Focus

De l'edat d'or al préstec quimèric

Els sol·licitants de préstec hauran d'optar ara per eines de més seguretat perquè els bancs se sentin més còmodes, i negociar més durament amb diverses entitats alhora. La prudència que l'endeutament no superi una o dues vegades els recursos propis torna a manar

Si al banc se li demana un producte en què percep menys risc, serà més generós
Els bancs no creuen que la reducció d'entitats redueixi la competència de preus
Les financeres poden jugar un paper important en el préstec pel consum
Finançar el proveïdor pot ser clau, ja que està en millor posició per pagar
S'estudiarà més la capacitat de devolució que el patrimoni
Qui ha rebut ajut públic, té l'obligació de capitalitzar l'economia

Després d'anys d'exuberància creditícia dins d'un oceà de liquiditat, la crisi ens anuncia que tornem a la cultura del préstec de sempre, en què la regla d'or és allò que l'endeutament assenyat és aquell que no supera una o dues vegades els recursos propis.

El crèdit ha anat recobrant la condició de bé preuat d'antany, i no només perquè Emilio Botín digui que l'aixeta romandrà tancada fins al 2014, quan creixerà un migrat 2%. En un estudi d'S&P preveu que la prudència, efecte de la crisi, i la implementació de la normativa de Basilea III, amb més exigència de capital de qualitat, encarirà el diner per a les empreses fins a un 1,64%, segons la seva qualificació creditícia. A partir del 2018, quant en teoria la nova normativa comptable serà plenament vigent, el conjunt de l'empresa europea veurà com els costos de finançament pujaran entre 30.000 i 50.000 milions. Val a dir, però, que segons els tècnics del Consell d'Estabilitat Financera, els nous recàrrecs de capital als bancs no suposen un gran perjudici per a l'activitat econòmica, ja que només hi incidiran amb un 0,01 menys de PIB.

El cert és que la recessió econòmica es correspon amb una clara depressió creditícia, amb una caiguda en els vuit primers mesos de l'any de l'1,1% en taxa interanual per a empreses, i del 2% per a famílies.

I els pròxims anys, quan recuperem el sender del creixement, “es mantindrà la restricció que hi ha, ens acostumarem a poc volum de crèdit”, segons explica Jordi Solé, director general de Kreedit, firma de cerca de finançament bancari. En aquestes condicions caldrà una nova estratègia, que imposarà a l'empresari fer una millor tria de les línies del producte financer que més li convé, i ser prou destre amb la carta del risc. Així, no ha de demanar el màxim risc, la pòlissa de crèdit, quan el banc li podria acceptar un cessió de crèdits sobre clients que genera una empresa (factoring). Com diu Solé, “si al banc li demanes aquest producte en què percep menys risc, pot ser més generós”. Com diuen molts experts, entrarem en una fase més garantista, en què ja no veurem el patrimoni de l'empresari per donar suport a operacions, sinó garanties sobre el propi producte de la companyia, com per exemple, línies de descompte de pagarés en lloc de pòlissa de crèdit, un cas en què el banc pot exercir la pressió per cobrar sobre el client que ha emès el pagaré. Eines com les assegurances de crèdit també passaran a primer pla, un producte de finançament de venda que dóna molta confiança a l'entitat financera, i figures com el lísing i el rènting, en què l'entitat financera és propietària del bé, o l'anticip de factures. A més a més, eines com el factoring, rènting i el lísing incorporen premiar amb desgravació fiscal l'empresari sol·licitant.

I, això sí, com diu Solé, “s'accentuarà molt més treballar a curt termini, ja que el banc no vol enganxar-se a una empresa en temps d'incerteses.” Així doncs, pòlisses de crèdit a sis mesos, quan normalment es donaven a un any. Nous temps en què l'empresari, a banda de saber triar entitat, haurà de ser un dur i malfiat negociador, que a la cerca de capital haurà de treballar amb moltes entitats alhora per batallar pel millor preu, amb el benentès que “ja que costa aconseguir crèdit, quan te'n donen, et donen menys capital.”

Tampoc no cal enderiar-se a cercar crèdit de totes totes. Com diu Jordi Paniello, president de l'associació d'Assessors d'Inversors i FInançament (AIF), “l'empresari ha de veure que quan li manca tresoreria, no cal córrer de seguida darrere el crèdit, potser és millor canviar les condicions de pagament i cobrament.” En tot cas, des del seu lloc de guaita, Paniello ja avisa que en les noves regles de joc, “el banc ja no acceptarà de penyora el patrimoni de l'empresari, només valdrà la solvència, que l'empresa demostri que genera prou cash-flow.” El professor d'Economia i Finances de l'IESE, Xavier Santomá, creu que una de les claus de futur serà “el finançament al proveïdor, que és qui està en millor posició per tornar crèdit, en un context d'escassedat. Així doncs, veurem com hi ha arranjament entre proveïdors i clients.” Amb el benentès que arreu hi ha moltes economies amb molt més esma que la nostra, anima l'exportador a “demanar diners a mercats menys tocats que el nostre, a través de la seva filial”.

Val a dir que l'efecte d'esperó que han tingut entitats com l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), per ajudar a revifar els fluxos de crèdit al mercat ha estat molt relativitzat per l'actitud dels bancs, que quan un empresari els demana una línia de circulant del banc públic, cuiten per quedar-se'l per a la seva cartera, si el seu balanç ofereix uns números prou segurs, i així es guanyen els dos punts d'anar a l'ICO.

Els entrebancs que vulguin imposar al diner els particulars, aquests potser els esquivaran a través de les financeres. Si els crèdits al consum van caure gairebé un 6% fins al mes de març passat, resulta que la financera de El Corte Inglés va concedir el 42% del nou crèdit al consum, i va ocupar un 11% del pastís del mercat que només supera, amb un 18% Cetelem. Daniel Alonso, director de Crédito Pocket, financera virtual que es dedica al petit crèdit, creu que aquests nous mitjancers del crèdit poden ocupar un lloc important sota el sol, “en una situació tan especial com aquesta, en què ens trobem clients que, tot i tenir uns ingressos d'uns 1.500 euros, pateixen tensions en la seva tresoreria, ja sia per pagar l'escola dels nens, la reparació d'una nevera o acabar de complir la hipoteca.” En aquest petit préstec, el particular pot demanar auxili a la família, o forçar els seus estalvis, però el que no pot fer és anar a demanar diners al banc, que només en documentació li posarà moltes barreres.

pors justificades.

El particular s'ho mira tot plegat amb un cert temor. A l'Associació de Defensa dels Usuaris de Banca Aicec-Adicae, el seu portaveu, Gian Franco Pani, explica que “estem molt preocupats perquè es justifica la restricció creditícia en la mora, quan justament el crèdit minorista no és un gran responsable de la mora.” I si tot això és a causa del daltabaix sofert per les caixes, que han estat recapitalitzades per l'Estat, “en justícia, qui ha rebut diner públic té l'obligació d'obrir el sistema creditici per a l'economia productiva.” Des d'una altra associació de defensa dels drets de l'usuari, Ausbanc, la seva assessora jurídica, Núria Muntañola, opina que “és important que l'usuari de banca es prengui la molèstia de cercar els millors préstecs, que no necessàriament se'ls donarà la seva entitat. Cal moure's, per tenir més ofertes sobre la taula”.

A escala macroeconòmica, però, costa de veure-hi la llum. Com assenyala Jordi Fabregat, professor de Finances d'Esade, “en les circumstàncies actuals, és molt difícil que els bancs afrontin projectes d'inversió, han de netejar els seus comptes de resultats, i l'única sortida que els resta és anar a cercar diners al Banc Central Europeu (BCE) a l'1%, no cercaran rendibilitats més altes en projectes més arriscats”. Certament, no podem perdre de vista que el sector financer espanyol afronta venciments de deute per un valor de 180.000 milions d'euros en els pròxims dos anys. Això provoca que les entitats estiguin obsedides a reduir els seus balanços, cosa que retreu el crèdit, per reduir les seves necessitats de capital, és a dir, escurçar la distància entre els préstecs atorgats a llarg termini i els dipòsits. Segons un estudi de Bank of America, les nostres entitats financeres hauran de reduir els seus balanços en un 3% anual fins al 2013 per suportar l'escomesa dels venciments.

Eliseu Santandreu, responsable d'Economia del Centre Metal·lúrgic de Sabadell, té una visió semblant, i creu que “els bancs no estan pel crèdit, necessiten liquiditat, i per això estan més pendents d'emetre pagarés, bons o captar dipòsits. A més a més, han de netejar morositat i blindar-se contra opes hostils”.

recuperar la història.

Santandreu entrelluca un panorama en què es torna a la tradició: “hom estudiarà més la capacitat de devolució del sol·licitant d'un crèdit, i tindrà menys importància el patrimoni.” També veurem “com la banca es bolca en la pime, que és més seriosa, no es dedica a fer expedients de regulació d'ocupació (ERO).”

En tot cas, la crisi haurà servit per esmenar alguns errors freqüents dels anys d'excessos, com utilitzar recursos financers no per a la finalitat per a la qual havien estat atorgats. Hom es podia trobar que el responsable financer d'una empresa demanava un crèdit per comprar maquinària, però després el feia servir per nodrir la tresoreria i poder pagar al comptat els proveïdors. Com diu Santandreu, “cal que els instruments de crèdit de curt termini s'utilitzin per al curt, i els de llarg termini, per al llarg.”

Tot i que alguns observadors creuen que, en crèdit, ja no es creixerà en nombre de clients, des de la banca no es veu així. Carles Ventura, subdirector general de banca d'Empreses de Banc Sabadell, creu que “cal créixer tant en quota de mercat, en base de clients, però també tenir més profunditat en els clients actuals”. Interrogat sobre si es treballarà més el crèdit a curt que no pas a llarg termini, nega que en la seva entitat hi hagi cap estratègia en aquest sentit, però admet que en el conjunt del sector, és possible que “el preu del llarg termini sigui diferent del curt, quan abans no es discriminava tant”. L'entitat catalana té moltes esperances dipositades en el recorregut que pot tenir en un mercat que coneix prou bé, i hi té una bona penetració com és el de les pimes. Carles Ventura reconeix que els preus elevats que s'estan pagant pel passiu en el mercat s'hauran d'anar repercutint en l'actiu, “i la necessitat de dipòsits serà contínua”. Al Banc Sabadell, es creu que els bancs no han estat tan maltractats per la crisi financera poden aprofitar una gran oportunitat i sortir amb avantatge en la carrera per guanyar una posició de domini en la inversió creditícia.

A Unnim, el director de l'Àrea de Desenvolupament de Negoci, Carles Vilarrubias, insisteix que, diguin el que diguin, “hi ha poca demanda de crèdit, i la poca que hi ha no és gaire solvent”. És per això que “demanem requeriments que durant uns anys s'havien deixat de demanar, i tornem a praxis com la de dir al sol·licitant d'un crèdit que torni, però quan hagi estalviat més”. En aquest sentit, i pel que fa al segment de famílies, Carles Vilarrubias observa que “les famílies s'estan despalanquejant, i el poc que estalvien molt sovint ho han de dedicar a pagar deutes.” El directiu d'Unnim comparteix l'opinió dels que pensen que, en el futur, més que augmentar volum de clients, caldrà escarrassar-se “a capitalitzar sobretot el client nostre, fidelitzar-lo”. Preveu un mercat futur a l'Estat espanyol que quedarà reduït a 18 jugadors, la qual cosa “si bé representa menys competència, no farà menys competitiu el mercat, que no oblidem que ha venut des de sempre les hipoteques més barates d'Europa”.

Un altre calendari per no ofegar el crèdit

Carles Vilarrubias, des d'Unnim, però parlant en nom de bona part del sector, creu que “Basilea III és una norma excel·lent per enfortir el sistema financer, però el problema és el seu calendari, que hauria de ser raonable per no ofegar la inversió creditícia.” Com diu, “si se'ns demana enfortir els recursos propis ràpidament, no podrem donar crèdit, o serà molt més car.” El professor d'IESE, Xavier Santomá també pensa que “massa pressió sobre el sector pot generar un sistema financer paral·lel que se salti la norma per alguna escletxa de tipus legal.” De fet, les entitats financeres europees ja estat fent propostes a la UE per aigualir els temuts efectes de Basilea III, com ara el permís d'invertir més capital en les filials d'assegurances dels bancs, o permetre'ls emetre preferents i altres instruments de deute durant més temps del que s'havia previst inicialment.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.