Art

PERECOLL

ARTISTA

“Ara falta que la gent participi, s’hi assegui i la toqui per fer-la brillar”

L’escultor mataroní (1948) retorna a l’obra pública amb una escultura d’homenatge a l’exalcalde republicà Josep Abril, afusellat pel franquisme i que des de dilluns llueix a la riera

Una cadira amb cinc trets. Ho va tenir clar o li va costar decidir l’obra?
Volia representar els trets de l’afusellament. Se’m va ocórrer la paraula cadira i els trets, però a més tenia clar que no es matava el personatge sinó la institució, i per això vaig pensar en la cadira de l’alcalde, com les que hi ha a la sala de plens.
I va recórrer al seu material, el bronze.
És el que més aguanta la intempèrie. Per als qui fem obra pública, és un compromís amb la ciutat i tenim una preocupació que les peces es mantinguin en condicions i puguin envellir. No hi ha res millor que el bronze.
Ara feia temps que no en feia, d’obra pública.
Ha sigut el retorn. Amb Mataró estic contentíssim, perquè des dels anys vuitanta ja n’hi ha sis, d’obres meves, a places i carrers de la ciutat. Una de les primeres que es van posar va ser el bust de sant Sebastià a la plaça Santa Anna. Per canviar tendència vaig regalar a la ciutat l’ocellot que es va situar davant de la platja. De les darreres hi ha el bust del Tecnocampus i l’escultura als camps de concentració de Mauthausen, coincidint amb el cinquantè aniversari.
Ara s’executa una obra projectada el 2007. L’ha sorprès?
Va ser en l’època de l’alcalde Joan Antoni Baron que es va aprovar en el ple amb el vistiplau de tots els grups polítics. Després no es va executar per manca de pressupost, i la veritat és que vaig quedar molt sorprès que deu anys després em cridessin per dir que es tirava endavant.
Ha costat molts diners?
El material del bronze, uns 30.000 euros. Quan faig obra a la ciutat miro d’ajustar-me. Per a mi, les peces que visc i m’aprecio són les que tinc a prop de casa. M’he preocupat i he posat tot els esforços en aquesta obra.
El concepte, quin és?
Com ha passat també amb l’escultura de sant Sebastià, m’agradaria que s’acabés integrant a la ciutat. Està en una cantonada concorreguda. Ara falta que la gent participi, s’hi assegui i la toqui per fer-la brillar. Les escultures d’exterior tenen la seva evolució personal i van agafant pàtines de diferents colors i formes. Amb el bronze es pot encerar i passar-hi un raspall, i tornarà a quedar com el primer dia.
El lloc escollit no és casual, entre l’ajuntament i la presó.
Sí, un lloc de pas a pocs metres també del Cafè Nou, que està pendent de remodelar-se aviat. S’ha escollit just davant de l’antic Ateneu de la Classe Obrera, que Abril va ajudar a promoure i on s’impartien classes seguint els corrents pedagògics de l’Escola Nova de Ferrer i Guàrdia. Un estudi proposava que l’escultura anés al carrer que se li va dedicar a prop dels jutjats, però hi quedava gaire bé.
L’escultura arriba en un moment polític convuls.
Sí, un moment dolorós i amb moltes incerteses com a país. Tenim moltes similituds amb els anys en què a ell el van afusellar, amb moltes llibertats coartades. El van jutjar militarment, sense defensa i amb uns informes irreals. Crec que les coses ens les han de recordar, i el llibre de la Margarida Colomer és un treball històric fantàstic que ens explica què ens ha passat i per què estem com estem.
La idea la tenia clara però l’elaboració de l’obra es va allargar?
El de la foneria és un procés llarg, quan es fa el motlle de cera i s’ha de retocar abans no es passi a bronze. Em va tocar lluitar amb la pàtina per simular el marró que fes la sensació de fusta de la cadira.
Té obra en museus d’arreu del món. Li queda res pendent?
Continuar treballant és el que et fa sentir viu quan t’acostes als 70. Recordar tot el que has fet i il·lusionar-te per nous projectes és el millor premi. Ara estic exposant a Alemanya, i continuo amb l’escultura, la pintura i la joieria, com sempre.
Exposarà a Mataró. Ja té data?
Serà pel novembre a la Destil·leria, amb la presentació de les dues últimes obres que he fet i amb molta peça de fang.
Ha deixat el color negre?
No, això és una fixació. Ja fa quaranta anys que faig servir el negre perquè em dona totes les possibilitats de l’escultura, amb el moviment aplicat a la pintura. Per a mi és la mateixa teoria que amb l’escultura, on la part fosca és el fons i la que brilla és el primer terme. Tot i això, depèn com es miri et sorprèn cada dia perquè ho veus diferent.
Fosc però innovador.
He incorporat blaus, transparències i negres per fer una sèrie sobre Pompeia i les pasteres. No he pogut evitar fer política des de la pintura en dues ocasions: quan va esclatar la guerra del Golf i ara amb la crisi dels refugiats i les pasteres. No podem callar, els artistes, però amb Espanya podem fer acudits perquè segons el que facis et pots trobar que t’ho acabin prohibint.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.