Societat

BRUNO ORO

ACTOR I MÚSIC

“L’humor és una arma tan poderosa que sempre es vol intentar censurar”

Un còmic sempre és un somiador. Tenia ganes de fer un disc alegre, ballable, fins i tot per fer un directe en què es pogués ballar
L’humor el porto a dins des que vaig néixer. La mare m’explica que amb dos anyets ja em despertaven perquè els fes riure

Bruno Oro és un artista que aspira a tot sense renunciar a res. Tot i que té al darrere una sòlida carrera teatral i televisiva i que no ha parat mai de treballar, Oro s’ha fet sobretot popular fent imitacions al programa humorístic Polònia de Televisió de Catalunya. De fet, no entén la vida sense humor. Sense l’humor i sense la música, la seva gran passió. Ara té un somni: aconseguir que la seva música arribi al màxim nombre de gent possible, i que tothom descobreixi que darrere l’imitador que et fa riure també hi ha un artista que t’emociona. Avui parlem dels seus valors professionals a El Punt Avui Televisió.

“Tot ho afronto amb molta passió, és la meva manera de treballar. Si m’hi poso, ho dono tot.” És tan apassionat com diu?
Sí, perquè si el que fem ja és prou difícil, imagina’t si ho féssim sense passió. O ho fem amb passió o malament, perquè moltes de les coses són sempre navegant amb la inestabilitat, amb la inseguretat. La nostra feina és així, és estranya. L’humor, per altra banda, el porto amb mi des que vaig néixer. La meva mare m’explica que amb dos anyets em despertaven a les nits perquè els fes riure. Des de petit que soc una mica pallasset!
Quins altres valors l’acompanyen sempre?
Soc molt disciplinat. També soc impacient. És un defecte molt gran en aquesta professió i l’he anat polint amb els anys. La televisió hi ajuda molt perquè has d’esperar moltes hores. D’altra banda, soc una mica ambiciós. L’ambició és bona en la justa mesura. I també molt perfeccionista, de vegades en excés, i sobretot amb mi mateix.
És actor, músic i moltes més coses. Afirmaria que és un artista polièdric?
Vaig començar fent d’actor i la música, com a ofici, em va venir més tard. Però com a afició i passió, he estat molt més melòman que intèrpret. De molt petit, amb cinc o sis anys, el meu pare ja em gravava cassets amb música molt variada: jazz, clàssica i pop rock. He tingut la música molt interioritzada tota la meva vida. Sempre he anat amb els auriculars escoltant-la, he tocat el piano, etc. I tot d’una, amb vint i molts, em vaig decidir a llançar el meu primer disc, Napoli. Ara em pregunten si em vull dedicar a la música i no, vull seguir fent el que m’agrada.
Que és fer-ho tot.
Fer interpretació i música. Visc de la interpretació, perquè de la música és molt difícil viure. A més, és molt car fer un disc, un videoclip, llogar una sala per tocar, i a sobre es perden diners. Però és una passió, per tant tampoc hi puc renunciar. Arriba un moment que tens unes cançons a casa i tens ganes de compartir-les.
Fa el que vol a la vida?
Totalment. Jo em canso de les coses. Fins i tot em vaig cansar del Polònia, que era una meravella. Hi vaig estar deu anys, però arriba un moment que si t’agraden els reptes vols aprendre coses noves i fer el que em ve de gust en cada moment.
La gent no acostuma a marxar d’un èxit com va fer vostè amb ‘Polònia’. Com va anar?
Perquè s’obrin portes primer se n’ha de tancar alguna. I va arribar un moment que pensava que potser corria el risc d’encasellar-me, que la gent em veiés només com a imitador i va ser una decisió molt meditada i dolorosa també, perquè és una gran família, els enyoro moltíssim i ens seguim veient perquè els trobo molt a faltar. Però és veritat que preferia deixar-ho en un punt àlgid que no en un altre moment de la meva carrera que no ho fos.
Segueix imitant, en la intimitat?
Si et refereixes a la intimitat entre llençols [riu] no, però ara que ho dius, ho provaré! Però, sí segueixo fent imitacions perquè en tinc el mono.
El seu darrer disc es diu ‘Mr. Dream’. És un somiador?
Un còmic sempre és un somiador. Tenia ganes de fer un disc alegre, ballable, fins i tot per fer un directe en què es pogués ballar. I excepte un parell o tres de cançons, que són més intimistes, és un disc alegre. La màscara, en general, quan canto i componc me la trec perquè no faig humor amb les meves cançons. Parlo de mi, del que m’apassiona i, a més, amb la música soc el triple d’exigent que quan actuo, perquè em costa deixar anar segons què.
Una de les cançons es diu ‘Barna’, dedicada a la ciutat on va néixer.
Aquesta cançó parla de la Barcelona que els barcelonins hem perdut a causa de la globalització, el turisme de masses i moltes altres coses. És una cançó que diu molt de la nostàlgia. Soc molt nostàlgic, recordo quan anava per les Rambles i veia els mims perfectes i majestàtics. Recordo la Barcelona bruta, amb molta música pel carrer. El videoclip mostra la Barcelona canalla, autèntica, que s’ha perdut.
Hi ha un tema en què surt Cadaqués.
I’m your DJ és una cançó que parla sobre la soledat del discjòquei. Sempre m’han fascinat perquè trobo que són homes solitaris que fan ballar la gent. És una figura molt poderosa. Vam fer quatre versions del videoclip: a Barcelona, Nova York, Los Angeles i l’última a Cadaqués, perquè volia anar al meu poble a fer un videoclip bonic sobre un vaixell d’estiu.
També vol ser un homenatge a la seva gent? El seu oncle és el pintor Antoni Pitxot i molta de la seva família està relacionada amb aquesta terra.
Sí. Cadaqués és on vaig a inspirar-me i a carregar piles. Conec el poble i la seva gent tan bé que és un homenatge a ells. Ara, pel que fa a la pintura o les arts plàstiques, zero! És una frustració que tinc.
En un altre tema, ‘Imagination’, parla que vivim obsessionats amb el telèfon mòbil.
Sí, fins i tot la meva àvia, que té 91 anys, està tot el dia amb el Whatsapp! Li estic explicant alguna cosa i li sona el mòbil, i s’aixeca i va a buscar-lo! Crec que hi ha moments que hem de deixar el telèfon i parlar com parlàvem abans i esperar.
És de pare napolità i mare catalana. De quina banda creu que té més influències?
De la catalana, sens dubte, perquè he viscut sempre aquí. Nàpols la vaig descobrir tard i la família del meu pare està tota aquí. Però és veritat que hi vaig força, tinc cosins allà i m’ho passo molt bé perquè allò és un teatre autèntic.
Per fer aquest darrer disc va haver d’aprendre a tocar el saxo.
A mi els saxofonistes sempre m’han fet molta enveja perquè el saxo és un instrument molt faker. Ells bufen, fan només una nota i dius “buafff”. Fa tres anys que n’estic aprenent i el començo a bufar!
També està preparant una pel·lícula.
La pel·lícula és un projecte que vaig començar fa tres anys a escriure jo sol, ara s’hi han afegit Fernando Trullols i Miguel Monroy, un gran guionista, i el començarem a preproduir aviat.
Quin és l’argument?
És la història d’ un músic fracassat, que ha deixat la música perquè tenia un pare molt tirà que li donava classes. Coneix una persona –interpretada per Clara Segura, amb qui tinc moltes ganes de tornar a treballar–, que és una actriu frustrada que l’ajuda a tornar a trobar el respecte i afecte que necessita. És una història de pèrdua de la por, de guanyar confiança i una lliçó de vida.
Per cert, darrerament sembla que l’humor està censurat. No li sobta que al segle XXI passi això?
Sempre hi ha hagut un problema amb l’humor perquè desemmascara i de vegades fa mal. Despulla la gent, els sentiments, les mancances i els complexos. L’humor és una arma tan poderosa que sempre es vol intentar censurar. És la millor medicina que hi ha. Sense riure no faríem res. I la gent insegura se sent violentada amb ell i l’ataca perquè és molt poderós. Quan fas riure algú, li treus totes les armes, el desmuntes, ja no pots replicar. Si fas riure la gent, ja te l’has guanyat. Tota la vida es censurarà l’humor pel seu gran poder.
Es fa riure a si mateix?
Molt. Al matí vaig amb la moto i, de vegades, em moro de riure. Sort que vaig amb el casc perquè la gent em mira i deu pensar “què fot aquest tio!”. Em fa riure imaginar-me coses surrealistes. Imagino coses molt rares.
I què el fa enfadar?
Em fa molta ràbia la violència; em fa més por que ràbia. No només la violència de gènere, sinó la gent violenta en general.
Sense quin objecte no podria viure Bruno Oro?
Sense el meu piano centenari! I un bon pernil! [riu]



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.