Lletres

ANA BASANTA

PERIODISTA I ESCRIPTORA

“Els protagonistes de ‘Decididos’ han sabut escoltar-se a si mateixos”

Qui no ha pensat algun cop en donar un tomb a la seva vida? Ana Basanta (Barcelona, 1975) relata a ‘Decididos’ (Editorial Diëresis) deu casos reals de persones que es van atrevir a sortir del camí establert

Què ofereix ‘Decididos’ al lector?
La idea original era buscar històries de gent que, en un moment determinat, havia seguit un nou rumb i s’havia desmarcat de la majoria. Vaig trobar persones que, tot i tenir la vida feta i una estabilitat econòmica, havien decidit fer un canvi perquè se sentien més recompensades. N’hi havia d’altres a qui els havia canviat la vida arran d’un viatge i també històries de superació personal que tenien l’origen en una situació tràgica. No hi faltaven les persones que havien decidit marxar de la ciutat al camp. Aquests eren els quatre eixos que s’anaven repetint i així van sorgir disset històries. Al final en vam incloure deu, cadascuna de les quals té la seva singularitat.
Quin és l’objectiu del llibre?
Els protagonistes simplement expliquen la seva experiència, però no donen lliçons ni diuen quin és el camí que cal seguir. És inevitable plantejar-se canvis en determinats moments de la vida, però al final el que importa és decidir per un mateix. D’altra banda, com que són històries reals, és fàcil que et puguin encoratjar a l’hora de prendre petites decisions.
No tots els protagonistes se n’han sortit, però.
En cap dels casos ha estat fàcil i, de fet, tots han tingut algun entrebanc. L’Ester Ferrando i el Jaume Catalán, per exemple, tenien una feina estable i van decidir deixar Barcelona i començar des de zero amb els seus dos fills en un petit poble del Pallars Jussà, on van obrir un hotel rural. Al final, les coses no van anar com ells esperaven, però van aprendre de tot plegat. La família continua vivint al Pallars i, tot i que el negoci no va funcionar, els ha anat bé perquè volien viure al camp i és el que estan fent. Jo crec que tots els casos es poden llegir en clau d’èxit perquè els protagonistes han fet el que volien. Tots tenen en comú que han sabut escoltar-se a si mateixos.
En algun cas el canvi de vida ha generat contradiccions?
Una de les coses que podem aprendre a través d’aquestes històries és que no som perfectes i també que no passa res. El llibre parla del projecte de Cal Cases, una cooperativa d’habitatge en cessió d’ús on es viu en comunitat, a Santa Maria d’Oló. Tenen hort, treballen amb banca ètica i amb energia verda i, en definitiva, comparteixen una sèrie de valors. Malgrat tot, també topen amb contradiccions. La majoria d’ells van venir de Barcelona i a la ciutat podien desplaçar-se en bici. A Cal Cases, en canvi, necessiten diversos cotxes i això xoca amb el seu respecte pel medi ambient.
S’ha plantejat aprofundir més en alguna de les històries?
Estic preparant la biografia de Patricia Pólvora i la previsió és publicar-la l’any que ve. Ella tenia una bona feina en una multinacional sueca i una vida feliç. Als 29 anys li van diagnosticar artritis reumatoide i un dia ja no es va poder aixecar del llit. Els metges li van dir que acabaria en cadira de rodes, però ella no volia deixar de caminar i es va traslladar a Barcelona perquè el clima era més beneficiós. Va millorar i va crear la seva empresa de venda de te, Teterum . Més enllà de guanyar diners, volia que el negoci tingués un impacte social i treballa amb persones que tenen síndrome de Down, autisme o esclerosi múltiple, que s’encarreguen de pesar el te i de tot el procés fins a l’empaquetat final. Són els artesans amb afecte de Teterum. La Patricia, doncs, ha aconseguit crear l’empresa que volia, té èxit i continua endavant.
Hi ha també algun relat que seria digne d’una pel·lícula...
Sí, la història de Santiago González i la seva família ho és. Ell va construir un veler amb material reciclat i va donar la volta al món durant disset anys amb la dona i els dos fills. Van salpar d’Hondarribia –a Guipúscoa– el 1983, quan els nens tenien set i vuit anys. No va ser fàcil i va haver-hi moments en què van témer per la seva vida, com ara quan els van atacar abelles assassines al Brasil. En Santiago explica també que, quan pescaven, havien de barallar-se amb els taurons pel peix, entre altres aventures. Els nens tenien un tutor a distància i s’examinaven a l’ambaixada o el consolat corresponent. La família va viure situacions que realment marquen un abans i un després.
Acaba de publicar la seva primera novel·la. De què tracta?
Días que valieron la pena [Editorial Tandaia] és una història de passió i desamor ambientada en la selva colombiana. La Laura és sociòloga i vol conèixer l’organització de les comunitats camperoles. L’acompanya l’Álvaro, un líder camperol que acaba de sortir de la presó per un delicte no provat: col·laboració amb la guerrilla. Jo he estat a Colòmbia com a acompanyant internacional, però la història està explicada des del punt de vista de la Laura. És cert que tenim coses en comú, com ara l’admiració vers els camperols per la duresa de la seva vida quotidiana i la seva determinació per continuar endavant.
Pensa ja en nous projectes ?
Sí, estic pensant en dues novel·les, però la idea és escriure-les a mitjà o a llarg termini. Una està ambientada en el nord d’Espanya, durant la postguerra, i el protagonista seria un home. L’altra té a veure amb el viatge d’una dona jove que visita diferents països del món i es va trobant a si mateixa. De moment, però, aquest Sant Jordi estaré firmant Decididos a l’espai de l’Editorial Diëresis i, Días que valieron la pena, al de la llibreria Alibri.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.