Comunicació

REINALD BESALÚ

PROFESSOR INVESTIGADOR DE L’OBSERVATORI DE PRODUCCIÓ AUDIOVISUAL DE LA UPF

“Hem de crear les nostres pròpies plataformes audiovisuals”

Professor expert en comunicació audiovisual, Reinald Besalú constata la dificultat per fer rendible una oferta catalana en un mercat petit i la necessitat de crear estratègies de resistència

L’Observatori on vostè treballa es planteja literalment com un espai de trobada entre el món professional i el món acadèmic des d’on oferir eines de coneixement i desenvolupament a la industria audiovisual catalana. Però ja existeix, la indústria audiovisual catalana?
Té moltes mancances, com d’altres indústries d’altres espais, es podria desenvolupar més però la indústria existeix. Des de l’Observatori nosaltres tenim relacions amb diverses associacions de productors, es fa molta producció audiovisual, el problema és la rentabilització que se’n pot fer després.
Evidentment, era una pregunta provocadora. És clar que la indústria existeix, per exemple el sectors dels videojocs produïts a Catalunya representa el 25% del conjunt de l’estat. Això sí, fet aquí però no pas amb la llengua d’aquí.
El mercat català és molt petit, aquest és el gran problema en tot l’àmbit cultural nostre. Des del punt de vista industrial i econòmic és evident que costa més que surti a compte. Tenim un mercat que dona pel que dona. En televisió TV3 ha fet de motor de la indústria. Darrerament, per exemple, col·locant la sèrie “Merlí” a Netflix.
Parlant de TV3, s’ha salvat pels pèls del 155. Hi ha partits que la voldrien intervinguda, fins i tot que creés un canal en castellà.
TV3 compleix la seva funció de servei públic. I això es materialitza amb la llengua, en un panorama mediàtic on la immensa majoria dels mitjans emeten en castellà . També compleix pel que fa a la informació veraç i contrastada, a més molt fiscalitzada des del CAC i des del Parlament. Fer un canal en castellà no seria una bona idea perquè afavoriria una fractura. La televisió pública ha de ser inclusiva, tothom s’hi ha de poder sentir representat sense crear segmentacions socials. És cert que el nivell d’espectadors castellanoparlants és minoritari. No és culpa de TV3 ni culpa dels castellanoparlants i tampoc és fàcil d’abordar. Cal buscar estratègies comunicatives amb el ciutadà perquè tothom se senti interpel·lat.
La televisió catalana ha jugat i juga un paper clau en la normalització però en canvi el cinema no tant.
Fer cinema és molt car. Sovint les productores catalanes s’han d’aliar amb productores espanyoles i d’altres països. Quan fas aquestes coproduccions és molt fàcil que la pel·lícula acabi essent en versió original en castellà o anglès. Un altre factor és la distribució de les pel·lícules a les sales de cinema. El principal negoci del cinema està a les sales d’exhibició tot i que l’arribada de les plataformes ho està alterant. Les grans empreses amb arrel nord americana que dominen la distribució no tenen cap interès a obrir el mercat a la versió original catalana. Només en tenen quan des de la Generalitat s’han ofert ajudes econòmiques. Tret d’això no n’han volgut sentir a parlar. No hi ha resultats gaire visibles, fins ara.
L’arribada de les plataformes audiovisuals està alterant les dietes mediàtiques, l’hàbit de seure al sofà i consumir el que ens ofereixen.
Està creixent la nova manera de consumir televisió, de triar i remenar, però no és un hàbit majoritàri. Tampoc crec que el consum passiu, això de seure al sofà i mirar què fan, desaparegui del tot. Els joves també tindran lligams laborals, càrregues familiars i arribaran a casa cansats. Però sí que és veritat que gràcies a l’evolució tecnològiques accedim a més continguts.
Les plataformes tampoc tenen massa interès en la nostra llengua.
La indústria catalana ho té complicat. Estem veient que rere les plataformes hi ha multinacionals que van a buscar productes que puguin generar públic arreu del món. Hem de plantejar estratègies de resistència, crear les nostres pròpies plataformes, com Filmin, que no exigeix exclusivitat. Òbviament són empeses petites comparades amb Netflix, però s’estan creant iniciatives en aquest sentit.
L’anomenada cronologia de l’explotació sembla inalterable. Primer l’estrena al cinema, després a les televisions, després l’edició en dvd i finalment la comercialització a les plataformes. No seria lògic poder comprar el dvd de manera simultània a l’estrena a les sales?
Anem cap aquí, els terminis entre una cosa i l’altra s’estan escurçant, però la principal font d’ingressos continuen essent les sales d’exhibició del cinema, encara que ara sembla que no s’omplin tant.
És necessari un impost tecnològic a les grans empreses?
Tindria avantatges i inconvenients sempre que es pactés amb el sector i no repercutís en el consumidor. És cert que l’entrada de nous actors globals ho ha trastocat tot i això justificaria una compensació tenint en compte que estan generant beneficis brutals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.