opinio

Sobre les elits i la rebel·lió a la granja

La digestió lenta de la crisi econòmica, de la seva gestió i conseqüències, va consolidant un marc d'anàlisi que acosta la noció d'una guerra de classes entre les elits i la majoria, i que pot esdevenir motor de canvis profunds. És conegut que quan la desigualtat és alta els qui ostenten els privilegis i, per tant, el domini de les institucions que els suporten, tendeixen a promoure els seus interessos privats per sobre dels interessos del col·lectiu, cosa que accentua la desigualtat. Sota una mirada col·lectiva, l'ús i apropiació d'institucions de la classe privilegiada està al darrere de molts dels errors estratègics d'aquests anys. En el cas de les infraestructures, per exemple, també s'ha imposat una lògica pròpia de la cerca de rendes i privilegis dels qui assignen i redistribueixen els recursos, així com els que tenen capacitat per influir en lleis i regulacions. Aquesta mirada, que enllaça amb la lúcida anàlisi de César Molinas sobre l'oligarquia extractiva, ens ajuda a entendre per què a Espanya s'han abandonat les mercaderies i, en particular, els ferrocarrils i les seves connexions portuàries. Un motiu, complementari als apuntats per Germà Bel en el seu Espanya, capital París, és perquè les elits no basen la seva riquesa en el sector productiu ni fan ús d'aquestes infraestructures. Aquest país ha abandonat les rodalies - menys allí on viuen els membres del govern, els secretaris d'Estat, els alts funcionaris i molts dels diputats tot i que potser no en facin gran ús individual - per dedicar esforços il·limitats a l'alta velocitat ferroviària que sí que usen però que en gran part paguen el conjunt de contribuents. O ens explica també el perquè de la construcció d'aeroports sense més destinacions que la sempre omnipresent Madrid-Barajas, encara que fos sota subsidi públic, per connectar les elits amb els òrgans de decisió centrals. Malauradament, és més evident i perjudicial la persecució d'interessos de classe en el cas de les retallades en educació, sanitat, sistema penitenciari, etc. Són serveis que no usen els privilegiats i que tot retallant-los, serveixen com a palanca per redistribuir la despesa en allò que més els interessa, si no és per baixar impostos. I són més escandaloses les accions que garanteixen privilegis com algunes poc comprensibles pensions en acabar els mandats públics, la no-tributació de les dietes i la passió desaforada pels aforaments, les classes de negocis, els cotxes oficials i un llarg etcètera.

A aquest joc també s'hi va apuntar l'esquerra acomodada, que va quedar rebolcada eleccions rere eleccions. Alguna cosa no funciona quan hi ha publicitat d'escoles d'elit a la revista dels militants d'un partit d'esquerres, dirigit fins no fa gaire per un primer secretari que n'era client mentre exercia de cap del sistema públic d'educació de la majoria dels seus votants. Com a mínim, era aliè a l'ús de les institucions com a empreses de col·locació allí on es governava des de sempre. Potser l'esquerra acomodada va deixar de parlar de la virtut perquè potser l'havia deixada d'exercir. I potser, per això, com si es tractés del final de l'extraordinari conte de George Orwell, que l'electorat es disposa a posar fi de manera democràtica a aquesta particular rebel·lió
a la granja.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.