Neix de l’Obra Social La Caixa davant la necessitat de millorar l’atenció psicològica als malalts amb patologies avançades o en fase terminal. Aquest era un aspecte que antigament mancava a la institució i era molt demanat.

Es tracta d’un grup de psicòlegs que s’incorporen en els diversos equips professionals, com ara el d’atenció domiciliària, el sociosanitari de l’antic hospital de Sant Jaume o la unitat de cures pal·liatives per oferir una atenció global.

Agafa una vessant important que és la psicològica. Sovint aquests malalts són tractats des de l’àmbit clínic, però l’impacte de la malaltia sobre la persona, la família o els professionals que en tenen cura també és important. És una bona eina que serveix per gestionar el dolor però també les emocions.

És un conjunt de tot, ho pot fer el mateix professional que ho detecta, però també el pacient o la família, que ho demana. Qualsevol persona que està en contacte amb el malalt ho pot fer. Tot i això, a vegades aquests psicòlegs poden presentar-se directament i oferir-se per ajudar-los.

Estem molt satisfets. Segons un informe realitzat pel mateix equip del programa, l’atenció psicosocial millora en un 90% els símptomes psicològics que perjudiquen l’estat anímic dels pacients, com l’angoixa, la depressió, la desmoralització o la pèrdua de sentit. De fet, les persones ateses asseguren que han resolt dificultats de comunicació, de relació amb la família i l’entorn.

El prestigi del psicòleg ha millorat en els darrers vint anys i la gent ha après que anar-hi no vol dir que estiguis boig. Per a la gent gran i en un entorn clínic, que l’enviïn al psicòleg sense tenir cap trastorn mental és més complicat, però és feina nostra intentar explicar-ho.

Perquè un malalt determini que necessita aquest suport ha d’estar en una fase d’impacte i reconèixer que no se’n pot sortir sol. Habitualment el que es fa és que algú de l’entorn li ho recomani, perquè una persona que rep tractament no ho veu i accedir-hi vol dir tirar la tovallola i admetre que no es curarà.

L’ésser humà no està preparat per a la mort, la mort és la part contrària a la vida. Estem programats per viure i no per morir.

Habitualment parlem de gent gran amb patologies cròniques avançades o en fase terminal, però això hauria de canviar i s’hauria de treballar en altres àmbits, com per exemple la pediatria. Aquesta és una atenció que s’ha d’universalitzar i s’ha d’anar estenent.

El d’acompanyar el malalt i facilitar la comunicació amb el seu entorn, però això també és molt complicat. Sempre es vol el millor per al pacient i sovint es pensa que potser no està capacitat per prendre segons quines decisions. Aquesta és una altra de les feines d’aquest equip, preguntar al malalt què és el que vol realment. L’atenció psicològica es contempla també per a les famílies.

N’hi ha de farmacològiques però també n’hi ha que no ho són. Es tracta de destacar la sort d’haver estat vivint amb aquella persona i fer-ho d’una forma positiva per no caure en un dol patològic.

Depèn de cada persona. Hi ha gent que ho afronta amb certa comoditat i veu que ha de continuar vivint i té prou estímuls per fer-ho, però també n’hi ha que ho viuen com un drama i els costa molt aferrar-se a la vida.

Sí. El que fem en aquests casos és comprometre’ns que no hi haurà dolor, ni angoixa, ni ofec per evitar el patiment, i a tenir-lo en un estat en què si vol podrà estar conscient en tot moment. Però també, si veiem que aquesta simptomatologia va en augment, administrarem més fàrmacs perquè es quedi adormit. És un protocol que se segueix quan la malaltia ja no té cap mena de reversibilitat, està molt avançada i el malalt és molt dependent.