“Les pensions no baixaran mai.”Així de clar ho posava la ministra d'Ocupació, Fátima Báñez, en la roda de premsa en què presentava les propostes del govern per reformar el sistema de pensions. Tant de bo que les coses fossin tan fàcils!

Les propostes que presentava la ministra aquell fatídic dia es basaven en un informe preparat per un comitè d'experts designat per l'administració central per examinar el tema. Lluny de tanta complaença, ens adverteixen que “el sistema de pensions corre un evident risc demogràfic”. És precisament per intentar reduir aquest risc que estan fent la reforma.

L'arrel del problema a què s'enfronta el sistema és el ràpid envelliment de la població espanyola. Aquest envelliment no és nou; les societats de l'Europa occidental han anat envellint de manera gradual en termes de mitjana d'edat de la població des que va sorgir la Revolució Industrial. No obstant això, la situació en què ens trobem avui dia és realment excepcional. Després de registrar una forta i sostinguda caiguda en la taxa de natalitat i un augment continu de l'esperança de vida, actualment estem envellint a un pas molt més ràpid que qualsevol generació anterior.

En aquest context, el futur de les pensions ha passat de ser la preocupació d'un grup reduït de tècnics a un tema de primer ordre en l'agenda política. A Espanya, donats els creixents dèficits que genera el sistema, hi ha una pressió constant des de Brussel·les per buscar solucions.

La consciència que la societat espanyola està cada vegada més envellida i que la taxa de dependència de les persones amb més de 65 anys creixerà de manera dramàtica durant les pròximes dècades avui dia és gairebé universal. Abans de la crisi, es veia la immigració com una forma de sostenir el sistema, però com que molts d'aquests immigrants marxen a la recerca de treball vers altres llocs mentre que el nombre de persones que cotitzen és cada vegada menor, és una evidència que l'equilibri del sistema de pensions està en perill.

La solució a aquest dilema, evidentment, és buscar la sostenibilitat del sistema. Aquesta sostenibilitat depèn bàsicament de l'equilibri entre els ingressos i les despeses o, com diu l'informe del comitè d'experts, “sostenibilitat vol dir que el sistema de pensions se sostingui per si mateix”. Encara que es poden identificar debilitats en el plantejament dels experts, no hi ha dubte que la seva línia d'atac principal (cercar la sostenibilitat tal com la defineixen) és l'adequat, tot i que no sigui a gust de tothom.

Alguns diuen que la proposta és ideològica i de tipus neoliberal. Certament, no manca una part de raó en aquesta crítica, perquè posar el criteri de sostenibilitat sobre el sistema és una forma de contenir la despesa, i això segurament pot empènyer alguns espanyols a pensar en alternatives donat el nivell d'incertesa que envolta les prestacions que poden esperar. Però suggerir que tot és un plantejament ideològic i interessat és viure d'esquena a una evident realitat.

A més, hi ha un altre factor que mai s'ha d'oblidar: les pensions no són l'única responsabilitat que té el govern en relació amb la gent de la tercera edat, ja que també cal pensar en el sistema de salut, el cost del qual no és del tot insignificant. Sense anar més lluny, durant la primera dècada d'aquest segle, la pujada de la despesa en sanitat va ser del 3,5% anual, superant amb escreix l'increment del PIB per càpita.

És evident que la demografia no és l'únic factor que influeix en el nivell de les pensions. El futur de les pensions està estretament vinculat a la taxa de creixement de l'economia i si aquesta serà, com argumenta l'FMI, més aviat feble, és impossible que això no incideixi en el nivell de pensions que es poden percebre. El problema és que cal ser realistes i no explicar sempre comptes de fades. Abans, el cotitzant sabia aproximadament el que cobraria. Amb el canvi actual, l'únic que hom pot saber amb un grau raonable de certesa és el que pagarà.