No em refereixo a Catalunya, que és la campiona de les petites i mitjanes empreses. Em refereixo al món, on s’estan produint fusions en alguns sectors, que són perjudicials per a la competència. Fa més d’un segle que es van prohibir els monopolis i les fusions de grans empreses estan condicionades a l’autorització de l’estat on estan domiciliades. Però feta la llei, feta la trampa. Hi ha empreses que no es fusionen, però que prenen participacions minoritàries en una altra, acorden repartir-se alguns territoris o alguns productes que fabriquen. En el cas dels automòbils, la fàbrica Skoda de la Volkswagen fa taxis, si es fixen en els que corren per Barcelona.

Seguint amb el sector de l’automòbil, hem de reduir el nombre real d’empreses, si tenim en compte que Peugeot-Citroën i Opel formen un mateix grup, que la Renault francesa controla la Volvo sueca i està en converses per fusionar-se amb la Nissan japonesa. Ja sabem que la Volkswagen controla el seu torn la Skoda txeca i la Seat catalana.

En el cas del productes farmacèutics passa el mateix. Aquí són les empreses nord-americanes les que porten la batuta. El llançament d’un nou producte requereix molts diners i un recorregut llarg i complex: la investigació al laboratori, el reconeixement dels organismes competents, la patent, la distribució. Només les grans empreses farmacèutiques es poden llançar a buscar nous medicaments, que poden ser un fracàs o un èxit.

El motiu d’aquestes fusions és la sinergia entre empreses amb la intenció d’abaixar del cost de producció i de distribució. Aquesta afirmació donaria força a la creació de monopolis, però la paraula competència és sagrada per a la majoria d’estats, tot i que fan el distret quan es tracta d’oligopoli –unes quantes empreses que es distribueixen el mercat amicalment.

Si només es tracta de guanyar diners, aquest principi de fusions i de creació de grans empreses té tota la raó del món. És clar que aquestes operacions suposen acomiadaments i tancament de centres de producció. Però, per al capital, si l’objectiu únic són els beneficis, aquestes operacions traumàtiques no tenen cap mena d’importància. N’hi ha que pensen –i jo soc un d’ells– que les empreses han de tenir beneficis per repartir entre els accionistes, però que també haurien de tenir ànima, o sigui, responsabilitat social. CaixaBank, per exemple, té ànima, que és la seva obra social. El Banc de Sabadell en tenia, quan la seu era a la capital vallesana i tenia un bon gruix d’accionistes de la comarca, que es coneixien. Ara, ha perdut la preposició –Banc Sabadell–, té el domicili a Alacant, serveis a Madrid i només es dedica a guanyar diners i pagar un bon sou als seus dirigents. I que consti que la proximitat entre client i banc es pot aconseguir en una gran empresa, si la direcció transmet aquest esperit als subordinats i els premia, Les caixes d’estalvi (E.P.D.) tenien ànima totes elles.

Per mi, una empresa està formada pels accionistes que aporten el capital i pels treballadors. No pots separar les dues coses. Amb la legislació vigent pots prescindir d’una part dels treballadors, sense tocar el capital –recursos propis– o reduint-lo només en el cas que l’empresa vagi molt malament. Només el capital té un poder directe sobre l’empresa, mentre que el treball té un poder secundari i sempre en una posició de lluita. S’hauria de començar a pensar en aquesta qüestió.