opinio

Consum intern

L'argument d'apujar els salaris té lògica: si els salaris es mantenen baixos (i els crèdits al consum no augmenten –ells van ser els protagonistes de l'“<España va bien>”–) el consum intern no creix. Però si els salaris no pugen la competitivitat (no sana) augmenta, i augmenta el consum extern via importacions. El que es guanya per un costat es perd per l'altre

En els últims dos anys, quan, segons ens expliquen, “Espanya torna a anar bé”, han començat a emergir algunes veus que diuen que seria convenient elevar els salaris a fi que augmenti el consum intern.

Però també s'argumenta el següent: la competitivitat (sana) se sustenta en elevades productivitats que impliquen descensos en els costos de producció, la qual cosa permet reduccions en els preus de venda i fa que la competitivitat augmenti. La productivitat (sana) creix amb inversió i amb reorganització dels processos productius, però a causa del reduït valor de molts dels béns i serveis produïts a Espanya no surt a compte invertir ni reorganitzar en les empreses que els produeixen. Després l'única forma viable de mantenir aquesta competitivitat en nivells que possibilitin l'exportació és seguir amb els salaris baixos i amb les condicions d'ocupació precària i amb reduccions de plantilla –encara que sigui per la via de les prejubilacions– (competitivitat no sana).

L'argument d'apujar els salaris té lògica: si els salaris es mantenen baixos (i els crèdits al consum no augmenten –ells van ser els protagonistes de l'“España va bien”–) el consum intern no creix. Però si els salaris no pugen la competitivitat (no sana) augmenta, i augmenta el consum extern via importacions. El que es guanya per un costat es perd per l'altre.

Penso que hi ha un altre factor: el deute privat. A Espanya les famílies deuen prop de 700.000 milions d'euros, la seva capacitat d'amortització de deute és la que és, i la seva solvència davant noves demandes de crèdit també és la que és. En conseqüència, poden les famílies espanyoles consumir més? A això hi afegim una altra cosa, una dada crucial (que desconec): la rendibilitat mitjana per a qui fabrica una unitat del que sigui venuda aquí i venuda a fora. És a dir, què és més rendible, el consum intern o les exportacions? (En la rendibilitat ho poso tot: marge net unitari, risc d'impagament, termini de cobrament, taxa de devolució…). Amb el turisme passaria el mateix: compensa més rebre un turisme bàsicament low cost amb reduïda capacitat de despesa però que exigeixi poc o molt poc, o bé fer inversions costoses en equips i capital humà (i també en infraestructures) a fi d'atreure turisme de més nivell de despesa?

Dic això perquè, tal vegada, i tal vegada més en algunes activitats, als qui produeixen els convé mantenir a Espanya salaris deprimits i condicions de treball precàries a fi de tenir costos baixos i exportar. Tal vegada, no ho sé.

Si això és cert, Espanya té un gran problema perquè està condemnada a la pobresa –una de cada vuit persones que treballa ja és pobra– i perquè el seu model productiu s'assembla bastant al d'algunes economies anomenades emergents.

Hi ha coses que s'han volgut oblidar però que segueixen aquí, influint en el present. El 2005, quan es deia que “España va bien”, l'Estat tenia la mateixa productivitat que Suècia el 1973. Aquesta és la pura realitat, o sigui, que la precarietat laboral –i el conseqüent baix consum intern– com a estratègia no és gens absurd: es troba a la base d'“Espanya torna a anar bé”. Penso que valdria la pena explorar aquesta possible dicotomia i saber on ens trobem, encara que no es pugui canviar perquè és impossible canviar-la, i encara que només sigui per conèixer on ens situem.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.