“Cal més pressió col·lectiva per la restitució, després de derrotar el 155”

En les condicions que s’han convocat aquestes eleccions, que es revalidi la majoria absoluta és una gran victòria que va més enllà d’un acte de resistència. El més important és que consolida un fil històric amb una clara tendència.

Per avançar en fer República, sí. Però també és cert que no s’ha assolit el 50% i aquesta xifra en algun moment caldrà assolir-la. Podem avançar en el procés republicà però tenint molt present que tenim aquesta assignatura pendent i que hem de ser capaços de generar un nou moment com el de l’1-O, en què es genera un punt de confluència nacional que obre una finestra d’oportunitat. Cal restituir el govern i serà molt important el procés constituent que havíem deixat una mica abandonat. Veig un gran debat nacional en els pròxims mesos en què hi han de participar partits, entitats, sindicats, etcètera, més enllà fins i tot del sobiranisme.

Els comuns hi han de participar com a actor polític però també mitjançant els moviments en què com a ciutadans hi estiguin implicats. Veig un procés molt obert i transversal amb el teixit associatiu com a motor.

La ciutadania ha volgut donar un suport explícit a les institucions, en aquest cas centrat en la presidència de la Generalitat. L’efecte president Puigdemont és clau en els resultats.

Com Puigdemont o Puigdemont. No pot ser d’altra manera. En un país tan colpejat per tots costats, la continuïtat de la institució de la presidència i de la Generalitat és un bé molt preuat. Com en el franquisme ho va ser la continuïtat Companys-Irla-Tarradellas. I això té una força que hem de saber valorar.

Aquesta és una pregunta que es pot fer, però el que tocaria ara seria aixecar-nos com a país i proclamar que hem vençut el 155, que el que fa el govern espanyol és antidemocràtic i contrari als drets humans i focalitzar tota la crítica democràtica contra la deriva autoritària espanyola. Hom no entén com ens perdem en petites picabaralles.

No necessàriament. De vegades hi ha debats que ens fan perdre energies i temps. Després del 21-D, aquest país hauria d’haver sortit al carrer a celebrar la victòria contra el 155. I hauríem de posar el govern espanyol contra les cordes.

Cal més pressió col·lectiva. No només els partits, també les institucions, les associacions... Tot el teixit que va fer possible l’1-O s’ha d’alçar victoriós.

Per mi és la continuïtat de la institució. I això és d’un valor extraordinari. No hem d’entrar en el terrorífic joc que la presidència de Catalunya sigui motiu de subhasta amb el 155.

Pel moment d’excepcionalitat i gravetat històrica que vivim.

És bo anar entrant i sortint.

És probable que el nombre de votants unionistes sigui similar al d’altres resultats electorals sota altres sigles. Aquesta Catalunya també existeix. Allò positiu és que ara ens comptem i el que es demostra és que l’únic projecte capaç de fer de palanca a l’ambició nacional del país és l’independentista. No veig un projecte unionista comparable. Però hem de ser més permeables a una gent a qui hem de reconèixer que no hi hem estat capaços d’arribar, alhora que defensem els nostres principis.

Com tots els socis d’Òmnium o qualsevol demòcrata del país, amb ràbia i tristesa. Però cada carta personal o pública demostra quin gran president d’Òmnium que és i quin gran coratge que té. La situació és abominable, però està forjant un líder de país extraordinari.

Jo veig una legislatura amb un primer tram restituent dels danys provocats pel 155. Després cal tenir present la gestió del dia a dia, molt centrada en polítiques socials. I un tercer àmbit que serà el període constituent. I la prioritat en afers internacionals per explicar què estem fent i denunciar la persecució de l’Estat espanyol.