opinio

Què paguem els catalans?

En diverses ocasions hem explicat que Espanya se situa en els llocs de privilegi en qualsevol rànquing de dotació d'infraestructures, siguin viàries, ferroviàries o aeroportuàries. L'enorme esforç inversor derivat dels anys meravellosos han estat possibles gràcies a la miopia que generava la manca de restriccions pressupostàries en moments de creixement, l'electoralisme alarmant que associava inversions com a senyal de bon govern i una fe quasi religiosa en l'aportació de les infraestructures a les regions menys pròsperes. Tot i això, aquesta dèria pel ciment no hauria estat possible sense la solidaritat rebuda tant de l'exterior com de l'interior. Els fons europeus i la solidaritat interior territorial de les regions més riques han permès que avui les províncies menys desenvolupades de l'Estat gaudeixin d'infraestructures amb elevadíssims graus de sobrecapacitat que no s'haurien pogut permetre i que avui (i demà) no mostren ni rendibilitat social ni financera. L'última dada sobre el dèficit fiscal de Catalunya el situa al voltant dels 16.000 milions d'euros (8,7% del PIB) que es recapten a Catalunya i no tornen com a despesa de l'Estat. Aquesta solidaritat té proporcions curioses quan analitzem les inversions territorialitzades de l'Estat en infraestructures, especialment en els seus anys de més esforç d'inversió. Els pressupostos liquidats del grup Fomento –que inclou les inversions del ministeri però també dels diversos ens, organismes autònoms i empreses públiques – per a l'any 2009, precisament, mostren com la inversió de l'Estat en el conjunt del país supera els 18.000 milions d'euros. D'aquests, 2.750 milions d'euros es van invertir a Catalunya i, per tant, ja es troben computats en els càlculs del dèficit fiscal de 2009. També el 2009 és un any rècord per a les inversions de l'Estat a Catalunya, així com un dels que presenten una major execució de les inversions pressupostades (87%, lluny del 67% del 2011). Això ens deixa amb una inversió a la resta de comunitats autònomes d'uns 15.250 milions d'euros! Exacte, pràcticament el volum íntegre de la solidaritat catalana amb la resta de regions. Tot i que és evident que no hi ha un lligam directe entre el dèficit fiscal català i les inversions en infraestructures – tots els impostos pagats pels diversos territoris es gestionen en una caixa comuna– no deixa de ser interessant comprovar que en els anys de màxima inversió del grup, aquesta correspon a tota la solidaritat provinent de Catalunya.

Què paguem, els catalans, amb el dèficit fiscal? Segons aquestes dades, podríem afirmar que, entre altres coses, la política d'infraestructures d'Espanya. La solidaritat catalana ha finançat, per tant, les inversions en ciment que han permès que Espanya se situï com a líder absolut de les infraestructures de transport que no s'utilitzen. En aquest sentit, es posa de manifest un ús ineficient de la solidaritat aportada, que en lloc d'arribar a les famílies amb menys renda ha estat en gran part absorbida per les empreses constructores d'infraestructures. També això, com la mort de crist, és culpa dels catalans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.