Teatre

INGRID TEIXIDÓ

TITELLAIRE

“Em trobo còmoda fent titelles; no voldria canviar”

“La competència entre nosaltres no és negativa. Ens ajudem els uns als altres i el primer dijous de cada mes fem una trobada que hem batejat “dijous paella”, en què ens reunim tots per fer un dinar”

“Dins de Festuc hi ha dues línies; una és de teatre més familiar, en què fem els espectacles elPere i jo amb un músic i un tècnic”

Empresària.
Des de ben petita, Ingrid Teixidó ha tingut clar que la seva vida es desenvoluparia al voltant del món artístic. De nena, inventava sèries i cada dia escrivia un capítol que, a la nit, llegia a les seves germanes. Amb el seu marit, també del món de l’espectacle, va crear l’empresa Festuc Teatre amb què, amb titelles, recorren diversos indrets fent que els nens passin estones divertides. Però l’Ingrid, com qualsevol empresari, també s’ha de preocupar perquè Festuc funcioni. La crisi va ser dura, però, afortunadament, van poder tirar endavant i continuar amb les seves titelles fent que els més petits continuïn somrient.
Fèiem bodes, comunions i batejos amb un espectacle petit en què podíem fer jocs i cançons

Ingrid Teixidó du endavant una empresa d’espectacles familiars. El seu públic és generós però exigent i sempre diu el que pensa: són els nens. S’hi afegeix la família, que gaudeix tant com els més petits de casa. L’Ingrid ha hagut d’aprendre a dur una empresa, tasca ben allunyada del treball de pallassa, de titellaire o d’actriu.

Com arriba a fer-se titellaire?
Des que era molt petita, m’agradava el teatre i deia que volia ser artista. A Lleida, tenim l’escola de teatre Zum, Zum, i m’hi vaig apuntar per fer teatre. Amb el temps van oferir-me l’oportunitat de fer una gira professional per l’Estat espanyol. Eren 90 dies. Va ser divertit i els meus pares em van entendre i em van deixar fer allò que em venia de gust. Com que també m’agradava molt fer postproducció de cinema, amb el treball teatral vaig poder pagar-me els estudis superiors a l’Escola Cinematogràfica de Barcelona. Més tard, amb el meu marit, Pere Pàmpols, vam decidir muntar una companyia teatral que és amb la que, actualment, fem titelles.
I així és com es va crear Festuc Teatre. Per què aquest nom?
Creem Festuc l’any 2003. És un nom que vol dir pistatxo en català, i ens va semblar molt divertit i avui agrada a tothom. Per nosaltres, aleshores, la paraula festuc era un mot molt de festa. Fèiem bodes, comunions i batejos amb una espectacle petit en què podíem fer jocs i cançons.
Quines són les seves línies de treball?
Dins de Festuc hi ha dues línies, una de teatre més familiar en què quasi sempre fem els espectacles el Pere i jo, un acompanyant musical que ve amb nosaltres i un tècnic; però també tenim una altra empresa que fa espectacles per a alumnes que estudien francès. Fem una gira per tot l’Estat espanyol amb dos espectacles fets en aquesta llengua per a alumnes que estudien aquest idioma.
Quins són els espectacles que més els demanen?
Sempre solen ser les nostres últimes creacions, però mai no aparquem cap espectacle ni diem “aquest ja no el fem”.
D’on surten els guions de les seves creacions?
Agafem un conte que sigui conegut i sempre li donem la volta. Per exemple, a La mongetera màgica vam donar-li un toc diferent parlant d’una família que van a desnonar. Els nens no saben el significat del mot desnonament, però com que la protagonista és una nena a qui prendran la casa, ells, ràpidament, entenen allò que els estem explicant.
Qui i com fa les figures de les titelles dels seus espectacles?
Tenim la gran sort de tenir Joan Pena, un escenògraf brutal. Quan ens vam trobar, ja vam veure que podria fer realitat qualsevol de les coses que ens passessin pel cap. Les seves titelles són vertaderes escultures. La manera de treballar és ben simple: li expliquem què volem fer, ell ens diu “d’acord” i, després, ens passa la proposta del que farà.
A Lleida, hi ha una gran tradició de teatre de titelles i de carrer.
És cert i, a més a més, a l’Estat espanyol tothom coneix Lleida per aquesta particularitat, entre d’altres. Som una ciutat on es fa molt teatre familiar i de molt bona qualitat. Som moltes companyies, però tenim molt bona relació entre nosaltres.
No tenen problemes de competència?
La competència entre nosaltres no és negativa. Ens ajudem els uns als altres i el primer dijous de cada mes fem una trobada que hem batejat “dijous paella”, en què ens trobem tots els artistes per fer un dinar.
Creu que ha arribat al punt màxim on volia arribar?
És una pregunta que mai m’havia plantejat. En cada espectacle, sempre penses que ha de ser millor que l’anterior. Em trobo molt còmoda fent titelles; no sé si voldria canviar. Puc treballar, dedicar-me al que m’agrada i viure de la meva feina.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a