Molta. Arriba un moment a la vida en què has fet tantes coses que el fet que et reconeguin pel que has fet, a part de ser un honor, és una satisfacció molt gran. En un curs de relacions humanes que vaig fer fa anys em van dir una frase molt dura: “En la vida espera ingratitud”, i en aquest cas és tot el contrari; rebre gratitud.

Que no es conformin. Ser professional de la publicitat vol dir que ets capaç de generar una o deu noves idees cada dia.

No ho creguis. És igual de difícil que abans. La diferència és que ara la declinació de la idea té moltes formes diferents. No és el mateix una idea per a la tele, internet, el diari, la ràdio... la dificultat és trobar aquella idea nova, brillant que et faci canviar de punt de vista. La publicitat, molts cops el que intenta és que pensis d’una manera diferent. Canviar l’actitud de la gent és prou difícil; és del que es tracta.

És clar. Perquè si no prens un minirisc i fas les coses com sempre s’han fet, això passa desapercebut, no impacta en la gent. El que sí que impacta és un input nou, que et digui una cosa que et faci canviar la teva manera de pensar. I això té un risc perquè la gent ho pot rebre bé o malament. La publicitat que es fa sense riscos no serveix. En David Ogilvy tenia una frase extraordinària: “Les campanyes que no corren riscos passen com un vaixell a la nit”; és a dir, ningú les veu. En canvi les campanyes valentes i trencadores són les úniques eficaces.

Ara és menys arriscada. Quan estava en actiu presentava les campanyes al president de la companyia o al director general i era gent que sabia molt de la seva empresa, de la seva marca i no tenien cap dubte. La primera campanya internacional que vaig fer va ser per a Cinzano, i el comte Marone Cinzano sabia perfectament què necessitava la seva marca. Avui qui decideix és una persona jove que just ha sortit de la universitat. Què fan? Una investigació. No s’atreveixen a decidir. I la investigació mai pot saber ni intuir el que ens agradarà demà: els gustos canvien. Els joves són més conservadors que els seus caps abans perquè, entre altres coses, si s’equivoquen els fan fora.

He començat la sèrie molts cops però no la puc veure perquè em poso neguitós, el que es veu és veritat. He viscut aquesta època, he treballat a Madison Avenue de Nova York, de l’any 1975 al 1980. T’explico una anècdota: un dia em va convidar a dinar el director financer mundial d’Ogilvy i al restaurant va demanar dos whisky sour i al cap de quinze minuts en vam prendre dos més. Deu minuts més tard demanava el compte. La beguda, les dones, les orgies, les mentides... estaven a l’ordre del dia. Un amic em va demanar per què entrava en una professió de mentiders. Li vaig contestar que no mentiria mai: Hi ha un client i hi ha un consumidor. No he volgut fer campanyes que m’obliguessin a mentir ni una mica. He volgut ser seriós i honest. La publicitat mereix una mica més de respecte.

Vaig néixer el 6 d’octubre del 1941 d’una família jueva d’origen sefardita i la tradició mana que el primer nen es digui com l’avi. I el meu avi es deia Samuel. La meva mare es va negar a posar-me’l perquè els nazis eren a la frontera. I una àvia d’un meu pare va proposar el nom de Lluís perquè havia nascut el 6 d’octubre quan Companys fa la seva declaració i així seria com un homenatge.

Soc demòcrata i estaré al costat del que vulgui la majoria. Si un dia una majoria gran, potent, seriosa vol la independència jo estaré al costat d’aquesta majoria. Però si la majoria no la vol, també hi estaré alcostat. La democràcia és allò que vol la majoria. Respecto els dos punts de vista. Acceptaré el que vulgui la clara majoria dels catalans.

És clar. Hauríem d’haver fet un referèndum en què probablement no hauria guanyat la independència. Espero que en el futur es pugui saber exactament el que volen els catalans. Però crec que no s’ha explicat en detall què implicaria la independència, des dels impostos, més o menys, com serà el govern... Al final s’haurà de fer un referèndum.

Sí, diversos polítics m’han demanat la meva opinió, que no és res més que el que honestament un pensa. Els he ajudat amb la meva opinió. He tingut oportunitat de parlar amb polítics de partits diferents, tant de Barcelona com de Madrid.