Un primer però insuficient pas cap a la inclusió financera

L’adjudicació d’un servei d’oficines bancàries mòbils per part de la Generalitat a dues entitats de crèdit és, sens dubte, un pas en la bona direcció per resoldre el problema, aguditzat recentment, d’exclusió bancària i financera. Cal felicitar la consellera d’Economia, els seus serveis i les dues entitats de crèdit que sembla que compartiran les despeses amb l’administració catalana per donar accés bancari als ciutadans de 503 municipis catalans sense oficina bancària. 

Els darrers 14 anys s’ha tancat a Catalunya un 70% de les sucursals bancàries d’un parc d’oficines que, en tot cas i en relació amb qualsevol criteri d’eficiència i rendibilitat, era excessiu. Dit això i degut a l’aclaparadora bancarització de les finances del país, l’ús de les sucursals bancàries per a serveis públics, i el fort envelliment de la població que genera dependència dels serveis off line o de presència física, han deixat un nombre important de ciutadans sense o amb un difícil accés al diner en efectiu, encara molt utilitzat. 

Solucionaran les unitats mòbils que es desplaçaran una o dues vegades al mes als municipis sense sucursal, entre 30 i 60 minuts cada cop, els problemes d’exclusió financera? La resposta ha de ser positiva si per “inclusió financera” entenem només l’accés periòdic a un terminal d’informació bàsica sobre els comptes corrents i a l’ingrés o extracció de diner en efectiu. Si, al contrari, entenem la inclusió d’una manera molt menys restrictiva i sobre el conjunt de necessitats reals, la lloable iniciativa d’aquests dies queda molt lluny del que seria desitjable. I això per als col·lectius més rurals i aïllats on es concentra la mesura, però també per a molts altres col·lectius que, sovint en ciutats o aglomeracions urbanes, també presenten avui preocupants nivells d’exclusió financera real. 

La inclusió financera INCLOU de segur l’accés d’ús a serveis bàsics però també la regularitat i freqüència d’aquest accés, tant en serveis molt bàsics com en altres de necessitats igualment importants i, sobretot, elements de qualitat de l’accés que hauria d’incloure adaptació a necessitats específiques, varietat i assequibilitat dels serveis, regulació i supervisió adequades amb protecció a l’usuari i –important– disponibilitat de coneixements, d’orientació i d’assessorament per a la gestió de les finances personals. Malauradament, sota aquesta visió més completa l’àmbit d’exclusió financera s’amplia considerablement. 

Les barreres a la inclusió financera són múltiples. Per descomptat, la manca d’accés que es produeix en comunitats rurals és important. Però també ho són la manca de documentació (papers legals i de residència) que impedeixen a tanta gent disposar d’un simple compte corrent, uns costos i tarifes inaccessibles per a persones de baixos ingressos i –molt transcendent– el generalitzat baix nivell d’educació financera, que impedeix la comprensió i ús efectiu de les possibilitats bancàries i financeres. 

Centrem-nos en aquesta crònica falta de cultura financera que tenen grans capes de la població. L’educació financera és el procés continu formatiu i informatiu que permet als particulars prendre decisions informades i adoptar mesures efectives per evitar la fragilitat financera i millorar el seu benestar. És un procés al llarg de tota la vida, en els diversos àmbits –el familiar i el laboral– i en la interacció amb els serveis financers necessaris. Inclou capacitats bàsiques però essencials com preparar el pressupost personal i familiar, entendre l’estalvi i el control de despeses, saber endeutar-se i planificar la jubilació. Una adequada, si bé bàsica educació financera, inclou coneixements i habilitats, de què malauradament no disposa una majoria de la població segons determina clarament l’Eurobaròmetre o les proves PISA als escolars. Mentre no emprenguem un projecte integral per elevar la cultura i capacitat financera dels ciutadans, una veritable exclusió en forma de fragilitat financera, sobre endeutaments, mal ús de l’estalvi, jubilacions insatisfactòries i episodis recurrents d’inversions equivocades, seran càrregues dures que contribuiran a l’empobriment i a un reduït nivell de benestar.