El Suprem tomba el mètode de revisió de tributs que usa l'administració

Un metge emet un diagnòstic prenent com a base algunes dades del pacient (detalls com ara el nom, l'edat, la complexió física o el lloc de residència) però sense visitar-lo personalment en cap moment. El diagnòstic difícilment serà fiable. Doncs, fent-ne un símil, d'aquesta manera és com ha estat emetent diagnòstics l'administració tributària fins que la Justícia li ha parat els peus.

Una sentència del Tribunal Suprem que resol un recurs presentat per l'empresa Ferrovial invalida el sistema de càlcul que practiquen els inspectors tributaris de l'administració (tant de la Generalitat com de l'Estat) per revisar si les declaracions fetes pels contribuents s'ajusten als preus reals del mercat o no. Concretament, el Suprem ataca el tràmit que l'administració va batejar en el seu moment com a “comprovació de valors” dels tributs que es gestionen per autoliquidació (és a dir, aquells en què la quota sobre la base imposable es fixa a partir del que el mateix contribuent manifesta sobre el valor o preu d'un bé).

L'administració (l'Agència Tributària de Catalunya en el cas català) té competències per inspeccionar que la base imposable coincideixi amb el valor real d'aquell bé declarat. És una anàlisi que, d'ofici, poden fer els inspectors per aclarir si el preu declarat per un contribuent sobre una determinada propietat –preu en base al qual tributarà- s'ajusta o no al preu real de mercat.

L'administració fa aquest recàlcul segons uns paràmetres o barems generals, tals com l'any de construcció o fabricació del bé, l'estat de conservació, antiguitat, la situació geogràfica, el preu del metre quadrat en aquella zona.

El cas és que, els tècnics en la immensa majoria de casos no visiten personalment el bé o la propietat per certificar-ne les característiques, sinó que emeten el dictamen basant-se en el que fixen els criteris generals. Això no és obstacle, assegura el lletrat Daniel Cuyàs, del bufet Quatrecasas, perquè en la majoria de casos “després de la comprovació de valors, al contribuent, li surti pagar més”. Per tant, es dóna per descomptat que sobre aquell bé no hi ha circumstàncies extraordinàries (danys estructurals, accidents, defectes de construcció, desgast prematur…) que n'afectin el seu valor de mercat.

Però el Dret sol preferir les certeses en lloc de les suposicions, i la sala del contenciós administratiu del Suprem, resolent el recurs 34/2010, ha dictaminat que si els tècnics tributaris volen continuar fent les seves revaloracions segons uns paràmetres entorn de l'estat i la situació del bé, la comprovació en persona es fa imprescindible. El Suprem ho exposa així: “aquesta Sala ha mantingut que perquè els dictàmens pericials emesos per l'Administració Tributària puguin entendre's com a vàlids per la comprovació de valors respecte béns immobles [...] No es podrà desprendre un dictamen degudament motivat en base a circumstàncies com l'estat de conservació o la qualitat dels materials si no és perquè aquestes circumstàncies han estat considerades en base a una visita corresponent ”.

La sentència marca un precedent i suposa un canvi notable no només d'ara en endavant sinó per tots els expedients pendents en què el contribuent havia impugnat per la via contenciosa administrativa la comprovació de valors feta per l'administració.

Perquè ja no es feien presencialment, aquestes comprovacions? “Perquè l'administració en fa tantes que, amb els equips d'arquitectes que té contractats és impossible arribar a tot arreu. És més fàcil agafar com a vàlids els criteris generals i no haver-te de moure de davant l'ordinador”, raona Cuyàs.

Els tributs que han passat i passen sovint pel tràmit de la comprovació de valors són el de successions i donacions (preceptiu per les herències) i el de transmissions i actes jurídics documentats (operacions de compra i venda que precisen d'escriptura i operacions del tràfic mercantil com la constitució de drets reals, préstecs, fiances, lloguers, pensions i concessions administratives).