Aquesta frase de l’exconseller Andreu Mas-Colell explicava amb poques paraules la realitat de Catalunya dins d’Espanya. En els darrers 30 anys la indústria catalana i l’economia en general han perdut pes relatiu respecte a Espanya. De fet la indústria catalana només ha trencat l’estancament en els darrers tres anys per la internacionalització i el gran increment de les exportacions. Per la indústria catalana el mercat espanyol té un risc país molt alt, ho estem veient aquest dies amb els boicots més que ostensibles; i seria bo que els industrials catalans en prenguessin nota i aprofitessin l’experiència per deixar de ser captius d’un mercat i d’uns polítics que els proporcionen un risc tan alt. Ara els empresaris catalans han vist que Espanya, com a mercat, no és de fiar i que és un mercat molt sensible no en la qualitat ni en el preu, sinó en el grau d’espanyolitat, la qual cosa, en economia, és inversemblant; però són així i s’ha de tenir en compte i quantificar-ho com un factor de risc més.

Conec empresaris que fa anys que han vist aquest risc i han treballat molt bé internacionalitzant-se, aprofitant la gran tasca de les oficines comercials que Catalunya tenia a l’exterior i que ara el govern del 155 acaba de tancar. Un atemptat més al creixement de la indústria catalana.

Durant aquests 30 anys, com que la massa creixia, no ens hem fitxat prou en el pes relatiu, i ha estat un error perquè també proporciona dades d’anàlisi molt importants. Per què durant tantes dècades relativament anàvem enrere? Ningú no s’ho ha preguntat i molt menys s’ho ha estudiat, i les patronals potser haurien d’haver estat les més atentes a dir quelcom del que estava passant.

Malauradament Foment del Treball, que és la patronal més antiga i amb més possibilitats, s’ha convertit en un apèndix governamental espanyol deixant de banda la seva història de defensa de l’economia catalana i de les empreses. Els seus orígens es remunten al 1771 però va agafar el nom de Foment del Treball Nacional el 1889 amb la fusió de dues patronals. Avui costa de creure que el 1897, juntament amb altres entitats, lideressin la petició d’un “concert econòmic” per a Catalunya i més descentralització política. És clar que d’aquell Foment que defensava els interessos de l’economia i l’empresa catalana en queda poc, i avui amb el seu president, Joaquim Gay de Montellà, s’assembla més a aquella Foment dels sindicats verticals que va ser fins després de la Guerra Civil, i que Carles Ferrer Salat va reconduir amb gran encert. L’actitud del Foment actual davant el canvi de seus de les empreses catalanes o pel tancament, pel 155, de les oficines comercial catalanes ha estat molt més col·laboracionista amb el govern espanyol que no pas un crit de prestigi per desmuntar aquestes accions polítiques que tenen un marcat objectiu de perjudicar-nos l’economia. També és veritat que el Cercle d’Economia i les Cambres de Comerç no han mostrat el seu enuig més enèrgic per aquestes accions, fet que em fa sospitar una certa col·laboració espanyolista per acció o per omissió.

I ara resulta que la Generalitat del 155 amb M. Rajoy com a president autoanomenat publica les balances fiscals catalanes del 2014 i una vegada més el dèficit va ser de 16.570 milions d’euros i tampoc en aquest cas hauran escoltat cap pronunciament crític per aquest drenatge econòmic constant. I aquesta dada no és pas neutral, és la culpable més important per allò que deia el conseller Mas-Colell: Espanya no ens deixa créixer. Ni Foment, que recordem-ho, el 1889 reclamava el concert econòmic, ni el Cercle d’Economia, ni les Cambres de Comerç, ni l’ínclit president de la Cambra de Comerç d’Espanya, Josep Lluís Bonet, el de Freixenet, han analitzat el cost de pèrdua d’oportunitats que aquest escorriment constant de milers de milions d’euros de més de trenta anys ha provocat a l’economia catalana i que ens ha fet perdre pes relatiu. Tots callats, i més ara que estem en campanya electoral i els interessos a defensar ja no són els de des empreses catalanes, sinó l’statu quo espanyol de més de trenta anys.