Per a mi Miró és un artista viu, i vull que el públic també el senti així. Vull que tothom ho vegi i ho visqui com jo. Com? Tot vinculant la col·lecció d’obres de Miró, les exposicions temporals i les activitats, perquè ara mateix no tenen gaire relació. L’oferta de la fundació és àmplia i rica, però l’hem d’entendre com un tot integrat. Els museus d’art modern han deixat que sigui el visitant el qui entri pel seu compte en les obres, però el problema és que si no té les eines es queda perplex. No ens cansem de dir que Miró és un gran artista, però no expliquem per què ni com. I aquest és el tema. Hem de facilitar diferents nivells d’entrada a l’obra de l’artista i hem de proporcionar les eines. Si acompanyes la gent en la visita, tots hi sortim guanyant, especialistes i no especialistes. Les preguntes que es fan els experts són fascinants, però és que les que es fan els que no en són, poden ser-ho encara més. Treballar amb les preguntes que genera l’obra de Miró és el meu repte.

L’interrogant és per si mateix una invitació a mirar per veure. Si mires per veure, a cada obra de Miró hi trobaràs coses que no entens. Als quadres dels anys vint, bigarrats d’elements, et preguntes per què una cosa és al costat de l’altra. Però és que quan veus una tela de fons blanc amb un punt blau, et preguntes com és possible que sigui un paisatge. Aquestes preguntes no és que siguin el primer pas: són el pas fonamental per copsar i per disfrutar aquest diàleg amb l’art. Si ho fem ja haurem avançat molt. Perquè això suposarà deixar-nos endur per la sorpresa. Tenir les preguntes és molt més important que trobar una resposta. I encara més: una pregunta ens pot portar a una pregunta millor.

Miró tenia una visió absolutament universal i global que partia d’estar ubicat en el seu propi terreny, fos Barcelona, Mallorca, Mont-roig del Camp o París. Quan estava en aquests llocs, hi estava completament centrat. Amb els peus ben posats a terra, com deia ell, però mirant a l’univers. La seva experiència individual i única agafa dimensió global, i això és el que té de meravellós. Tots podem recrear la lliçó que ell ens dona. El seu art és útil, en aquest sentit. Útil per a les nostres vides, perquè el podem aplicar a moltes situacions que ens trobem diàriament de dubtes i d’incerteses.

S’ha llegit de moltes maneres... No li ho podem demanar. No és la meva tasca, ni de la fundació, reduir l’obra de Miró a un significat concret, sinó que ho és obrir les maneres d’enfrontar-se a la seva obra des de l’experiència de cadascú. Tothom es pot preguntar com pot usar el que veu en la seva obra. Quin servei li pot fer. L’art, encara que sigui autònom, pot tenir una utilitat personal. Té la capacitat de reparar qualsevol inversió de temps, emocional i intel·lectual.

La Fundació Miró és un espai d’una gran serenitat. Només entrar-hi es nota aquest ambient. Sempre m’ha encantat, molt abans que hi arribés de director i fins i tot molt abans que l’art passés a ser la meva dedicació professional. Quan vaig sortir de l’entrevista de selecció, vaig tenir la forta sensació que encara ho tenia més clar que abans. Les preguntes que em van fer eren clarament les d’una institució molt seriosa. La meva ambició és que la fundació sigui reconeguda internacionalment i localment, i això és exactament el que volen els responsables de la fundació. La decisió va ser molt fàcil, sí, perquè vaig veure que jo aquí hi encaixava perfectament.

No m’agrada parlar de lligues. La Fundació Miró té uns valors propis. El reconeixement internacional el té i és molt alt. Es pot millorar? Sí. Els projectes de col·laboració entre museus de tot el món és el camí que vull agafar.

A fora ho és molt. I m’he adonat, sobretot ara que soc un ciutadà més de Barcelona, que aquí molta gent no sap ni qui és. Em sobta les vegades que he d’explicar qui és Miró i què és la Fundació Miró. Alguna gent recorda d’haver-hi anat fa temps, però no hi han tornat mai més. Això sí, quan els ho expliques, es queden molt interessats i són nous visitants que hem guanyat.

És que tu no t’has trobat gent que no el coneix? Al supermercat, a la farmàcia... El sector de la cultura ens pensem que tothom comparteix els nostres interessos, i no és així.

La cultura té un paper fonamental en la definició de la identitat. No és un procés de vendre la cultura als altres sinó de creure-se-la i de viure-la. És una qüestió del valor que dones a la cultura. T’he de confessar una cosa: en tots els contextos on he treballat, mai no he vist suficient el suport a la cultura.

No és una ciutat monocultural, veig que és molt interessant en molts àmbits. Però encara l’he de conèixer millor per saber si respon realment a totes les necessitats culturals, formals i informals.