Gran angular

El “mar de plàstic” de la Jonquera

Aviat farà 25 anys que la localitat de l’Alt Empordà va perdre l’activitat duanera i es va haver de transformar en una gran àrea de servei per al transportista i de comerç per al turista

Turistes francesos i camioners de l’est d’Europa, paisatge humà de la vila
Alguns dies hi ha tants camions grans que sembla un mar de plàstic

Per a molts catalans la Jonquera és aquell punt limítrof que de tant en tant protagonitza les notícies a les pàgines de successos dels diaris. És cert que, com tots els enclavaments fronterers, és un lloc fèrtil per a la crònica negra, però la realitat socioeconòmica, lluny de ser sòrdida, és un exemple d’adaptació i superació. La Jonquera ha protagonitzat una sorprenent transformació en els darrers 25 anys. Aquesta localitat de l’Alt Empordà que havia estat un dels grans punts duaners de l’Estat és avui una gran plataforma de servei amb una doble especialització: el suport al transportista, d’una banda, i el lleure i el comerç orientat al turista, d’una altra.

Des de dalt del massís de l’Albera –o les Alberes, com prefereixen dir-ne aquí- s’observa al fons el tall que fa en el paisatge la línia d’alta velocitat abans d’endinsar-se en el túnel del Pertús, i paral·lels però més a prop els talls de l’AP7 i l’N-II. No es veu, però els jonquerencs no obliden mencionar-la, la ferida de la línia de molt alta tensió.

El trànsit és un anar i venir de camions de gran tonatge per la frontera, molts dels quals s’aturen en alguna de les tretze àrees de servei que té la localitat. Fins a 8.000 camions diaris fan aquesta parada. Molts camioners trien la Jonquera per fer el descans a què obliga la llei. I la xifra es dispara el dissabte perquè a partir de les 10 del vespre i fins a les 10 del vespre del diumenge tenen prohibit circular per territori francès.

Fins a aquesta talaia natural ha pujat Josep Guaus, director general de Red Tortura, una de les àrees de servei per a transportistes. Avui, un dimecres de finals de setembre, la circulació de vehicles és constant però està lluny dels dies de major afluència. Guaus diu que aviat s’acabarà la temporada baixa del transport, que va d’agost fins a mig octubre, que coincideix amb les campanyes dels productes del camp, i aleshores hi haurà dies que la Jonquera serà un mar de lones de camions, la versió catalana del “mar de plàstic” d’El Ejido.

Ja sobre el terreny, Guaus passa revista als camions: “Polònia, Eslovènia, Letònia, Lituània, Estònia, Romania...” Hi ha matrícules que no resulta fàcil identificar a quin país pertanyen, però segur que deuen ser de l’est d’Europa. “És la nova realitat del transport -explica el responsable de Red Tortuga–. Gairebé no hi ha camions espanyols, francesos o alemanys, com abans, i els pocs que n’hi ha els porten polonesos o eslovacs, que cobren la meitat”, assegura.

La Jonquera s’ha especialitzat a proporcionar tot tipus de serveis a aquest col·lectiu. A més de Red Tortuga, aquí hi ha les grans multinacionals del sector, Repsol, BP, Galp Shells o Rompetrol. Proporcionen productes bàsics com el combustible, però en alguns casos, amb l’evolució del sector, cada cop s’han anat transformant en una mena d’extensió de les empreses de transport i fan tot tipus d’operacions de suport per encàrrec del client al camioner que està en ruta. A vegades el vehicle comença el viatge amb una part de la càrrega encara per vendre, de manera que, un cop tancada l’operació, el conductor rep els papers del destinatari quan arriba a l’àrea de servei. Els xòfers també tenen dutxes, bugaderia, supermercat, aparcament vigilat, hotel i àrees recreatives.

Josep Guaus entra en la sala de joc de la seva àrea de servei, que està plena de màquines recreatives. Hi ha alguns camioners de l’est d’Europa asseguts a la barra del bar amb la seva vestimenta habitual: samarreta, bermudes i xancletes. Guaus assegura que hi ha dies que aquests parroquians conviuen en harmonia amb uns altres: els jubilats francesos.

La Jonquera és, també, un reclam comercial per als veïns de les localitats de la banda francesa. Sònia Martínez, alcaldessa de la Jonquera, explica que aquesta localitat de 3.200 habitants disposa d’uns 60.000 metres quadrats de superfície comercial, que quadruplica la densitat mitjana de Catalunya, i recentment han rebut autorització de la Generalitat per a l’obertura de fins a uns 30.000 metres quadrats addicionals. Martínez explica que hi ha interès sobretot de l’inversor local per amplia centres ja existents o obrir-ne de nous. Un dels inversors locals és el Grup Escudero, promotor del centre comercial Gran Jonquera, que va obrir el maig del 2013 -en aquell moment era el segon de Catalunya- i que ha estat un gran motor del turisme de compres. L’Ajuntament calcula que durant l’estiu poden rebre fins a 25.000 visitants diaris, principalment del sud de França: Perpinyà, Narbona, Carcassona, Montpeller, Beziers, etcètera. Moguts per la diferència de preus, que els és favorable, aprofiten per omplir el dipòsit del vehicle, efectuar compres, passar per un dels sis estancs de la localitat i menjar en un del 46 bars o restaurants.

Del sud de França també vindrien els clients dels prostíbuls de la localitat, i no del transport, segons comenten algunes fonts.

En resum: “Rebem més de sis milions de visites anuals, dels quals dos milions són de camioners; el sector comercial i de serveis del nostre municipi genera més de 1.500 milions d’euros anuals en ingressos”, subratlla l’alcaldessa.

Aquestes xifres eren impensables el 1993. Amb la incorporació d’Espanya a la Unió Europea, que va significar el tancament de molts despatxos duaners, la Jonquera va perdre de la nit al dia -la que va del 31 de desembre del 1992 a l’1 de gener del 1993- el seu sistema de vida. “Vam passar de treballar a escar, a estar a l’atur en 24 hores”, recorda Paco Camacho, veí de la Jonquera que des de fa 22 anys treballa en una de les àrees de servei, els mateixos anys que abans del 1993 havia estat treballant per a un agent duaner. Era un dels 1.200 treballadors que havia arribat a tenir la Jonquera, alguns procedents dels pobles del voltant, que es dedicaven a activitats relacionades amb el flux de mercaderies per la frontera, un negoci molt lucratiu. “Teníem un bon sou, setze pagues i immillorables condicions laborals: jo vaig marxar a fer el servei militar amb la feina garantida i cobrant la meitat del salari”, explica Camacho. Un símbol d’aquells temps d’alegria econòmica era l’equip d’hoquei sobre patins, que, patrocinat pel col·legi d’agents duaners, estava en la divisió d’honor.

La vida de Paco Camacho, com la de molts altres, encara està marcada per aquell sotrac professional. La seva dona, extreballadora de duanes, es va reincorporar a l’administració local i avui en dia treballa a l’Ajuntament de Barcelona, amb la qual cosa el domicili familiar fa molts anys que està repartit entre l’Escala, on viu ell entre setmana, i Badalona, on és ella. “Quan em pregunten on visc, no sé què dir”, assegura.

D’aquella època daurada ara només queden els controls duaners per a operacions amb tercers països i el d’impostos especials. Els terrenys que ocupaven la resta de despatxos van passar de l’Estat a l’Incasòl, que va arribar a un acord amb l’Ajuntament perquè la seva ocupació servís per cercar noves fonts de feina per a la zona.

Josep Guaus recorda que la seva proposta d’obrir una àrea de servei no va ser massa ben rebuda pel consistori, que estava decidit a atreure plantes industrials amb la conversió dels terrenys en un gran polígon. Però la iniciativa privada, principalment la local, pensava que l’oportunitat de la Jonquera era una altra. “Fins aquell moment tota l’activitat estava orientada al propietari de la mercaderia, el transportista no importava gens ni mica; però el camioner estava acostumat a parar a la Jonquera i vam pensar que ho continuaria fent, i el que calia fer era orientar-nos a donar-li un bon servei i fidelitzar-lo”, afirma Guaus.

L’aposta s’ha demostrat encertada; les multinacionals del sector van secundar els inversors locals. “Els emprenedors de Barcelona, Girona i altres parts no van creure inicialment que la Jonquera fos una opció de futur”, recorda l’alcaldessa.

En els darrers anys el sector del transport ha evolucionat molt ràpidament i això obliga els agents de la Jonquera a adaptar-se constantment. Així, per exemple, ara s’observa una presència creixent de camions lleugers, els de 3.500 quilos, que eludeixen les obligacions legals que afecta els camions pesants. Amb dos camioners que van fent torns al volant, aquest tipus de vehicle fa rutes llargues amb paquets o càrregues per a la indústria sense estocs (just in time).

Del monocultiu duaner, la Jonquera ha evolucionat cap a una economia més diversificada que ha sabut llegir les fortaleses d’un enclavament privilegiat.

Menys visitants del nucli urbà

Al carrer Major, allà on es concentra l’activitat comercial vinculada al nucli històric, els botiguers es queixen perquè el visitant s’ha desplaçat als centres comercials dels afores i no entren al poble. L’alcaldessa diu que preparen una reforma per millorar-ne l’aspecte i la senyalització i per aconseguir que els comerços tancats tornin a obrir. Però alguns dels responsables de comerços consultats són escèptics. “Primer va ser la crisi, que va fer reduir el nombre de visitants, i després l’obertura de grans superfícies. Cada cop ve menys gent”, diu un dels botiguers.

En un dels extrems del carrer Major hi ha el Museu Memorial de l’Exili, que aposta per un altre tipus de visitant més interessat per la cultura, que també n’hi ha.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a