Fa un mes que és al capdavant del Cercle Català de Negocis, el lobby empresarial independentista que en poc més de cinc anys s'ha fet un lloc en l'escenari polític i econòmic animat en bona part pel procés sobiranista obert pel govern català. Amb prop d'un miler de socis -sobretot pimes, empreses familiars i executius- el CCN ha centrat fins ara el seu discurs en estudis sobre el greuge del dèficit fiscal i que han dibuixat una Catalunya independent no només viable econòmicament sinó molt més rica sense el que consideren el “llast espanyol”. En aquesta mateixa línia Pont presenta aquests dies el seu nou llibre Addendum; L'endemà de la independència, continuació de Delenda est Hispania.

L'objectiu principal és reorganitzar-nos per recuperar el pols. El mateix procés se'ns ha menjat una mica el terreny després que durant anys el CCN ha anat molt al davant de la societat civil i per això hem constituït un departament d'estudis jurídics i un comitè estratègic per analitzar les passes que s'estan fent i poder anticipar les reaccions de l'Estat, generar opinió i acompanyar les institucions catalanes així com vigilar que no agafin una via que no toca.

El president ho està fent molt bé, el procés podria anar més de presa però difícilment les coses es podrien fer millor perquè hi ha moltes pressions de fora. El que cal és seguir el camí mantenint l'equilibri entre tots aquests vectors, amb el benentès que arribarà un moment en què l'equilibri es trencarà.

Encara és aviat per fer previsions, però hem de ser conscients dels riscos sobre l'autogovern de Catalunya. Les properes eleccions europees seran probablement les darreres en les quals els catalans podrem votar lliurement, sense coercions.

És que vivim moments de gravetat tot i que la gent no n'és conscient. Hem d'aconseguir que hi hagi una participació massiva a les europees i hem de fer una crida als partits perquè facin una candidatura conjunta.

Bé, hi estem treballant perquè és molt important. El que és segur és que aquestes eleccions seran una fita i que hem d'anar preparant la societat perquè estigui llesta per mobilitzar-se i defensar les seves institucions, pacíficament però amb determinació.

Costa i és normal perquè l'empresari no es vol mullar. És conscient que la societat ha canviat i molt probablement veu amb simpaties el procés sempre que les coses es facin bé, però no és fàcil dir-ho portes enfora. Aquests empresaris es deuen als seus accionistes, en molts casos són empreses que depenen de negocis regulats molt lligats al BOE... És normal que hi hagi recels, però fins i tot per a ells pot ser un procés positiu perquè als empresaris catalans se'ls considera uns pàries dins l'empresariat espanyol.

Però és que avui ha desaparegut el paral·lelisme entre mercat i estat, els empresaris que continuen veient el mercat espanyol com el mercat natural cometen un error quan a la mateixa distància tenen França, Suïssa o Bèlgica, amb una renda per càpita molt superior.

No és cert, i ho dic com a expert en dret internacional i més concretament en successió d'estats. Hi ha determinades qüestions, com per exemple el règim de frontera, que no es podrien veure alterades en el cas d'una declaració unilateral d'independència, i Schengen és un règim de frontera.
Evidentment que durant el període de transició Catalunya no serà membre de ple dret de determinades organitzacions, perquè s'haurà d'escenificar l'adhesió, però altres organismes com l'FMI i el Banc Mundial ja preveuen que estats de nova creació hi entrin directament.

És que és així. Molta gent pensa que encara ha de viure una ruptura amb l'Estat espanyol, alguna cosa traumàtica, i en realitat les coses s'estan fent tan bé que per això no es percep. La ruptura està feta i la van començar a fer aquells empresaris que, reunits amb Rajoy el 2007, van demanar que no ofegués Catalunya. És clar que el govern de Rajoy no els va escoltar.

Perquè ja ens és igual, ja hem passat de la pantalla en la qual depeníem de si Madrid invertia o no, ara el que hem de procurar és poder fer-ho nosaltres. A més l'Estat ha anat rebaixant tant la quantitat pressupostada per a Catalunya que una rebaixa del 25% en realitat equival només a uns 200 milions d'euros.
El problema és que Espanya està governant Catalunya sabent que ja és de facto un territori secessionat, i tot i que hi ha obligacions que no pot desatendre perquè si ho fes seria com reconèixer la independència, com per exemple pagar les pensions, sí ha deixat de banda altres funcions d'estat. Els 9.000 milions que deu a la Generalitat no els veurem mai més, aniran a pagar el deute de l'Ajuntament de Madrid.

No, en absolut. Si la consulta no es pot fer pel motiu que sigui s'obriran altres vies, unes eleccions plebiscitàries o la possibilitat de fer una declaració unilateral d'independència. L'important és que quan hagis decidit proclamar la independència amb la legitimitat que sigui, el dia abans el president de la Generalitat s'ha d'haver assegurat que entre 8 i 14 estats, preferiblement de la UE, ens reconeixen i que 8 o 12 més s'ho estan pensant.

Crec que en tenim bastants més, però s'ha de treballar molt bé, i una altra cosa que s'ha de treballar és la recerca de finançament o avals que ens permetin garantir la viabilitat econòmica durant el període de transició.

Foment és una institució amb contradiccions internes, com totes. El que passa és que ha optat per donar més importància a aquelles 8 o 10 empreses que pertanyen a mercats regulats i que tenen posicions contràries a la independència. Jo crec que qualsevol presa de posició és legítima, però el problema és que estan utilitzant una massa social i per això fem una crida als empresaris perquè es mobilitzin.

No, perquè la gent realment ignora com funcionen aquestes coses, passa el mateix a la Cambra de Comerç. Miquel Valls va ser president amb 4 vots de 300.000 possibles, i no passa res, aquí tenim la nostra pròpia oligarquia. I això és important perquè nosaltres no ens volem independitzar dels espanyols, dels nostres cosins o avis, ens volem independitzar del palco del Bernabéu, d'aquesta oligarquia de l'Ibex 35 que són titulars del 95% del deute privat espanyol.

Això ens és igual, aquí ja no es tracta d'una qüestió d'identitats sinó social. Tenim una classe mitjana i unes classes populars que estan totalment apartades del poder polític.