Sí. Els meus inicis potser no són d’un grafiter típic, que comença fent firmes i lletres, sinó que començo a fer grafits perquè visc en una ciutat supergrisa i tinc ganes de donar-li color, que la gent tingui un regal quan surti al carrer.

És la ciutat a on vaig començar i hi segueixo. Volto molt i quan hi estic no em canso. És una molt bona ciutat perquè hi ha molt espai per pintar, s’està tranquil. No és com Barcelona que hi ha com saturació d’artistes de carrer i el que fas t’ho tapen de seguida. Aquí quan fas qualsevol cosa pot durar anys.

Sí, però això ha sigut feina de trenta anys. Pensa que m’han tapat més de 10.000 grafits. A Sabadell hi ha hagut una batalla molt forta contra el grafits durant molts anys. Potser fa uns vuit anys que ens portem bé amb l’Ajuntament, però abans ho tapaven absolutament tot.

A àmbit global hi ha hagut un canvi. Tot l’efecte del Banksy i d’altres artistes que de cop han començat a exposar a tots els grans museus, i això ha fet que el públic en general agafés una simpatia que abans no tenia per aquest art, a part que s’hi ha apuntat gent de molta més qualitat. Existeix el reconeixement, ara s’estan fent obres d’art a totes les ciutats del món.

Depèn de la filosofia de cadascú. Jo considero que sí que estem omplint les ciutats d’art.

Sí, dir-ho des del principi és molt exagerat perquè feia moltes proves, que sort que me les van tapar [riu], però la meva intenció ja era fer art.

Amb els anys m’he anat fent més professional i tot el bagatge que tinc a darrere m’ajuda en els projectes. Adaptes la vida al que t’agrada, i per a mi pintar i viatjar són les meves passions.

La gent em reconeix dins del món del grafit, però a mi ja m’agrada estar en una altra línia, com a l’extraradi. Vaig a Londres però pinto als pobles del costat. No vull ser famós, vull estendre el color als llocs on no hi arriba, com més gris sigui el lloc més necessitat en tindrà.

A Detroit. Hi pintaria un edifici sencer per donar bon rotllo a la gent que ha quedat allà.

Això és curiós. No havia fet mai res dues vegades seguides i hi estava bastant en contra, però l’Ajuntament de Sabadell es va posar molt dur i ho tapaven tot, ja fos una firma o una flor. Com a forma de protesta, vaig pensar a fer una col·lecció amb 100 portes tapiades numerades i vaig aconseguir tenir una flor a cada una; tot i que l’Ajuntament les tapava, jo ja tenia la foto. Vaig fer unes 300 flors per tenir les 100 i vaig fer un llibre i els hi vaig enviar. Va iniciar-se el diàleg i ara tenim un tracte molt bo. Després, vaig buscar un altre element punyent i vaig triar les vespes, que per a mi representaven els grafiters que anaven a la nit pintant pel carrer. Després van mutar i van aparèixer els drons perquè la gent s’adoni que ens controlen per tot arreu amb les càmeres.

És clar, té una part estètica perquè la gent s’hi fixi però a darrere és clar que hi ha d’haver missatge. L’estètica no justifica prou sortir cada nit a pintar.

Moltes nits. Tinc tota una part legal de dia però a les nits segueixo tenint la part anònima.

Amb les dues parts. No podria pintar una gran paret si no fes projectes de dia i, en canvi, a la nit puc experimentar més.

Amb els anys, he après que no em faci mal el cor si ho tapen. Però cada vegada passa menys perquè està més acceptat.

Tinc molt interès per pintar a l’exterior. Estic preparant un viatge a Sud-àfrica per fer un projecte amb nens.

Ho està i cada vegada més. Els preus són molt raonables i han començat a sortir materials que els poden fer servir nens. Venen pares amb fills per comprar esprais perquè comencin a pintar. Això farà que el nivell artístic pugi molt en el futur.