opinio

La “posició dominant” de Catalunya Banc

Aquests dies estem seguint les intervencions en la comissió del Parlament de Catalunya sobre les responsabilitats derivades en la gestió d'entitats financeres i la possible vulneració dels drets dels consumidors. Entre altres, em va cridar molt l'atenció la intervenció del senyor José Antonio García Rico, representant del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) al consell d'administració de Catalunya Banc. Una de les frases més repetides als telenotícies que es feien ressò de la seva intervenció era aquella en què es referia als potencials compradors de Catalunya Banc, tot advertint que podia ser l'última oportunitat de gaudir d'una posició de domini a Catalunya. Què volia dir el senyor García Rico?

Segons la Comisión Nacional de la Competencia, la posició dominant és una situació en què una empresa té la possibilitat de desenvolupar un comportament relativament independent que li permet actuar en el mercat sense tenir en compte els proveïdors, clients o competidors. Per això l'abús de posició dominant acostuma a suposar la imposició de preus o condicions comercials no equitatives o la negativa injustificada a satisfer demandes de compra i venda de productes, etcètera. Si bé la posició de domini no és il·legal, suposa una premissa per a la vulneració de la competència en un mercat. Segons el coneixement del senyor García Rico, el comprador de Catalunya Banc gaudiria doncs d'aquesta possibilitat, cosa que permetria afectar la competència i els drets dels seus clients. Tanmateix, és evident que la necessitat i el mandat que té el FROB és col·locar en el mercat de nou els actius de Catalunya Banc al millor preu possible i no pas vetllar per la competència. I és conegut que s'ingressa més per la venda d'un monopoli o una empresa dominant que no pas per la d'una empresa sotmesa a una forta competència. Per això l'èmfasi és en l'ingrés de la venda i no pas en el manteniment de la competència en els mercats financers en què Catalunya Banc és més present.

Aquest és un dels riscos poc advertits del procés de reestructuració bancària que ha sofert Espanya en els darrers anys. La reducció del nombre d'entitats i la política activa per a la seva capitalització pot comportar la definició d'un marc idoni per a la restricció de la competència i l'abús del consumidor. Què és, si no, la limitació del tipus d'interès màxim pagat als dipòsits dels estalviadors en bancs espanyols –ordenada pel Banc d'Espanya executant la facultat atorgada pel Memorandum of Understanding (MoU) de regular sense legislar- sinó una claríssima restricció a la competència i a la vulneració dels drets dels dipositants? La regulació limita el que les institucions financeres paguen als dipositants, mentre que, en canvi, poden cobrar els seus préstecs a tipus més elevats ampliant l'escletxa entre costos i ingressos, cosa que millora els seus resultats. El procés de reestructuració bancària és difícil i cabdal per a la recuperació del crèdit, però caldrà estar atents i denunciar si aquesta es fa vulnerant els drets dels consumidor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.