No és l’economia en abstracte, és l’economia a través dels seus protagonistes, les empreses. Quan mires els seus balanços arribes a conclusions sobre el camí que estan seguint que, en definitiva, és el camí que tots hem de seguir. Un país és el que són les seves empreses. I hi ha països que estan al capdavant i d’altres que perden pistonada. I això es veu si mires les seves empreses.

Si es mira el rànquing de les grans empreses de món per capitalització borsària de les darreres dècades, s’observa que Europa ha quedat totalment endarrerida per la construcció de l’estat del benestar. Aquí estem en les nostres lluites internes per preservar els nostres sistemes d’ajuts, subsidis, pensions, i ens hem quedat fora de joc. Mentrestant, als Estats Units i a la Xina han entès que les coses s’havien de fer d’una altra manera. Als EUA, hi ha molta llibertat econòmica i s’afavoreix l’empenta, la creativitat i l’emprenedoria, que han estat el motor de les grans tecnològiques que controlen l’economia mundial; i els xinesos, que van començar copiant, ara ja estan en posició de tractar de tu a tu els Estats Units.

És una mostra del nostre complex d’inferioritat i incompetència. Com que no hem estat capaços per mèrits propis d’estar al capdavant, el que fem és fer la punyeta a les grans tecnològiques. Ara bé, la taxa Google ja ens ha passat la primera factura, que és la cancel·lació del MWC, i ens en passarà més, com ara les traves aranzelàries als productes espanyols. A França, Macron ja ha hagut de recular davant la fúria desfermada de Trump. Hem de veure que el que penalitzem és el progrés i la prosperitat i que no som capaços de crear gegants com ells. Tenim empreses com Nokia i Ericsson a les quals hauríem d’ajudar perquè competeixin en temes com el 5G, del qual a Europa també ens estem quedant al marge.

Això del coronavirus simplement no m’ho crec, és una excusa. Sense cap mena de dubte, la Casa Blanca ha donat instruccions a grans operadors com Amazon i Facebook i d’altres. Cal veure en què s’ha convertit el MWC: en un aparador mundial de les companyies xineses, en què fan un desplegament exhibicionista de la seva tecnologia. Huawei és l’empresa amb més metres quadrats al saló. Això és clau per entendre per què als Estats Units cada cop li fa menys gràcia aquesta trobada.

D’entrada, es veu que la inversió que fan aquestes empreses és molt efectiva i útil. Deixen de banda tot el que són decorats ociosos i se centren en actius molt enfocats en el core business. Com que no tenen diners retinguts en immobles, això els permet fer negoci i això vol dir, si cal, adquirir una altra empresa que sigui complementària, proveïdora o competidora, però també créixer horitzontalment. Són companyies expansives, que tenen el coratge per penetrar en territoris aparentment no propis, com ara el financer, el de l’automoció o el de la salut. Acabaran sent un tsunami imparable. Torno a fer un toc d’atenció a Europa en aquest sentit.

L’ànim no és envair per quedar-s’ho tot, sinó que entenen que tot allò que fan es pot aplicar a altres sectors. Per exemple, Alphabet (Google) està molt interessada en la recerca mèdica, i fa poc que ha desenvolupat un sistema de detecció precoç del càncer de mama amb més eficàcia que els tradicionals. En aquest sentit, no m’ho miro amb ulls recelosos, sinó penso que són avenços per al bé de tothom.

Mirant les vendes d’Apple es veu com l’iPhone ha tocat sostre. El recorregut d’aquest aparell ha arribat al límit. On està el futur? A saber-se reinventar oferint no ja productes, sinó serveis: Apple TV, Apple Music. Això farà que els ingressos siguin més estables a través de subscripcions i no dependran de campanyes de venda o de l’èxit dels productes.

Hi ha molts indicadors en els comptes de resultats que no m’agraden, el mateix ebitda és un indicador que odio perquè és un benefici maquillat. I, efectivament, em fa l’efecte que hi ha start-ups que estan alimentant una bombolla com la de les puntcom. Però n’hi ha d’altres que són empreses ben portades, que van creixent i que poden ser les grans empreses dels pròxims quatre anys per capitalització borsària. Em temo, però, que novament no seran europees. Els empresaris d’aquí segueixen als seus pedestals i no s’arromanguen per escoltar les bones idees, com sí que fan als EUA.