EDITORIAL
Efecte capitalitat i publicitat
La caiguda de la inversió en publicitat és més gran que la de l'economia en conjunt, un fet lògic, perquè amb el consum a la baixa serveix de poc atraure l'atenció del consumidor si no té diners per gastar. La teoria diu que en temps de crisi les empreses han de sostenir l'esforç publicitari per mantenir l'atenció dels clients, però això ho poden fer poques companyies, els ingressos de les quals també cauen pel descens de la demanda. La caiguda del 16,6% que el sector català de la publicitat va registrar l'any passat entra dins aquesta lògica de les coses, i, si algun aspecte positiu se'n pot extreure, és que la davallada és més gran en el conjunt de l'Estat, un senyal que els clients de les empreses publicitàries amb seu a Catalunya estan resistint més bé la crisi.
L'evolució relativament millor en aquest episodi de recessió no amaga que el sector català va perdre fa temps la posició gairebé hegemònica que tenia abans de la incorporació a la Comunitat Europea: del prop del 40% de quota de mercat s'ha passat a poc més del 23%, una pèrdua de pràcticament la meitat que ha anat en benefici de Madrid, que ja concentra el 52% del volum de negoci. Un procés de concentració a la capital de l'Estat que ha estat paral·lel al desenvolupament de l'Estat de les Autonomies, la qual cosa mostra la importància que té ser capital d'un estat: per molt que es digui que els estats perden poder en benefici dels organismes supraestatals, el poder de decisió que tenen continua sent prou important perquè les grans empreses, que busquen estar a prop dels centres de decisió, fixin o traslladin les seus a Madrid, i que en conseqüència facin tractes amb les publicitàries que hi estan establertes.
La inversió forana en immobles
Qualsevol estat disposa gairebé sempre d'una estratègia que té per objectiu buscar inversió estrangera. Unes vegades es vol aconseguir recursos per la creació d'empreses, bàsicament per crear ocupació; altres cops aquests recursos provinents de l'estranger es destinen a grans infraestructures. En el cas de l'Estat espanyol també existeix aquesta estratègia. La missió és mimar la inversió estrangera per destinar-la a la compra d'habitatges. Per això no és estrany que tant el govern com les immobiliàries facin crides a l'exterior, sobretot als països emergents, per aconseguir recursos que puguin compensar la caiguda del mercat immobiliari. A tall d'exemple, els russos ja són la tercera nacionalitat estrangera més activa en la compra d'actius immobiliaris a l'Estat, només al darrere de britànics i francesos, i entre aquests no només hi ha oligarques i multimilionaris que busquen xalets a la costa. Molts són de classe mitjana-alta que busquen pisos d'entre 300.000 i 600.000 euros, i no només al costat del mar, sinó també a Barcelona, i per viure-hi. Segons dades del Banc d'Espanya, el 2011 la inversió estrangera en immobles va créixer un 27% i, quan encara falten dades tancades del 2012, tot indica que l'evolució també serà positiva. Russos i xinesos encara són una peça petita en el global, però la seva projecció és enorme comparada amb altres mercats emissors molt més madurs. El problema va venir amb la bombolla immobiliària, quan es van construir milers d'habitatges sabent que no hi havia prou demanda real. Cal esperar que l'administració vetlli perquè no es produeixen més bombolles, perquè les seves conseqüències sempre acaben sent demolidores.