En principi, sí. D’entrada no preveig que es pugui materialitzar l’apropament de tots aquesta setmana. Els tres consellers darrers, Forn, Rull i Turull, van rebre l’autorització del jutge Llarena tot just dimarts passat.

No en tinc coneixement. Sé que la presidenta Forcadell i la consellera Bassa van de presó a presó. La resta ha estat diferent amb dues nits en presons distintes.

És responsabilitat del Ministeri de l’Interior. Entenc les preocupacions pel control de la seguretat i altres temes. M’hauria agradat tenir més informació però no els faig cap retret, tot i que nosaltres vam intentar que fos un trasllat de presó a presó, que en el cas de les preses ha estat possible però no en el dels presos.

Dues vegades. Han estat unes converses cordials en què em va comunicar que es faria el trasllat abans de dijous i em va alertar que tres persones no havien fet la petició formal de trasllat, la qual cosa va permetre accelerar els tràmits pels consellers Rull, Turull i Forn.

Ens agradaria que els temps de la justícia fossin diferents, però són com són.

Les normals. S’analitzen els perfils personals, relacions familiars, etc., i es valoren les peticions que ells mateixos facin com qualsevol persona que demana el trasllat a presons catalanes. Amb aquests elements es decideix en quines condicions poden estar millor.

Tot això s’articula des d’un protocol que els centres penitenciaris tenen. Nosaltres hem de garantir que no perdin la seva situació, ells venen d’estar en cel·les individuals, uns quants d’estar junts, uns altres d’estar en un altre mòdul i, per tant, hem d’intentar que se’ls garanteixin els seus drets, no intentar, ho hem de fer possible. I, en tot cas, si se’m permet, vull insistir en una qüestió: que ningú tingui dubtes, nosaltres els volem lliures, no els volem pas en un centre penitenciari. La situació que se’ns ha plantejat en aquests moments és: el govern de l’Estat espanyol ens està fent un favor, una concessió? Doncs miri, no.

És el compliment de la llei i no l’hem d’interpretar com un gest. Els gestos són altres coses. És el compliment de la llei. Estàvem davant d’una tessitura. Hem de treballar perquè estiguin lliures i, en la situació actual, estar a Madrid o estar en una presó catalana a prop de casa, que no a casa, és per les famílies, pels nens, per les seves parelles, pels amics, ja que és una situació millor.

La llei penitenciària és molt clara i diu que les persones privades de llibertat, ja sigui preventivament, ja sigui en compliment d’una sentència, han d’estar prop dels seus domicilis. Només poden estar en situacions diferents quan per les actuacions o diligències judicials el jutge instructor els vulgui tenir a disposició. Però si volen els recordo les poques vegades que els ha cridat durant aquests vuit mesos d’instrucció...

Allò normal i legal, si ho demana, és que fos també en presons catalanes. L’expresident del Barça o algú altre que no sigui una personalitat tan notòria com ell, també, si està en aquests condicions. Hauria d’estar aquí. És veritat que la burocràcia i la lentitud persisteixen en els trasllats. Però, com comprendrà, hi ha una diferència entre els presos polítics catalans i altres situacions.

Estar en una presó no és cap privilegi...

A mi el vicepresident m’ho ha demanat personalment, que no faci coses que no faig per altres persones privades de llibertat i que, per tant, ell té molt clar que no és a mi a qui m’ha de demanar que faci coses diferents, sinó a qui correspon prendre les resolucions pertinents per deixar-los en llibertat. Per tant, a mi el que em demana el vicepresident Junqueras és que ell no vol cap tipus de tracte diferenciat de la resta. També ho ha fet el conseller Romeva i la resta... Ells no volen ser diferents, perquè ells tenen molt clar quina és la situació... Bé, s’han guanyat el respecte, igual que el Jordi Cuixart i el Jordi Sànchez, de funcionaris de presons, d’altres interns i internes. Insisteixo en aquesta qüestió, la dignitat, la generositat, la capacitat i l’esperit de sacrifici de tots ells i d’elles, a qui moltes vegades oblidem. Ho dic, perquè tinguem molt clar de quines persones estem parlant. Ho dic com a gratitud de país, gratitud a l’esperit de sacrifici i a la seva generositat. I, per tant, infinitament agraïda.

Doncs, obviament, no? Moltes vegades, es vesteix, es diu, que és per qüestions de seguretat però és evident que és un règim diferenciat.

Doncs deu passar igual que amb els presos, en aquest cas, del senyor Urdangarin; en el cas de polítics delinqüents que s’ha demostrat que van posar la mà al calaix, no? Ells també esta privats de llibertat i també depenen del govern del regne d’Espanya. També quan el senyor Corcuera (ai perdó, Barrionuevo) i que va ser secretari d’estat, el senyor Vera, també depenien del control del govern de l’Estat espanyol i jo mai posaré en dubte que es fa tot allò que s’ha de fer en compliment del que diu la llei. Quan es fan aquestes afirmacions no em critiquen a mi, estan qüestionant tots els funcionaris i funcionàries que tenim als centres penitenciaris catalans que fan una gran feina, el servei públic. A mi això em dol.

Com que no em sento interpel·lada per les paraules de l’expresident Aznar, no acostumo a escoltar-lo. I, per tant, com que destil·len certa bilis, entenc que no li he de fer ni cas. Hi ha persones molt més interessants a les quals escoltar. Quan parlen de golpistas jo miro cap a un altre costat; nosaltres no som colpistes, ni la immensa majoria de la ciutadania de Catalunya ho és. I, en tot cas, colpistes són aquells que esgrimeixen les armes, entren en un Parlament i apunten amb metralletes i amb pistoles. Això són els colpistes. I a l’Estat espanyol hi ha hagut una llarga tradició de golpismos, de pronunciamientos... Paraules que només es coneixen en l’àmbit polític però referenciades a l’Estat espanyol. Per tant, a palabras necias, oídos sordos.

Insistiré en la qüestió que no és cap concessió, no és un regal. És estricte compliment de la legalitat.

Sí. Segurament en el tema dels nens petits hi ha una comunicació més diferent i, en tot cas, més seguida i no concentrada en una única visita trimestral i això facilita molt la comunicació entre els pares (en aquests cas són els pares els que tenen nens menors de deu anys). Això facilita tocar-se i acaronar-se, que és el que molts d’ells troben a faltar.

No em preocupen perquè no hi ha cap motiu per fer-ho. De manera pacífica i cívica, la ciutadania de Catalunya s’ha manifestat per diferents qüestions. El que em preocupa són accions intolerants.

Faci el que faci, no contestaré a tothom. I, per tant, el que he de fer és el que em pertoca. En tot cas, als que no els agradi han d’analitzar les coses des de l’objectivitat. Només demano que siguem objectius tots plegats. I insisteixo en una qüestió: jo els vull en llibertat. I entre estar a Madrid o a prop de casa, es pot mitigar una mica el dolor de les famílies. Qui ho qüestioni, pel fet que jo pertanyo a un partit polític, i em titlli d’arbitrària, que analitzi la meva actuació i la de totes les persones implicades, amb objectivitat. Estic subjecta a un control polític permanent, només faltaria. I estic disposada que em preguntin parlamentàriament i em mirin del dret i del revés.

No formen part del paquet. Però suposo que el president Sánchez es preocuparà per l’estat i la situació dels presos polítics, persones amb qui en algun moment de la seva vida política ha tingut algun tipus de contacte. Suposo que ho farà.

És evident que són presos polítics i les resolucions judicials s’han encarregat molt bé d’explicar-ho.

Confio que siguem capaços i que s’entengui aquella condició de diàleg sense condicions, ja que es tracta d’això: seure en una taula i poder parlar de tot. Políticament hem de ser capaços de fer-ho, i és evident que no hi ha coincidències entre les posicions polítiques de Torra i Sánchez, perquè defensen models d’estat diferents.

És un procés llarg de feina. En el diàleg, el primer dia avances pel fet que t’asseus a parlar de tot i sense condicions. Això ja és molt important. I un petit avenç, encara que siguem conscients que les posicions al voltant de l’autodeterminació, òbviament siguin la nit i el dia... 

Ens costarà molt perquè ja saben que hem d’arribar a aquell moment incontestable. Que arribarà, eh? El moment incontestable en què ja no ens puguin dir més que no. De totes maneres insistiré en una qüestió, hem anat avançant posicions; és a dir, aquesta persistència en els vots, en la voluntat de votar, en la reiteració del vot en les diferents conteses electorals... i, per tant, hi ha grans consensos de país en moltes coses que van més enllà del que a priori, des de Madrid –Madrid, concepte polític– es veu del que passa a Catalunya.

Hi ha aquesta voluntat, d’escoltar-se, que això ja és...

Bé, esperem. No en aquesta primera reunió. No ho sé, eh? És clar, també m’estic avançant a una qüestió en què ni seré a la reunió... Però estic convençuda que trobarem camins per anar avançant cap als nostres objectius com a país.

Insistiré en una qüestió, la de la rebel·lió: no hi ha hagut violència, però n’hi podria haver, no hi ha hagut malversació, però n’hi hauria pogut haver... Això és la resolució. És a dir, la reinterpretació dels textos jurídics.

Però això no és el que diu ni el Codi Penal ni com s’ha interpretat pels estudiosos del dret ni com la jurisprudència ho ha plantejat... Tant és així que diferents tribunals europeus diuen coses molt diferents del que diu el jutge instructor. I, per tant, aquest dret penal creatiu ha afectat els nostres presos polítics. No hi ha hagut rebel·lió. No hi ha hagut malversació... Escolti’m, no ho diuen pas els presos polítics, que ho diuen a les seves declaracions, però és que ho ha dit el ministre Cristóbal Montoro a tort i a dret: no hi ha hagut malversació i necessiten no sé quants milers de folis per justificar que hi ha malversació? Algun catedràtic de dret penal, com és en Joan Queralt se n’ha fet un tip, d’explicar-ho.

No sé el que passarà. Espero que imperi el seny.

Espero que hi hagi allò que hauria de passar amb el que jo ja he explicat. És a dir, que deixem de fer dret penal creatiu i que s’apliqui el dret tal qual... Fins ara, els que l’hem estudiat i l’hem treballat, i hem debatut als tribunals, com aquesta consellera i moltes altres persones, que estan dient exactament el que estic dient en aquests moments, catedràtiques i catedràtics de dret penal de l’Estat espanyol; per tant, demano que s’apliqui el dret respectant els principis de l’estat modern.

Ho hem de fer. Hem de normalitzar l’ús del català en les institucions que radiquen al país. Hem d’insistir en aquesta qüestió, hem de fomentar l’ús del català en l’administració de justícia, també de les persones que hi intervenen.

Hi insistirem i persistirem. Sap que com a diputada ho he reclamat moltíssimes vegades i insistirem en aquesta qüestió. És molt important perquè la justícia ha de ser propera.

Doncs apoderant les persones amb drets i respectant els drets i les llibertats públiques, i defensant-les. Perquè aquesta conselleria és la que ha de vetllar i ha de fer d’observador que els drets i les llibertats no estan en perill.

Cal fer republicans, cal fer...

Bé, cada moment vital, en la vida i en la política també, cada moment polític és com els nostres moments vitals, no? A vegades pots fer les coses d’una manera perquè creus que es donen les condicions i segurament l’anàlisi en aquell moment és que havíem d’anar d’aquesta manera. Per tant, quan hagi passat el temps suficient, la perspectiva necessària, s’hagin acabat els procediments judicials, també podrem fer una anàlisi més acurada de tot el que es va fer bé i de tot el que no es va fer tan bé o malament i, per tant, a mi m’agradaria també donar valor a l’1 d’octubre, a la capacitat de la ciutadania.

A vegades es reinterpreta el que vols expressar, i quan tu ho fas a través d’una carta i no tens una interlocució directa amb les persones a les quals et vols adreçar, mirant-les als ulls, a vegades és difícil saber exactament què s’està dient... però jo crec que l’Oriol ja ho ha dit, com diu ell, moltíssimes vegades ha afirmat, que l’1 d’octubre és un gran èxit col·lectiu, és aquesta voluntat i aquesta persistència que tenim com a país d’avançar, i avançar des d’uns principis als quals no renunciarem mai, que són els democràtics, els del civisme, els de la tolerància, i això és l’1 d’octubre, la gran virtut de l’1 d’octubre és la capacitat de la ciutadania, de la que està a favor de la independència de Catalunya i també de la que no hi estava a favor.

Abans ho deia, tots percebem els actes d’una manera diferent. Doncs l’exercici democràtic, parlamentari, és l’exercici democràtic i parlamentari, i per tant les sensibilitats subjectives i per tant el qüestionament, ja que també entenc que ells no ho llegissin igual que nosaltres. En tot cas, això no ha de ser un problema per a l’objectiu comú que compartim, que és el de la prestació del servei públic. Si faig el meu memorial de greuges personal en relació amb tot el que ha passat, em posaria a plorar i estic adolorida personalment perquè tinc amics i companys a les presons i companyes i companys a l’exili, tinc la meva secretària general a l’exili, tinc persones que han defensat fins a l’extrem drets i llibertats de tothom. El dret d’expressar-nos lliurement i democràticament i això a mi em provoca molt dolor, però per sobre de tot, que per això fem política i faig política, està la capacitat d’aparcar el meu dolor personal per entendre que el meu objectiu és l’interès general de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya de tenir la millor administració de justícia, el millor servei públic i, per tant, també tenir les millors presons.

Esperem que tothom prioritzi l’interès general. Mes enllà de les nostres qüestions i preocupacions personals insisteixo que l’interès general és la ciutadania i la millor prestació del servei públic. Estic convençuda que tothom sabrà trobar la manera de refer ponts.

Estem en trànsit, hi ha cartes, estem buscant el dia i l’hora per poder-nos veure. Però fixi’s que, amb tot el que està passant actualment, la meva agenda canvia cada minut.

Bé, crec que algú es va aixecar de la taula, si se’m permet l’expressió. Però en tot cas sense cap retret. Insisteixo, tots vivim les coses de manera subjectiva i a vegades aquesta situació no ens deixa veure el que és més important.

Doncs el que he dit moltes vegades: que està fent dret penal creatiu i que s’està allunyant del que havia fet sempre com a magistrat.