Gran angular

“Volem emprenedors, però el sistema ha mort la iniciativa privada”

No hi ha hagut mai lideratge ni una visió clara del que ha de ser un polígon industrial
Cal una llei que no encotilli i amb visió que busqui que la gent participi
El polígon és una eina d'ocupació
i benestar al país, d'una manera bastant estable
Per a un alcalde és més fàcil suprimir l'ajut al transport al polígon que no pas la festa major
La crisi també ens ha ajudat: ha aturat l'avanç de les urbanitzacions a les indústries
Demanem que les empreses es creïn amb més capital
i rebaixem les responsabilitats!

Com està tractant la crisi els polígons industrials?

Aquesta pregunta me l'han feta de diferents maneres, com si la crisi hagués estat l'accelerador de passar d'una situació a a una situació b, i no és així. De fet, no hi ha hagut mai lideratge i sempre ha faltat una visió clara del que ha de ser un polígon industrial. No és d'ara. La realitat dels polígons industrials és molt asimètrica. Hi ha polígons en què una col·laboració publicoprivada ha donat un resultat exquisit amb una notable satisfacció per part dels empresaris i polígons en què l'abandonament és dramàtic.

De qui és la culpa?

Els polígons estan sotmesos a la voluntat pública local, però no hi ha cap marc legal que en determini les responsabilitats. Són els ajuntaments, els únics responsables? No, el sector privat també és culpable del que està passant. La solució ha de venir de tots i si fins ara no ha estat possible és perquè falta un marc. Cal una llei en clau de responsabilitat cívica i en clau d'actuació de govern.

Això és una llei de polígons industrials?

Això és una llei de polígons però que no encotilli, que sigui intel·ligent i amb visió, que busqui que la gent participi.

Una llei que organitzi els polígons o una llei que regeneri els polígons?

A això ja hi arribarem. Hi ha un pas previ, que és definir què entenem per polígon industrial.

Enlloc no diu què és un polígon industrial?

Enlloc. Per exemple, per mi el 22@ és un polígon industrial, però l'alcalde de Barcelona arrufa el nas quan li ho dius. En tot cas, no hem de caure en la trampa de regular la indústria a través dels polígons industrials. El que demanaria és una llei pràctica, de manera que aquell empresari que es decidís a establir-se en un polígon industrial entengués que l'endemà n'és copartícip i coresponsable. I que sàpiga que part dels seus impostos tenen una finalitat, perquè quan es paguen unes taxes i no reverteixen en serveis un no se sent implicat.

Aquesta llei hauria de portar la responsabilitat dels polígons més enllà dels municipi?

Evidentment.

Creu que el fet que siguin responsabilitat municipal ha estat un factor que ha perjudicat?

No. Les coses són com són. Aquí hi intervenen un govern del país que estimula que hi hagi espai per a la generació de riquesa, un promotor immobiliari que converteix un espai en una zona urbanitzada per posar-hi naus i un municipi que ha de vetllar perquè tot estigui bé, com a totes les places o els carrers de la localitat. Però la gran misèria dels polígons és que els qui voten l'alcalde no tenen res a veure amb la indústria. I en la mesura que no s'hi compta, no és prioritat de l'acció de govern.

Aleshores, si s'hi implica la Generalitat seria una solució?

No, penso que qui s'hi hauria d'implicar és qui hi viu i qui en treu rendiment. Els que fan l'activitat empresarial són els principals protagonistes. El que passa ara és tan absurd com que no tenen ni veu ni vot, però han de pagar la festa. No oblidem que fem els polígons industrials per a l'activitat empresarial, no la fem per al promotor immobiliari, que és el mitjà, tot i que a vegades semblen els protagonistes. Estic d'acord que hi ha d'haver l'empara del municipi, però sempre que l'activitat empresarial es pugui fer bé.

Com vostè diu, els empresaris també poden fer més.

D'empresaris n'hi ha de tot tipus. Però si a l'empresari se'l tracta com a adult, respon com a adult. Però si m'exigeixen tot un seguit de responsabilitats sense cap tipus de dret, ho acabes fent sense cap interès. Per tant, o demanem als responsables municipals que passin al polígon un 20% del seu temps o ens hi impliquem tots plegats. Així doncs, més que la Generalitat, entenc que ha de ser el Parlament qui ha de dir “les regles són aquestes”, perquè és un tema que ens afecta a tot el país. I diré més, jo no sé fins a quin punt és viable que un municipi tingui tres polígons o que tres municipis es barallin per un polígon. Això també ha de ser objecte de preocupació de país.

Estem utilitzant correctament el polígon com a eina de política industrial?

El polígon és molt més que un instrument per fer política industrial, és una eina per generar ocupació i benestar al país, i, a més, d'una manera bastant estable.

Aquesta sensibilitat, la té el legislador?

No trobarem cap polític que no reconegui això com el que és. Una altra cosa és posar-ho en marxa. Què hauríem de fer, ordenar el que ja tenim? Jo sóc partidari més aviat de posar mesures transitòries, no dic de fer una amnistia, però gairebé. De moment el que està ja està, i a partir d'ara les coses s'han de fer d'una determinada manera i s'han de donar uns terminis perquè la gent es posi al dia: empresaris, municipis i promotors. Però, a més, és que hi ha un món de serveis que necessiten les indústries que també s'ha de posar al dia: parlo de l'aigua, la llum, les telecomunicacions, la mobilitat...

M'ha de reconèixer que, amb la crisi, alguns esforços per millorar, com ara la mobilitat als polígons, s'han hagut de replantejar.

Entenc que per a un alcalde és més fàcil suprimir un patrocini de transport per als treballadors del polígon, que al cap i a la fi no són ciutadans del seu poble, que no pas la festa major, perquè es muntarà un sidral que no tornarà a sortir escollit.

Els alcaldes són conscients de les empreses que hi ha al seu terme, què fan, si innoven o si tenen dèficits de competitivitat?

Saben les empreses que tenen èxit i les empreses que fracassen, perquè el conviden a tallar la cinta o venen a demanar diners, respectivament. No és fàcil que la gent vegi el polígon com un element de riquesa, hem deixat d'estar de moda. Fins i tot la crisi ens ha ajudat, a la gent dels polígons industrials.

En quin sentit?

Molt fàcil. Com que s'anava urbanitzant el poble, va arribar un moment que la meva fàbrica, que ja fa anys que hi era, es va considerar insalubre, sorollosa i perillosa per als apartaments que m'han posat al costat. La crisi ha aturat aquest avanç. Hi ha un punt d'ironia, però il·lustra el que ha passat.

Els ajuntaments s'estaven finançant.

El problema és que els ajuntaments no saben com finançar-se i es reinventen en cada pressupost. Ara s'està parlant d'una bajanada que es diu Eurovegas, i jo, com a industrial, com a ciutadà d'aquest país, no ho acabo d'entendre, perquè per mi és pa per avui i gana per demà.

Vostè pensa que la industria representa millor el futur d'aquest país?

N'estic convençut. Es parla molt de la societat del coneixement, però, si mirem el nostre país, només un 20% –per posar un percentatge– es pot sentir implicat per aquesta economia. Llavors què en fem, del 80% restant? D'alguna cosa han de treballar. Dins de l'escala del talent o de la formació, jo diria que la nau, la indústria, la cobreix sencera: en la meva indústria hi ha enginyers i gent que justet ha aprovat el batxillerat, i ja fa molts anys que ho veig; per tant, és estable.

S'han d'obrir les empreses al ciutadà?

És molt important que les escoles visitin les fàbriques i que els infants coneguin les indústries. A mi m'agradaria que un treballador em vingués amb la proposta d'organitzar una visita per a l'escola del seu fill, perquè el seu treball és digne, perquè treballar és donar exemple, perquè estar al costat d'una màquina amb una granota blava és més digne que altres coses que veiem cada dia en alguns programes de televisió. No sé qui ha dit que això no és digne! No en farem res, d'analitzar-ho; promoguem un canvi.

Vostè proposa canvis de llarg abast, quan tot ens porta cap al curt termini.

Certament les polítiques i els convenis són per quatre anys i això ho condiciona tot. El temps s'ha transformat en un enemic més que un aliat. El que proposo és ben simple: com organitzem aquest galliner per posar-hi gallines i que facin ous sense que se sentin estressades perquè no es poden ni moure, i perquè altres ho identifiquin com una forma de guanyar-se la vida? Aleshores fem-ho i posem les regles del joc. I no vulguem córrer, posem un horitzó de deu anys. No cinquanta anys, però tampoc quatre.

Però l'ocupació s'ha convertit en una urgència. Com ho fem?

Sí, de cop i volta ara es parla de fomentar l'emprenedoria, però el cert és que hem destruït la iniciativa privada. L'acció de govern ha portat a un mal govern de les empreses. El desgavell és tal que amb les empreses hem fet el mateix que amb els immobles: sense diners es podia comprar una casa, tot i que això signifiqués anar al límit. Doncs el mateix ha passat amb les empreses. Hem dit: “Sense capital pots muntar una empresa”, i amb 3.000 euros n'hi ha prou; ara bé, a la que comences a firmar ja has de pensar en l'advocat, perquè s'han multiplicat les responsabilitats dels empresaris que han de respondre amb el seu patrimoni, amb les seves garanties, amb actuacions que poden derivar en delictes penals... Canviem el model, demanem que hi hagi més capital i rebaixem les responsabilitats!

Creu realment que la iniciativa privada ha mort?

Hem de reconèixer que tenim una generació perduda, no hi ha cap més alternativa que recórrer als empresaris que estaven abandonant el vaixell però que encara són recuperables, fins que aquest buit de quinze o vint anys que hi ha el recuperin els que vindran. Jo no em plantejo jubilar-me als setanta; mentre tingui força, aguantaré, com faran altres empresaris que també veuen que hi ha un buit d'ànima, d'esperit, i hem d'omplir el forat.

Indústria en vena

Josep Morell, conseller delegat d'Indústries Metal·lúrgiques JEM, diu que té el metall a la sang, i replica així el metge quan les seves anàlisis revelen un alt índex de cobalt: “És el que respiro cada dia.” Es defineix com un optimista desinformat: “A vegades no cal saber-ho tot però sí posar-hi l'ànima.” Amb aquest esperit, Morell no ha eludit el compromís amb la societat i participa en càrrecs de responsabilitat en la Cambra de Barcelona, la Unió Patronal Metal·lúrgica, l'organització de Maquitec i la Federació Catalana d'Entitats contra el Càncer, de la qual és president.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.