inflació que ja depassa el 2%, frisen per normalitzar el preu del diner. Ja haurien d'estar a l'1,5%, segons les regles de política monetària de la mateixa Fed, que de totes totes té pensat fer la pujada al llarg del 2017. Per al catedràtic d'Economia de la UB Joan Tugores, “la pujada de tipus no és realment urgent, però és desitjable perquè als EUA no els sobra estalvi, caldria remunerar-lo millor. És clar que pujar el preu del diner és difícil d'encaixar amb aquest estancament secular de l'economia mundial”.

La por que la presidenta de la Fed, Janet Yellen, premi el botó de la pujada de tipus i que un quartet al preu del diner “generi efectes psicològics devastadors, ens diu que la recuperació econòmica mundial no és sòlida. Quan es faci la pujada, serà una marea baixa que ens deixarà veure a la platja que no s'han fet els deures”.

La pujada de tipus en donaria una de freda i una de calenta a Europa. D'una banda, amb un dòlar més fort “exportaria més, però alhora pot quedar sotmesa al risc d'una sortida de capitals que podria ser important”. A més, cal relativitzar la possible nova puixança comercial de la UE, perquè hi ha col·lateralitats: “Les economies emergents, grans compradores de productes europeus, en la nova situació comprarien menys, si entren en una fase de menys creixement”.

Si el que cal esbrinar és com aquest gest de política monetària afecta la nostra economia real, convé que ens desenganyem, ja que, com diu Carlos Gonzalvo, professor d'Economia i Finances d'Eada, “de forma immediata no afecta gens, la política monetària ha deixat de tenir efecte en l'economia real de forma directa”. Constata el fracàs dels bancs centrals amb les seves polítiques de “baixar més i més els tipus, que fa que les economies competeixin via preu, cosa que allarga la conjuntura deflacionària”.

Gonzalvo preveu que si remunten els tipus dels EUA, “el flux monetari, que essencialment cerca renda, s'abocara a la renda fixa dels EUA”.

La UE podria trobar un suport per al seu vessant exportar, això és innegable, però no s'ha d'obviar que s'encaririen les matèries primeres, que “es traduiria en un dels efectes que cerca el BCE, que es generi una certa inflació a l'eurozona”.

Com remarca Josep Comajuncosa, professor d'Economia i Finances d'Esade, ningú no hauria d'oblidar que “la política monetària és una eina temporal, que s'exerceix per ajudar la política fiscal”. És clar, com pensen molts analistes, que caldrà un esforç fiscal perquè l'economia s'enlairi, “si més no allà on el sector públic no estigui massa endeutat. En aquest sentit, els països emergents tindrien més marge”. O, a la zona euro, Alemanya, a qui ara i adés se li demana un esforç en aquest sentit, i abandonar el seu entossudiment en l'austeritat. Com estima Comajuncosa, “de moment s'hi resisteix, però no deixa de ser un as que es guarda, si la seva economia es frena”.

El Pla Juncker, aquests 300.000 milions que es destinarien a sectors clau d'alt valor afegit per tal d'esperonar de debò l'economia, és una esperança que no acaba de concretar-se. Com interpreta el professor d'Esade, “de moment s'està mostrant tímid en la seva execució, caldria més iniciativa, fins i tot per rellançar la idea europea”. Conclou que aquesta iniciativa reactiva de llarg abast “anirà endavant si França i Alemanya arriben al convenciment que això ajuda l'economia de l'euro”.

Per molts anuncis solemnes de la Fed en el sentit que cal tornar a un món normal, en què el preu del diner no estigui ranejant el zero, que ningú no s'engany, l'heterodòxia, de la Fed i dels altres bancs centrals, va venir per romadre-hi. La Fed, que va inflar el seu balanç fins a 4,5 bilions de dòlars, cinc vegades més que abans de la crisi, no està disposada a aprimar-se i no renunciarà pas, quan s'escaigui, als estímuls monetaris que la Fed ha anat administrant al llarg de la crisi per mantenir les constants vitals de l'economia dels EUA, però “apujant tipus per evitar una nova bombolla financera”, com explica Comajuncosa.

“Si s'anunciava una mesura dura per una banda, la pujada de tipus, s'havia de compensar, per l'altra, amb una que donés confiança, que no es renuncia a l'estímul monetari no rebaixant el balanç”, com diu Joan Tugores.