opinio

Economies del postprocés

Les empreses del capitalisme multinacional són estats en si mateixes i prenen decisions en funció dels seus interessos. Avui tenen el centre de decisió aquí i demà el tindran allà. Allà vol dir a Brussel·les o a Frankfurt quan toqui

Sembla que ja tenim el peix pescat. El procés s’ha acabat. Iniciem una nova etapa. Algunes certeses i molts interrogants. Reflexions que m’han passat pel cap durant aquests dies. Les idees són propositives. Crec que els catalans som molt bons imaginant escenaris i desenvolupant innovacions. La nostra intel·ligència col·lectiva funciona molt bé en termes propositius. O sigui, que l’article va d’escenaris de futur, de coses que ens podem imaginar i fer, amb l’objectiu d’arribar a la fita: que la gent de Catalunya decideixi el seu futur. Tinc, però, la sensació que necessitarem punts d’autocrítica. I, encara més, que ens hem d’endinsar en transicions imaginatives. Transicions de conceptes i d’economies del segle XX cap al segle XXI.

Primer. De la identitat a la identificació. No és el meu tema, però intueixo que una economia i una administració basades en la identitat no són el mateix que una economia i una administració basades en la identificació. La identitat sembla un concepte bastant fix, vinculat amb un territori i molt relacionat amb el lloc de naixement. Per la seva rigidesa i predeterminació no sembla un concepte gaire adient per al segle XXI. En canvi, la identificació és més flexible, és voluntària i no ve predeterminada, almenys no només, pel lloc de naixement o per les vivències de la infància. Imaginin-se una administració i una economia que, pels seus valors, o per la seva ètica, o per la seva manera de fer negocis, permetés la identificació i el reconeixement de qualsevol persona que volgués, tingui o no tingui identitat d’aquesta administració o economia. La bomba!

Segon. De l’economia multinacional a l’economia emprenedora. Un altre aspecte per destacar d’aquestes dies ha estat, en termes del famós xoc de trens, el xoc de capitalismes. Per un costat, el capitalisme nacional o multinacional. El que busca, en el millor dels casos, seguretat jurídica, i en el pitjor dels casos, continuar optimitzant les seves rendes de competència monopolística, és a dir, el seu poder de mercat, que inclou la relació amb el poder polític. I, per un altre costat, el capitalisme mercantil. El que busca competir i créixer a través de les seves forces competitives i elements de valor, sense exercir poder de mercat i en plena competència i col·laboració amb altres petites, mitjanes i grans empreses. Les empreses del capitalisme multinacional són estats en si mateixes i prenen decisions en funció dels seus interessos. Avui tenen el centre de decisió aquí i demà el tindran allà. Allà vol dir a Brussel·les o a Frankfurt quan toqui. Imaginin-se una administració i una economia constituïda per una xarxa d’empreses que col·labori per competir al mercat global. I que aquesta col·laboració es basa en la responsabilitat econòmica i social del capitalisme mercantil. La bomba!

Tercer. De l’estat-nació a la xarxa administrativa. Un altre aspecte que m’ha fet pensar aquests dies. ¿Com pot ser que la ciutadania apoderada hagi estat capaç d’un nivell tan alt d’utilització dels principis d’autoorganització i de les xarxes socials, i que aquesta utilització sigui només per demanar un estat? Ja que està apoderada i ultra-connectada, ¿la ciutadania no hauria d’aprofitar l’avinentesa per anar una mica més enllà? Plantegem-ho en termes de diatriba, en termes de cost-benefici. Aquests dies hem constatat que la independència low-cost no existeix. Pregunta: la relació cost-benefici d’aconseguir exercir l’autodeterminació tangible (del territori) ¿és més alta o més baixa que la relació cost-benefici d’aconseguir l’autodeterminació digital, intangible (de les persones, o filant més prim, dels seus avatars)? No podria ser que si s’aconsegueix el segon, el primer caurà amb el temps com fruita madura? La bomba!

Territori físic i economia.

I quart. Del territori físic a la idea de país. I una última idea, una última transició, molt vinculada amb l’anterior. Ja fa temps que la vinculació del territori físic amb una economia o un estat trontolla pertot arreu. Trontolla perquè els fluxos digitals no són territorials. I trontolla perquè les persones han decidit que trontolli. Només algunes dades (són del 2015, o sigui que la realitat d’avui dia les supera àmpliament): més de 900 milions de persones al món tenen contactes diaris a les seves xarxes professionals o socials amb persones d’altres països; 430 milions de persones van viatjar a un altre país; 360 milions de persones van comprar via comerç electrònic productes o serveis d’un altre país; 244 milions de persones vivien fora del seu país de naixement; 44 milions de persones treballaven on line en empreses d’altres països; 13 milions d’estudiants es formaven via on line en universitats d’altres països. Imaginin-se un país que no és només un territori, que és també un espai digital on la gent s’identifica per les idees que representa i pels valors que transmet i protegeix. Qui no es voldria apuntar, sigui sobiranista o no, a aquest país? La bomba!


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.