Basilea III: qüestió de mètodes
El regulador malda per unificar els criteris amb què els bancs valoren el risc al si del seu capital
La voluntat desreguladora de Trump farà aturar el procés de Basilea
La trigança de Basilea III -regulació que exigeix als bancs més capital i ràtios més elevades de palanquejament i liquiditat- reflecteix l'estira-i-arronsa entre els bancs i el regulador, Comitè de Basilea, per arribar a un acord sobre com es calculen les ràtios de capital.
Els bancs són gelosos dels seus mètodes propis per fer el càlcul del ràtio de capital dividint el capital per actius ponderats per risc (APR), en què s'atorga risc del 100% el crèdit promotor, la inversió a Borsa o el crèdit al consum, mentre que es considera que no comporten perill actius com el deute públic o el crèdit a gran empresa. Per fer pujar la ràtio, o bé s'apuja el numerador, mitjançant ampliacions de capital, o es redueix el denominador amb estratagemes comptables, és a dir, ponderant a la baixa el risc de determinats actius. El BCE, a la llum d'un estudi del Comitè de Basilea que mostrava que un 25% de la diferència entre els actius totals i els APR no s'expliquen realment per factors de risc acceptats pel supervisor, sinó a arranjaments comptables, vol que s'imposi una metodologia més estàndard, per damunt dels 7.000 models de bancs aprovats per 19 supervisors.
Per al professor de Finances d'Esade Jesús Palau, és clar que “Basilea III s'endarrereix perquè no es vol posar en evidència la insuficiència de capital dels bancs”. Per a Palau, “no és creïble que els bancs diguin que el 50% dels seus actius no tinguin risc”. A més, “si s'endeuten contra l'actiu sense risc al 100%, forçosament han de consumir capital”. Critica que els models interns siguin a curt termini, només mesuren el risc a un any. Al seu parer, “és un error deixar actius com el deute públic i el crèdit a grans empreses sense risc i que es puguin finançar sense posar fons propis”. I un dubte ben estremidor: “Creuen els bancs que podran ingressar capital quan les coses vagin malament? Una ampliació de capital pot reeixir quan la conjuntura és positiva.”
matar el model intern.
Incertesa que també ve determinada pel paper que juguen els EUA. Inventors dels models interns per capturar el risc, arran de la gran crisi financera que va esclatar el 2008, els bancs van veure com el seu regulador els empenyia a models estàndard, que voldrien que fossin assumits amb totes les conseqüències per Basilea III. I ara, Donald Trump, desregulador per antonomàsia, “no vol posar pressió a Basilea III i complir la promesa dels republicans d'enderrocar tot l'edifici regulador de l'administració Obama”. Una bona notícia per a França i Alemanya, ferms opositors que se'ls apliquin terres als seus mètodes interns de ponderació, ja que els seus bancs són els que més n'han abusat.
Tants caps, tants barrets, aquest és el problema, en opinió de Rafael Sambola, professor de Finances d'Eada: “Quan parlem dels balanços de les empreses, tenim un pla comptable comú per a totes, que apliquen i llavors es pot fer una comparativa. Amb els bancs, en canvi, cada entitat aplica la seva metodologia i això genera dubtes sobre si el càlcul és l'escaient o hi ha martingales”.
Basilea III voldria ser una síntesi entre la seguretat reguladora que vol el BCE i una certa llibertat de moviments que desitgen els bancs. Però hi ha un context que provoca el bloqueig: “Els tipus baixos, el Brexit, les eleccions a diversos estats europeus i Trump, que previsiblement apostarà per la desregulació.” Sambola destaca que això suposa un respir per als grans bancs, que s'estan gastant a la vora de 200 milions d'euros en les despeses d'implantació.
Collant tant els bancs, el seu producte serà més car, observa Jordi Soley, professor de finances d'Esade. “Els bancs han de ser més solvents, molt bé, però llavors hauran de tenir més recursos propis, cosa que fa reduir la seva cartera de crèdit, o que sigui més car”, afirma.
Amb aquest “tsunami normatiu”, com diu el professor d'IESE, “es pot dir que els bancs són més rendibles? Ara mateix, la banca té problemes de pura supervivència, amb rendibilitats que, com al sector bancari espanyol, amb prou feines arriben al 4,5%.”