Arts escèniques

ORIOL TARRASÓN

DIRECTOR TEATRAL I ACTOR

“Al teatre independent no ens podem permetre punxar”

Oriol Tarrasón (Barcelona, 1969) és, al capdavant de Les Antonietes, un dels directors de prestigi del circuit independent. Ha estrenat una versió lliure d’‘Otel·lo’ a la Seca i va de gira

Com complementa fer d’actor en sèries amb la tasca al teatre independent?
El que m’apassiona és, sobretot, el teatre independent, que resulta difícil o inviable econòmicament. Per altra banda, també em resulta divertit actuar.
Com s’ho fa?
Força bé, tot i que la feina televisiva la faig sobretot a Madrid, malauradament no perquè ho hagi triat així. Al final, l’objectiu és nodrir una cosa i l’altra, i que no sembli que el teatre fora dels circuits oficials s’hagi de quedar en un racó. Potser soc una mena de doctor Jeckyll i mister Hyde [riu].
Com feia John Cassavetes, que es pagava les seves pel·lícules amb cinema comercial?
Salvant les distàncies, sí. Si no pogués fer televisió, les produccions de Les Antonietes no resistirien.
No és una companyia rendible?
El teatre no ho és, senzillament. Nosaltres ens mantenim, però cada producció és engegar de zero, i el fet de poder tenir molts bolos per Catalunya ens permet recuperar-nos. Sempre estem amb el risc de saber si ho aconseguirem vendre o no. No ens podem permetre punxar.
El fet que la companyia hagi tingut èxit ha fet que moltes de les actrius hagin marxat.
Les representacions de Vània i Stockmann van significar un esclat i la majoria dels actors van començar a tenir molta feina. També és necessari anar canviant d’actors, però va ser una cosa que jo no vaig decidir sinó que l’equip va haver de buscar aire nou i renovar-se.
Ha cohesionat la companyia?
Amb l’Annabel Castan, que és la meva sòcia i la Desdèmona d’Otel·lo, la nostra nova adaptació.
En l’època de la revolució sexual i de gèneres, buscar l’arquetip de la gelosia no és un anacronisme?
D ’acord, però el que hem buscat és una reflexió sobre la manipulació, l’enveja, el racisme, el masclisme. La gelosia era la part que menys m’interessava de l’obra davant de tota la manipulació que genera Iago per acabar manipulant tota la situació. No volia entrar en el tema dels gèneres. El que m’inquietava era la possibilitat de manipular una persona sense que passi res. Otel·lo no deixa de ser una víctima.
La manipulació és un dels temes recurrents en les obres de Shakespeare.
Precisament he muntat un Iago que té moltes de les característiques del personatge de Ricard III, és a dir, el personatge que va explicant tot allò que farà. El més contemporani, filtrat en la utilització de les pantalles sobre l’escenari, era això: el domini d’un sobre l’altre a través de les passions, la sensació de ser dins un thriller psicològic. La conclusió és com un home que exerceix tota la manipulació sobre els altres queda impune. La gelosia té relació directa amb la violència de gènere, però la meva intenció era reflectir la manipulació destructiva.
Com veu el panorama sent del planter de l’Institut del Teatre, havent col·laborat amb el Lliure i treballant a fora?
No sé què dir-te, més malament que bé. Tot seria més fàcil si es poguessin intercanviar els cromos amb el teatre oficial. Hi ha dos espais molt potents, que ho capten pràcticament tot. Amb Les Antonietes hem tingut una bona acceptació del públic i la premsa, però arrossegar el públic és complicat perquè hi ha molts espectadors que estan acostumats a anar un tipus d’espectacle en les dues grans tribunes. No és just. Hi ha un abisme entre les sales alternatives i el teatre públic.
Després no hi ha tanta diferència de qualitat.
De pressupostos, sí. De vegades et coles en un espai d’aquests, i et funcionen els espectacles que proposes. Crec que s’hauria de racionalitzar millor. No és una queixa sinó una proposta. Al cap i a la fi, els teatres públics són de tots. Seria més bo per a tothom que les companyies es poguessin moure i accedir de manera natural. Els nostres projectes i els directors de les grans sales públiques es podrien nodrir i veure com canvia la percepció i l’experiència. No viure tan tancats. Aquest flux, dissortadament, no existeix.
Com ho pateixen?
La tasca que hauria de ser artística es converteix en una tortura per a la supervivència. El que deies abans de la riquesa del teatre independent, es veu sepultada per una tasca de comunicació, producció i problemes burocràtics i empresarials. T’esgoten més que les funcions i la seva preparació. Moure’t acaba sent horrorós...
Sobretot quan no et deixen moure’t i es viu al fangar de la infanteria.
Exactament això! El teatre independent es mou pel fangar de la infanteria. No em queixo perquè el públic ens ha fet costat, però lluitar contra les dinàmiques dels privilegis, cansa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.