Societat

SARA GUTIÉRREZ

PASTORA I FORMATGERA

“Quan no saps res, ets més conscient que has d’aprendre”

La Sara i el seu company, Miquel A. Queralt, eren dos prestigiosos professionals de la fotografia. Van canviar la càmera i els avions per les cabres i els prats. Fan formatge: 30 Cabres

El canvi de vida ha estat radical. Són de ciutat, de prop del mar, i estaven avesats a recórrer a la darrera novetat tecnològica per treballar a tota velocitat, sense deixar escapar ni un minut. Viatjaven molt. Però han deixat de passar-se bona part de l’any fora de casa tombant per circuits de tot el món, seguint el mundial de motocròs, per instal·lar-se semiaïllats a Éller, al Pirineu, per cuidar-se d’un ramat de cabres. Un gir total?
De fet, nosaltres fa tretze o catorze anys que vivim a la Cerdanya. Els nostres viatges per anar a seguir les motos, els iniciàvem des de la Cerdanya. El que passa és que des del 2016 vam decidir que ja n’hi havia prou, de viatjar, i vam engegar el projecte 30 Cabres.
Dos anys, temps suficient per penedir-se’n?
En absolut. Ja no ens veiem fent una altra cosa que no sigui aquesta. No tornaríem a un circuit ni com a espectadors per veure-hi una cursa. I això que ens n’havíem fet un tip. Vam estar anys treballant per a revistes del sector i, després, vam exercir com a freelance. Vam ser els fotògrafs de l’equip oficial Kawasaki.
Llavors, les dificultats que s’han trobat fent de pastors compensen?
De dificultats ens n’hem trobat, això és una obvietat. Fins i tot hem notat que la gent del territori, els nostres veïns, ens tractava amb recel. Nosaltres ens hi hem intentat acostar i en alguna ocasió hem demanat consell per resoldre alguna situació que per a nosaltres era nova i desconeguda. Ara bé, més que rebre cap mena d’ajuda, el que hem trobat ha estat rebuig. Pel que fa al projecte, tot just ara comencem a treure’n algun rendiment econòmic però és que hi ha coses que no es paguen amb diners. Quan t’adones que fas alguna cosa que realment t’aporta a tu i a l’entorn, la satisfacció i la realització que sents és incomparable. Hem estat des del mes de maig fins ara munyint les cabres a mà, dos cops al dia. Però no és una feina esclava, el que era esclau era haver d’anar cada setmana voltant pel món.
Ja no fan fotos?
Sí, a les cabres i amb el telèfon mòbil. Si ens enduem la càmera grossa, ja no pasturem, fem de fotògrafs, i del que es tracta és d’estar per les cabres.
Elaboren formatges i formen part d’una associació per promocionar els productes autòctons. És un dels grans dèficits que tenen aquests productes artesanals, que no se’ls coneix prou fins i tot entre la pròpia gent del territori?
La iniciativa de l’associació va ser possible per la confluència de les idees i de les demandes de la gent. El Consell Comarcal es va adonar que els productors ens movem, que tenim inquietuds, i va decidir tirar endavant un estudi per comprovar quina era la dimensió de tot plegat i per analitzar quins eren els punts forts i els punts febles.
Són prou colla per fer una associació?
Som 48 membres en l’associació. La particularitat és que no només en formem part els productors, sinó que intentem obrir el ventall i que hi siguin també els elaboradors que treballen el producte, els restauradors i els hotelers. No només hi som representats el sector primari sinó tots els que intervenim en la cadena.
Donar valor al producte i fer-ho en tots els aparadors possibles?
Exacte. Ens trobem en una zona fortament turística i on hi ha molts restaurants, però resulta que molts d’aquests restaurants no fan servir producte de proximitat. Quan arribes de fora per instal·lar-te en una zona rural veus les coses i les analitzes de manera diferent. A nosaltres ens sorprenia molt que, tot i tenir la qualitat a l’abast de la mà, no s’aprofités. Llavors, el que intentem és posar-nos d’acord i crear una xarxa potent. I, a més, actuar de manera compromesa, amb respecte pel medi ambient.
Vostès s’hi llancen de cap sense tenir cap experiència prèvia ni gaire idea de com es gestiona un ramat?
Al principi ens pensàvem que aquesta inexperiència era un desavantatge per a nosaltres. Però ens hem acabat convencent que potser no és ben bé així. Com que no sabíem res, tampoc no teníem comportaments viciats. Ens vam veure en l’obligació d’estudiar, d’informar-nos, de fer visites per veure com es fan les coses. Quan no saps res, ets més conscient que has d’aprendre. Una de les coses que ens havíem de sentir al principi era: “Ui, això no ho podreu tirar endavant perquè no heu nascut a pagès.” La segona era: “Per a això no cal estudiar, són coses que s’han d’haver fet tota la vida.”
Van ser alumnes de l’Escola de Pastors de Catalunya.
I allà et convences que queden moltes coses per aprendre. Si tens dos dits de front, t’adones que el tema és complex.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.