Agilitar el sistema energètic
L'agregador de demanda pot ser el factor clau per aconseguir un mercat elèctric més eficient i barat
L'actual llei d'autoconsum és un obstacle per a la nova figura
Fa temps que se'n parla, com a figura clau del nou model energètic, i el paquet d'hivern de la Comissió Europea sobre perspectives energètiques hi torna a insistir. És l'agregador de demanda, l'element encarregat de coordinar i gestionar la demanda d'energia de petits i mitjans consumidors amb capacitat de modulació dins del sistema. Aquestes empreses serien capaces d'oferir ofertes de pujada o baixada de consum des dels seus centres de control per part de diversos consumidors, tot oferint un paquet als mercats o a les subhastes dels operadors dels sistemes.
L'agregació ja la podem visualitzar a països de l'arc comunitari com Alemanya, França o Regne Unit, o als EUA, on són ben actives empreses que ajusten els consums dels seus clients en funcions dels preus horaris de l'energia, però encara és només una aspiració al nostre entorn, on la norma molt indirectament s'hi refereix en el cos jurídic del vehicle elèctric, mitjançant la figura del gestor de càrregues. Tothom sembla coincidir en el guany de flexibilitat que atorgaria l'agregador al sistema però, és clar, hi mancarien ingredients fonamentals. D'una banda, una gestió de la mesura mitjançant els comptadors intel·ligents prou àgil, cosa que potser aconsellaria la liberalització de l'activitat de mesura, com passa a alguns països europeus; i de l'altra, i aquí tenim el gran escull, una legislació sobre autoconsum absolutament oberta.
En aquests moments, com diu Pep Salas, director de smartgrid.cat, “és una figura que qüestiona totalment el nostre sistema d'energia”, atès que el que Europa vol, i ben clar que ho exposava a la Directiva Europea d'Eficiència Energètica (2012/27/UE), l'agregador hauria de poder aplegar demandes de consumidors esparses pel país. A més de la dificultat actual d'encaix en la norma, Salas hi veu “restriccions tecnològiques, ja que caldria que les telecomunicacions tinguessin una capacitat de resposta ràpida, donar resposta en segons a, per exemple, l'entrada en el sistema d'un Mw procedent de l'emmagatzematge”. Salas hi veu més futur, dins de les peculiaritats del nostre sistema elèctric, a les comunitats d'energia local de les quals també en feia esment el paquet d'hivern. En aquest cas, “estaríem parlant d'un agregador a baixa tensió, que formaria una microxarxa integrada al sistema elèctric i que tècnicament seria més fàcil de materialitzar”.
Els experts no es cansen de destacar les excel·lències d'una figura que podria aportar molta eficiència, sobretot en la demanda industrial, on un supermercat podria apujar la temperatura dels seus frigorífics durant un període estipulat o la depuradora apagar les bombes en moments puntuals. Cal pensar que alguns estats, com el Regne Unit, han dissenyat una estratègia de futur per al 2020 en què, per equilibrar l'oferta i la demanda per segon, hom cobeja que entre el 30% i el 50% de la capacitat elèctrica en el mercat d'ajustament elèctric provingui de la gestió activa de la demanda, quan ara no depassa el 4%. Per a experts com Salas, en un escenari de transició energètica, l'agregador pot ser el veritable catalitzador del sistema: “Per no dependre de la bona voluntat dels particulars, l'agregador podria, a pobles o barris de ciutat, mesurar tots els metres quadrats de sostre que podrien esdevenir recurs fotovoltaic i oferir als propietaris d'habitatge un pla col·laboratiu per rendibilitzar el seu actiu.”
Per a Santi Martínez, director de la comercialitzadora Estabanell Energia, és clar, en referència al nostre entorn, que caldrà molta especialització: “Gestionar la demanda d'una gran indústria és fàcil però cal ser molt fi per gestionar plaques fotovoltaiques de 6 o 7 famílies.” A més, com diu, “caldrà massa crítica, si no ens podem trobar casos com el d'una experiència pilot recent a Holanda, amb cent famílies, i que, a tot estirar, es pagaven 50 cèntims per l'energia gestionada al mercat.”
A més, la peculiaritat del nostre mercat fa difícil que l'agregador s'acosti als particulars: “Amb la llei actual d'autoconsum, que obliga a regalar l'energia generada que et sobra, la gent s'ha acostumat a gestionar al màxim, calcular que no sobri gairebé res, així que quan arribi, aquesta nova figura es pot trobar que no hi hagi res a agregar i que s'hagi de centrar en els grans demandants.” Hom tem que si finalment l'únic mercat és el que configuren els grans consumidors, aquest resti en mans de les grans elèctriques. De fet, Estabanell ja ha fet assajos, ben reeixits, de les possibilitats del model. En una comunitat de 27 masies de Vallfogona del Ripollès, Estabanell exerceix d'agregador, i “l'electricitat que li sobra a una masia va a una altra. Es fa una auditoria i es factura entre particulars”. La prova, a l'aixopluc d'un projecte europeu, seria la demostració que “la tecnologia no és límit, el que cal és que es faci una bona regulació”.
Mitjancers arreu del món
A l'entorn europeu, el cas britànic és el més alliçonador. L'operador de la xarxa National Grid ha esperonat agregadors com Flexitricity, Kiwi Power o Open Energi, que han arrabassat als grans generadors (Centrica, SSE i EDF Energy) un negoci de 1.000 milions de lliures al mercat d'ajustament britànic. A Holanda, se segueix amb interès el model de negoci en què un agregador li ven a un client una bateria Tesla de 10 kw, a meitat de preu, a canvi de quedar-se amb el rendiment de 2,5 Kw, el 25% de la càrrega. A Califòrnia, Zip Power proposa als seus clients, viles i ciutats, reduir emissions de CO2, i per això dissenya un model en què cada energia renovable té la seva quota de participació i fa les inversions necessàries.