“La democràcia espanyola està avariada”

La idea va ser de l’editor, Jaume Huch, d’edicions de L’Albí, quan treballàvem el segon llibre, El dia dels Beatles. Ell va pensar que seria una bona idea titular com a Trilogia de la memòria aquests tres llibres que parlen de situacions i esdeveniments del nostre passat recent i que presenten batalla a una frase que els que justifiquen la indignitat la pronuncien tot sovint: “El passat, passat està”. Frase predilecta dels que volen que les coses s’oblidin, perquè un cop silenciades, els sembla que deixaran d’existir i ells i la seva consciència es quedaran tranquils. L’ordre cronològic invers no respon a res premeditat. Tenia la necessitat d’explicar les histories de les que parlen els llibres i han sortit d’aquesta manera.

Sí, es tracta de personatges que passen per la trama obliquament, de gairell, podríem dir. Un bon nombre dels detinguts dels 113 de l’Assemblea de Catalunya, que és l’eix central de Les llàgrimes del dictador, tenien entrades per veure el debut de Cruyff aquella tarda de diumenge del 28 d’octubre del 1973. La trama d’El dia dels Beatles se situa el 3 de juliol del 1965, una bona ocasió per als oponents a la dictadura perquè, aquella nit, la policia anava de bòlit. I, finalment, la sorprenent escena final d’Oblidades ombres té lloc en una de les nits del mes de juny del 1947, en què Evita Perón presidia un acte acompanyada de Franco i de Carmen Polo des del balcó del que ells en deien Palacio Provincial, que és el Palau de la Generalitat.

Els tres eren amics i veïns d’escala d’un barri popular. Els dos homes, a més, són cosins. En Jordi Palmer, en Climent i l’Eulàlia formaven part d’una generació il·lusionada amb la República, amb projectes que es van esguerrar perquè els va caure al damunt un seguit de gravíssimes situacions d’emergència social: la Guerra Civil, l’exili, l’empresonament, una guerra mundial, els camps de concentració, la lluita dels maquis, la guerrilla urbana i els primers anys d’una dictadura abominable. Cadascun dels tres respon d’una manera diferent a aquestes situacions límit del segle XX, que van marcar els nostres avantpassats. Tres postures morals d’enfrontar-se a aquests moments històrics. Una idealista i combativa; una altra d’integració a la nova societat dels guanyadors i, la tercera, d’entrega i servei als més desvalguts.

Pertanyo a una generació en què molts de nosaltres vam créixer sense avis. Quan preguntàvem per ells, a casa es produïa un silenci feixuc i aclaparador. Molt de temps després, alguns vam saber que eren persones oblidades. Algunes d’aquestes ombres oblidades van acabar en una fosa comuna, altres van perdre la poca llibertat que tenien i van patir fam, tortures, van ser empresonats, menyspreats i difamats. Encara avui se’ls silencia i es vol que continuïn sent ombres. Eren l’escòria de la Terra, que deia Arthur Koestler. Se’ls ha de fer justícia, perquè la seva lluita també era per la gent del seu futur, és a dir, per nosaltres.

A l’hora de donar forma al llibre em vaig obligar a fer una feina de documentació per poder parlar amb propietat dels fets històrics que s’hi narren, des de l’itinerari metòdic dels maquis per creuar Catalunya a peu des dels Pirineus fins a l’estructura de la plaça de toros de Miranda de Ebro convertida en presó. A més del camp de trànsit francès de Drancy on s’enviaven els deportats als camp nazi de l’est d’Europa i les accions de la guerrilla urbana.

Vaig tenir especial interès en explicar com eren els itineraris a peu per les muntanyes que feien els maquis en els anys quaranta, en les penalitats que això representava, en el terrible sacrifici físic i personal enmig de la por i la persecució, tant dels que feien el camí com de la gent de pobles i masies que els ajudava. Volia desmentir alguna versió cinematogràfica sobre els maquis excessivament idíl·lica, on apareixen els guerrillers travessant alegrement serralades, de dia... Ells viatjaven de nit per evitar les patrulles de la Guàrdia Civil o de l’exèrcit, amb el perill de patir accidents greus que això suposava.

Sobre la guerrilla urbana també vaig investigar, sí. Volien reprendre la guerra, però la ciutadania n’estava tipa, de la guerra. Es van produir atemptats absurds a pastisseries del Passeig de Gràcia i de la Rambla Catalunya, que mostraven als seus aparadors delícies i exquisideses. Una certa provocació perquè, uns carrers més avall, es feien cues inacabables per al racionament. Tot i això, no tenien sentit, aquells atemptats. Un personatge li diu al guerriller que potser seria millor ser al costat dels treballadors de la Hispano Olivetti o de la fàbrica Elizalde que posar bombes a pastisseries. Finalment, ho van acabar entenent.

Hi havia l’estraperlo de misèria dels que venien una barra de pa o una rajola de xocolata secretament a les boques del metro i, després, hi havia l’estraperlo a gran escala de cotó i maquinària d’una nova classe, nous rics sense escrúpols, que van abraçar el franquisme, que anaven al Liceu a fer negocis foscos, que es posaven la camisa blava per anar a felicitar el governador civil i que des del primer moment freqüentaven els locals de moda, com ara el Ritz, el Rosaleda i el Saló Rigat de la plaça Catalunya, on ara hi ha El Corte Inglés. Tot per gallejar, per fer el fatxenda i explicar les seves grandeses enmig de la fam generalitzada.

Sobre determinades conseqüències de la Guerra Civil hi ha hagut sempre una nebulosa densa i malintencionada. Hi ha aspectes del nostre passat recent que semblen haver estat engolits per l’absurd i pel no-res. Aquest és el cas dels catalans antifeixistes que van patir la deportació als camps nazis. “Ah! Però és que hi va haver catalans als camps nazis?”, és una frase recurrent, malgrat la feina extraordinària que ens va deixar Montserrat Roig. És la constatació d’un fracàs com a societat democràtica.

Potser sí. Crec que els tres llibres intenten que es reflexioni sobre la memòria i la impunitat. Volen interpel·lar aquells que pensen que el passat no val per a res i que s’instal·len en un present perpetu sense referències a la memòria. El passat no marxa mai, sempre pica a la nostra porta. Com podem entendre el món d’avui sense saber què els va passar als nostres avantpassats? Amb aquesta trilogia voldria que heretem les ferides dels nostres avantpassats, perquè això ens farà més humans.

No, no són reals, excepte Jaume Pujol Palau, nom clandestí de Joaquim Puig Pidemunt, que va ser afusellat al Camp de la Bóta el 1949, amb altres tres companys. A ell li dedico la novel·la. La idea de “què se’n va fer de...” surt d’una pràctica que feia amb els meus alumnes quan acabàvem de llegir una novel·la i jugàvem a imaginar què els passaria als personatges en un futur. Per cert, fa pocs dies, una lectora em va dir que li agradava molt aquesta part final del llibre perquè “es quedava més descansada, més tranquil·la” en saber què els passaria als personatges després de la novel·la.

Fa cosa de dos anys, el número dos del ministeri de l’Interior es negava a tancar la comissaria i a transformar-la en un espai de memòria perquè deia que representa un “símbol per a la democràcia”. Vaig haver de llegir la notícia cinc vegades. Una mostra més d’aquesta democràcia avariada com és l’espanyola on no hi hagut mai una condemna majoritària, legal i rotunda de la dictadura franquista, ni un consens social per establir que va ser un règim criminal, d’extermini i deutor del nazisme. Potser caldria dir prou a les revisions del franquisme que ens volen convèncer que va ser un règim autoritari però ben intencionat i que malgrat algunes errades, va conduir el país cap a la modernitat i el progrés, i que els consells de guerra, la tortura, les altes penes de presó, el robatori dels fills de famílies republicanes, l’acumulació extraordinària de capital produïda per un inaudit índex d’explotació de la mà d’obra, el Tribunal d’Ordre Públic i les execucions fins al mateix 1975, van ser al·lucinacions.