opinio

La productivitat, dimonis!

Aquest era el títol del darrer article d'opinió publicat pel catedràtic d'economia Ernest Lluch poc abans del seu assassinat, l'any 2000. En ell, el professor Lluch identificava en la productivitat el principal problema econòmic espanyol a llarg termini. Veia en l'escassa productivitat la peça clau de l'esdevenir econòmic i el que, en aquell moment, no permetia reduir els diferencials d'inflació amb Europa. Ha passat més d'una dècada i el problema de la productivitat segueix sent tan important per a l'economia espanyola i catalana com ho era en aquell moment. La diferència és que a l'any 2000 el creixement econòmic permetia crear llocs de treball tot i els desequilibris que s'acumulaven, mentre que en aquests moments ens trobem sotmesos a una llarga crisi econòmica amb uns nivells d'atur de rècord, entre d'altres coses perquè la productivitat mai va ser una prioritat de la política econòmica.

Avui l'economia intenta buscar en els mercats exteriors una sortida més dinàmica a la crisi, una alternativa a la deprimida demanda interna. Crida l'atenció, però, que l'evolució de la competitivitat en preus de la indústria catalana i espanyola hagi anat empitjorant des del tercer trimestre del 2012, per bé que les dades per a la segona meitat del 2013 podrien indicar un canvi en aquesta tendència o un cert estancament en la divergència competitiva. A més, aquest empitjorament, molt marcat en taxes interanuals, no és només evident davant de les economies asiàtiques, sinó que la pèrdua de competitivitat es correspon amb totes les àrees econòmiques rellevants. Només Catalunya sembla mantenir-se igualment competitiva amb relació a la zona euro.

Els costos laborals per hora efectiva s'han anat contenint a Catalunya en el mateix període amb taxes de variació cada cop més baixes fins a entrar en valors negatius al quart trimestre del 2013. Tanmateix, aquest esforç en la contenció i reducció dels costos laborals a Catalunya no s'ha traduït directament en una major competitivitat en preus. Aquest fet ens fa adonar que la reducció o congelació de salaris no és una via que per definició ens faci més competitius en preus en els mercats internacionals. La deflació interna no serveix de gaire sense millores en la productivitat, sense innovació i sense la creació de nous mercats. Aquesta productivitat i esforç dinamitzador segur que ha augmentat en molts sectors de l'economia catalana. Només així s'entén el bon desenvolupament de les exportacions. Però les xifres de conjunt que ofereixen les estadístiques mostren que encara hi ha molts altres sectors en procés de degradació competitiva als quals la reducció de costos els permet guanyar aire però no necessàriament competitivitat. El cas és que la productivitat depèn de molts factors –educació, infraestructures, recerca, cohesió social, cultura de l'esforç- i molts d'ells són inversions a llarg termini. Problemes vells per a reptes nous, però si no es posen les bases per a adreçar-los caldrà tornar a recordar d'aquí a uns anys que és la productivitat, dimonis!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.