Focus

Una cruïlla energètica

Els experts posen en qüestió que les previsions d'una edat d'or del gas es puguin complir. El ‘boom' de gas d'esquist, o shale gas, que ha tingut lloc als Estats Units és difícil de replicar a Europa

Un predomini del gas en la cistella global pot fer augmentar les emissions de CO2
Les restriccions ambientals fan que aquestes explotacions siguin difícils a Europa

Darrerament, al món del gas estan molt excitats en relació amb la idea de l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) que, al 2035, aquest recurs energètic augmenti fins a un 50%, fins a cobrir el 25% de la demanda d'energia primària o que, més aviat, el 2030, depassi l'aportació del carbó en la cistella energètica global. I tot això gràcies, principalment, a l'explotació del gas no convencional, el gas d'esquist (roca sedimentària, rica en matèria orgànica), conegut en l'argot del sector com shale gas.

El cert és que aquesta tipologia de gas ha fet que als EUA en pocs anys hagi esdevingut una potència gasista, que pot vantar-se de ser autosuficient i que és un actiu exportador als mercats mundials de Gas Natural Liquat (GNL). Amb un cert cofoisme, a l'AIE gosen avançar escenaris de preus baixos, dins d'un mercat global amb tots els ets i uts.

Però quan hi ha tanta llum, també hi ha ombres. El catedràtic de Geologia de la Universitat de Barcelona (UB), Mariano Marzo, avisa d'un risc, que “la bombolla és possible, perquè s'està produint molt gas d'esquist que determina una certa tendència a la baixa dels preus, però aquesta mena d'explotacions necessiten grans inversions i, per tant, necessitarien preus alts”. Com explica Jordi Dolader, que presideix la Comissió d'Energia del Col·legi d'Enginyers de Catalunya, “és un procés piramidal en què un cop el pou comença a produir, genera un flux de caixa que es dedica a finançar una segona i tercera explotació, en lloc d'eixugar el deute de la inversió inicial”. Marta Margarit també anota les disfuncions que ha generat el shale gas als EUA: “fins ara havien d'importar, i per això invertien en regasificadores, però ara que poden exportar, han d'invertir de nou, però per poder liquar.”

En aquesta mena de jaciments, es fa servir la tècnica de fracturació hidràulica o fracking, molt discutida pels greuges ambientals que comporta. Aquest mètode, que s'ha generalitzat als EUA, consisteix a perforar pous pels quals s'injecta aigua i productes químics a pressió per fracturar les roques i alliberar el gas que contenen. No només el paisatge en resulta afectat, sinó que el procés d'extracció “pot comportar efectes contaminants tant de l'aigua com l'aire, com ja ha constatat en diversos informes l'Agència de Protecció del Medi Ambient (EPA) dels Estats Units”. Als EUA, la contestació social contra els perjudicis del shale gas ha estat prou rellevant. I no podem oblidar que un predomini futur del gas podria tenir com a conseqüència que els governs perdessin interès a estimular amb incentius les renovables, cosa que ens duria a un augment global de les emissions de CO2.

I a Europa, podrien trobar en el gas d'esquist una font que hi doni la tan delejada independència respecte a la tirania del gas rus? En primer lloc, convindria assenyalar que l'esclat d'aquest negoci energètic nou als EUA és degut al mateix fet legal en què es va basar la revolució del petroli, fa 150 anys: el propietari d'un terreny també ho és del seu subsòl, i pot treure profit de tot allò que en pugui extreure. A Europa, el propietari del que s'amaga sota la superfície és l'Estat. Un altre entrebanc, que assenyala Marzo, és el grau més alt de densitat de població, que no deixaria proliferar les explotacions sobre el terreny.

Jon Ganuza, director d'Estratègia de Gas Natural Fenosa, té molt clar que “el boom del gas no convencional dels EUA no és replicable a Europa, llevat de casos excepcionals com Polònia, que en tot cas no en traurà profit fins el 2020”. Holanda ja ha fixat una moratòria, el Regne Unit dubta, a l'Estat francès, les pressions del lobby nuclear han aconseguit que es prohibeixi per llei i, en el cas dels jaciments que es projecten al País Basc, encara hi ha incògnites. Com diu Ganuza, “a més del fet que aquí tindríem costos més alts que als EUA per fet de bastir infraestructura nova, la nostra legislació ambiental és molt més estricta”. En el cas concret de la zona mediterrània, amb reserves a Algèria i Líbia que podrien abastir les necessitats europees, Mariano Marzo explica que “la fracturació hidràulica necessita molta aigua i això, en aquesta zona geogràfica, sempre ha estat un problema”.

En aquesta edat d'or del gas que alguns han volgut vaticinar, es podrien assolir els desitjos eterns de tot gasista, crear un mercat del qual convergirien preus de totes les regions gasistes en què, per fi, s'assoliria un desacoblament dels preus del gas i del petroli. Jordi Dolader pensa que “ja es pot començar a parlar de zones desacoblades, amb contractes com els que es signen al hub National Balancing Point, no lligats al petroli, sinó perquè es donen les condicions adequades de competència”. També veuríem com el Henry Hub estatunidenc viu un moment molt especulatiu, esperonat pel shale gas.

De fet, aquest debat ja fa anys que dura, i si ja fa uns anys es pensava que la desvinculació del Brent era positiva per tal d'abaratir el gas, després s'ha vist que un mercat gas to gas, sobretot durant els mesos de fred, podia tenir l'efecte contrari, i fer-ne encarir els preus. Cal destacar, com recorda diu Jon Ganuza, que “un mercat com el del gas, sotmès a restriccions logístiques, no és flexible i que, per tant, no sempre tot el gas pot funcionar en condicions de pur mercat”. Així és com ho veiem amb el GNL, el cost tan alt del qual obliga a comprometre les seves compres en grans volums contractats a llarg termini, si és que en volem garantir la rendibilitat.

El País Basc, terra de promissió del ‘shale gas'

Al País Basc estan molt excitats des que fa uns mesos van detectar la presència de shale gas al subsòl d'Àlaba. Al govern de la comunitat ja es freguen les mans tot pensant en els rèdits d'un recurs que, segons algunes projeccions, satisfaria la demanda dels bascos durant 60 anys, o sia, 185 milers de milions de metres cúbics (bcm) de gas natural, per 30.000 milions d'euros. A final d'enguany preveuen començar a fer la perforació de dos pous, l'estimulació del jaciment es farà per fracturació hidràulica i les proves d'extracció començaran el 2013. Si tot va bé, el 2015 demanarien la Concessió d'Explotació. En una entrevista de pròxima aparició a Gasactual, publicació de Sedigas, el vicenconseller d'Indústria i Energia del govern basc, Xabier Garmendia, declara que, per al consumidor final, “en termes de preu, el gas alabès s'inserirà en el sistema de preus que regeixi el mercat on vagi adreçat, i per al consumidor basc l'avantatge són els ingressos fiscals que procurarà l'explotació, que ens permetrà en definitiva sostenir l'estat del benestar.” El País Basc va fer una clara aposta estratègica pel gas als anys 80, aquest recurs ja representa el 42% del consum d'energia primària en la cistella energètica basca i han deixat el petroli en un 39%.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.