Vaig mantenir una entrevista breu però molt fraternal amb el bisbe Francesc Pardo, amb el bisbe auxiliar Taltavull i amb el cardenal Omella. I amb els germans dominics de Girona i València. I evidentment amb la meva gent de Calonge, que és on tinc les arrels cristianes. Els meus pares em van batejar a Andalusia, en néixer, però vaig arribar a Calonge quan tenia quaranta dies. I, per tant, és on considero que he après els valors del treball, l’amistat, la generositat, la proximitat a la gent...

Fa gairebé 41 anys que soc a Guatemala i vaig sortir de Calonge als 11 anys cap al seminari dominic, on vaig prendre els vots als 15. Des dels 15 anys es pot dir que no he estat aquí, fora dels parèntesis de les visites esporàdiques. Però malgrat la meva sang andalusa, el tarannà català i el de la gent de Calonge és el que em va marcar, el que jo vaig aprendre en un poble petit on tothom es coneixia.

Uns tres anys. Llargs.

Molt canviat. Pensi que fa 41 anys vaig marxar de l’Espanya del nacionalcatolicisme, molt quadrada –si se’m permet l’expressió– i emmarcada en unes circumstàncies històriques i polítiques. El primer viatge de tornada, al cap de cinc anys, em va impactar. Hi havia hagut el restabliment de la democràcia, eleccions, i s’havia obert una porta que estava tancada. En 66 anys que tinc, no he votat mai en una urna. Quan vaig marxar encara no es podia fer i des d’aleshores ho he hagut de fer a l’ambaixada.

Tornar, aleshores, va ser impactant. En l’àmbit religiós pensava que podríem tornar a una vivència de la fe de masses, perquè fins aleshores s’havia hagut de viure però sense convicció. Avui no hi ha una vivència de la fe cristiana massiva, però com a mínim qui la viu sí que ho fa amb convenciment.

Sento nostàlgia segurament de la fraternitat i el sentiment de comunitat i pertinença que teníem abans, i avui s’ha diluït. D’uns carrers on es feia vida i a l’estiu tothom treia les cadires al carrer i hi feia vida: parlaven, es coneixien i hi havia relacions humanes. El progrés ens ha deshumanitzat. Abans, tot i les limitacions i les vicissituds de cadascú, hi havia les grandeses de compartir, conèixer-se i enraonar. Ara he estat a Calonge i veig carrers buits. Abans tothom es coneixia, i ara segurament també, però la gent es tanca a casa. També hi ha el factor de la immigració, que és bonica i enriquidora, però ha portat unes realitats noves i un repte compartit d’integració que s’ha de resoldre: pels que han arribat i pels que han d’acollir.

Una mica desconcertat, perquè mai havia vist aquest grau de confrontació i dialèctica entre els dos governs. Però com que tampoc visc aquí, no soc el més indicat per parlar-ne. Quan arribes a un lloc has de saber mirar, escoltar, donar temps al temps, que és el que em va passar quan vaig arribar a Guatemala fa 41 anys.

Un conflicte bèl·lic entre guerrilles i l’exèrcit, que va durar 36 anys i gràcies a Déu va acabar amb un acord de pau. Hi va haver la massacre de Panzós [amb una cinquantena de camperols q’eqchís metrallats per soldats]. Però la visió de la realitat d’aquella nació no la vaig tenir mínimament formada fins nou o deu mesos després. Per això crec que en el cas català ara no em toca dir qui té raó, tot i que hi ha coses que em sorprenen en positiu de Catalunya.

M’admira, per exemple, veure que hi ha hagut una millora de la situació del català, en l’educació, amb una llengua més literària i polida, i fins i tot m’agafa un cert acomplexament pel meu nivell. Jo vaig aprendre una llengua ben bé de cuina, que es parlava al carrer, a l’església, al pati de l’escola, perquè les classes encara es feien en castellà i era l’idioma que jo també parlava a casa. Ara, després de 41 anys a Guatemala i alguns més a València, em costa una mica. No he perdut l’accent del Baix Empordà, però sí vocabulari i sovint em costa trobar la paraula precisa. Però tornant a la cultura, també m’agrada la recuperació de costums i tradicions, més amb un sentit i profunditat històrica i no només des de la part folklòrica. Com a bisbe, capellà i cristià, crec que també hauríem d’anar a trobar més les arrels de la religió. Anar més enllà del folklore.

No. Fins i tot en els temps de violència més forta. A Guatemala van morir milers i milers de persones, sobretot camperols indígenes, però també catequistes, capellans i algun bisbe entremig. Hi va haver un moment que el nostre mestre general de l’orde, que era irlandès, va venir de Roma per proposar a tots els missioners, tretze, que tornéssim a casa. Ens oferien els bitllets, però ningú va sortir voluntari i alguns van acabar deixant-hi la vida pels pobres indígenes. Altres van tornar, temps després, però per obediència, perquè eren molt grans i començaven a tenir problemes de salut, Alzheimer... Ara bé, sí que hi va haver un cop que, quan l’Ajuntament de Calonge havia comprat l’ermita de Santa Maria del Collet, vam fer una proposta de centre cultural, religiós i social, amb una casa d’acollida temporal per a dones que patissin maltractaments, immigrants que acabessin d’arribar... No hauria implicat tornar definitivament, però sí fer més de pont entre Guatemala i Catalunya. Anar i tornar. Malauradament no va passar de projecte, però potser si hagués estat amb un peu aquí i un peu allà no m’haurien ordenat ara bisbe.

Amb naturalitat. El nunci, en l’homilia quan em va ordenar, em va anomenar bisbe Papito, monsenyor Papito en tot moment, fet que va emocionar molts dels catalans que em van acompanyar. Mesos abans, quan m’havia donat la notícia de la decisió que a la Santa Seu havien pensat en mi per ser ordenat, ja li havia demanat que si acceptava, després d’uns dies de reflexió, voldria continuar sent sempre el Pare Papito, sense haver de canviar de tarannà o manera de ser. I així ha estat.

Ara visc a Guatemala capital, però vaig estar 18 anys a Verapaz, sobre el terreny, amb els indígenes.

Quan estudies al seminari, reps una formació teològica, filosòfica, humana molt important. Però on vaig aprendre la millor teologia i vaig veure realment la vocació va ser entre els q’eqchís, un poble perseguit, massacrat i patidor, però molt pacífic, aleshores massa. La regió, de fet, s’anomenava així, Verapaz, des del temps de Fra Bartolomé de Las Casas i el seu projecte evangelitzador sense l’amenaça de les armes. Aquest sentiment va perdurar durant els segles. I tot i coincidir en el territori guatemalenc 23 grups ètnics amb llengües diferents, els q’eqchís eren els més tranquils, per bé que darrerament estan una mica més mogudets.

Com a molts altres països de l’Amèrica Central, és un estat que encara travessa un període d’encaix després de la pau. Hi continua havent moltes injustícies i divisions entre pobres i rics. Ja no hi ha aquell racisme d’abans, però no deixa d’haver-hi un sentiment de mirar els indígenes com quelcom inferior. Jo hi veig tres violències: la delinqüència comuna, fruit de la mateixa pobresa i l’abandonament de grans masses de gent; la de les mares, màfies de joves de famílies desestructurades que, per l’addicció a drogues, extorsionen persones, sovint amb pocs recursos; i finalment, el narcotràfic, un càncer en metàstasi que arriba a les mateixes estructures de l’Estat.

Ara tenim un govern que, sense ser gent dolenta, el poder li va gran. Jo diria que avui Guatemala camina endavant no pas perquè hi hagi un capità que mena la nau, sinó per inèrcia. Calen anys i educació per transformar la cultura de violència de les darreres dècades en una nova cultura de la pau i la solidaritat. I també la salut i les infraestructures del país.

L’Església a Guatemala mira de fer de pont, i penso que és una de les poques institucions que encara conserven la seva credibilitat. Tenim independència respecte al govern. Ens respectem, però cadascú fa el seu camí i nosaltres suplim la feina que no pot fer l’Estat en molts llocs. La feina d’evangelització no la fem per altruisme, sinó per la fe en Jesucrist i en els nostres germans que ho necessiten. Guatemala canviarà quan tots els nens i nenes, els joves, tinguin una educació, dominin les seves llengües indígenes i no perdin la seva identitat, però també el castellà, per no tancar-se cap porta.

En els dos llocs hi ha dificultats i facilitats. Però és cert que ara mateix és difícil treballar a Europa. Aquí s’ha generat una certa recança cap a l’Església catòlica, tot i que hi ha més bona disposició a respectar i entendre altres religions. El relativisme i el neopaganisme no ajuden, i un anticlericalisme ranci que hauria d’estar superat després de tants anys, però no. A Guatemala, en canvi, l’Església no ha de buscar la gent, sinó que ens busquen a nosaltres. Allà podríem dir que hi ha més riquesa espiritual i pobresa material. I aquí les proporcions s’inverteixen.

Hi ha hagut una certa millora, però més que dir que la situació econòmica està bé, crec que està menys malament. El darrer cop que vaig venir a Calonge vaig percebre desesperació en algunes famílies, i ara diria que moltes estan en fase de tranquil·lització. Però em sorprèn que Europa estigui optant per tancar portes als angoixats i em pregunto on és la nostra solidaritat. Com a cristians, o ja simplement com a humans, on és el nostre humanisme?