L’estudi, que parteix d’una enquesta a 2.027 persones i de l’anàlisi de diferents dades, conclou que només el 0,6% dels 9,8 milions d’edificis d’habitatges de l’Estat espanyol (el mateix percentatge als 1,2 milions d’edificis catalans) compleixen els criteris d’accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda. I això passa malgrat que el desembre del 2017 va acabar el termini legal perquè les comunitats de propietaris fessin les obres per corregir-ho.

Catalunya té 1.192.463 edificis d’habitatges i el 64% no són accessibles des del carrer al portal de l’edifici perquè hi ha esglaons. Només el 22% disposen de rampa, però no sempre és funcional. N’hi ha sense una inclinació adient o que no estan preparades per pujar amb cadira de rodes, aturar-te i passar la porta. També n’hi ha sense l’acabat antilliscant.

El 15% dels edificis d’habitatges catalans no tenen porter automàtic i dels que el tenen, només el 6% són accessibles per a persones amb cadira de rodes.

El seu pes i l’accés al pany són els principals problemes. Un 21% dels enquestats a Catalunya diuen que tenen dificultats amb aquests aspectes. Ho pateixen persones de mobilitat reduïda però també gent gran o que porta un cotxet o les bosses de la compra. Si la porta pesa massa o es tanca de pressa cal fer un esforç no sempre possible.

N’hi ha un 64% que no són accessibles. Estan posades massa altes i una persona en cadira de rodes no hi pot arribar.

En un 71% dels casos no hi ha baranes als dos costats. Són aquelles coses en les quals no et fitxes fins que les necessites. Això també forma part de la gimcana que ha de fer des del carrer fins a la porta del pis una persona amb mobilitat reduïda.

El parc d’habitatges està molt envellit a l’Estat espanyol i el 22% dels edificis –el 17% a Catalunya– no tenen ascensor i quan n’hi ha molts no disposen d’avisos sonors ni de botons en braille. Hi ha ascensors tan petits que una persona amb cadira de rodes no hi pot maniobrar.

Només el 15% dels garatges són accessibles i la meitat de les places no són adients per a qui té la mobilitat reduïda o va en cadira de rodes. Són molt estretes. La problemàtica de l’accessibilitat també afecta el 54% dels edificis catalans que tenen zones comunes com ara jardí i piscina.

Raons econòmiques, desconeixement de les lleis i en alguns casos manca de conscienciació i insolidaritat amb els veïns que ho demanen. Hi ha qui oblida que, amb l’augment de l’esperança de vida, pot ser ell o ella qui en envellir necessiti aquelles millores que ara nega al veí.

Segons la llei estatal de la propietat horitzontal, una persona major de 70 anys o amb discapacitat pot forçar la comunitat de propietaris, sense acord previ de la junta, a la realització de les obres d’accessibilitat sempre que es considerin “ajustos raonables” i que l’import repercutit anualment no excedeixi les 12 mensualitats ordinàries de despeses comunes un cop descomptades les ajudes i subvencions públiques. La llei precisa que en cas que les obres tinguin un import superior, per exemple un ascensor, no s’elimina el caràcter obligatori d’aquestes fent que la resta del seu cost pugui ser assumit per qui les hagi requerit. A Catalunya, on s’aplica la llei 5/2015, també s’estableix l’obligatorietat de la realització d’obres d’accessibilitat però amb la diferència que no hi ha un import mínim a assumir per cada propietari o titular. En aquest cas, les persones o convivents amb persones majors de 70 anys o amb alguna discapacitat necessitaran un acord de junta aprovat per majoria simple de la comunitat de propietaris per tirar-les endavant sense límit d’import. Si no s’aconsegueix aquest acord, els peticionaris podran sol·licitar a l’autoritat judicial la decisió sobre l’import i límit a aportar per cada propietari o titular.

N’hi ha, però normalment els veïns han d’avançar els diners per fer les obres. També hi ha entitats privades, com la nostra fundació, que en concedeixen. En el nostre cas limitades, de moment, a Barcelona i la seva àrea metropolitana i a la comunitat de Madrid.