Ja dins la fase decisiva sobre com ha de ser la futura unió bancària, planen les incògnites sobre si es farà en diverses fases i si crearà els escuts de capital que la facin immune a noves crisis financeres. Aquest és el desfici dels experts, com s'expressava fa pocs dies en un debat al Col·legi d'Economistes de Catalunya.

Jordi Gual, economista en cap de La Caixa, entrelluca dues possibilitats, segons com evolucioni el procés de negociació: una unió bancària sòlida, de formigó, que s'oposaria a una altra encara vulnerable a nous daltabaixos financers, de palla. En la seva opinió, si volem el formigó, “a més d'unificar la supervisió i les normes de bail in (els privats assumeixen pèrdues), és fonamental que el mecanisme de resolució tingui un fons comú dotat per la indústria bancària, amb una barrera fiscal supraestatal, i que hi hagi un fons de garantia de dipòsits (FGD) també comú i nodrit pels bancs.” Per Gual, optar per una solució transitòria, en què, en darrera instància, són els estats els que han de cobrir els fons de resolució i la dotació del FGD, és un perill, en la perspectiva de la revisió dels balanços dels bancs europeus dels pròxims testos de resistència. “Aquest exercici de revisió dels balanços no es pot fer si no es disposa d'un fons de recapitalització paneuropeu, si no volem que es reprodueixi el bucle pervers entre deute bancari i sobirà.”

Per l'inversor institucional Jordi Molins, és improbable que s'arribi a un FGD paneuropeu que esvaeix els malsons dels estalviadors d'arreu de la UE de perdre els seus diners si els bancs cauen pel precipici de la insolvència. “És improbable que hi hagi un FGD paneuropeu, i el motiu és l'Estat espanyol, la por que es té a Europa que a l'Estat hi hagi una legislació concursal favorable a famílies i empreses, en el sentit que es poden alliberar de deute que automàticament roman al balanç dels bancs.” Molins aposta pel que ell anomena una “gruixuda capa de capital”, constituïda per unes importants exigències de core capital als bancs; a ell li agradaria que fos del 19%, com a Suïssa; un bail in harmonitzat a tota la UE i considerar que els dipòsits per damunt dels 100.000 euros ja no serien considerats estalvi, sinó inversió que no està coberta.

Basant-se en la seva experiència al Parlament Europeu des del 2009, afirma rotund que “la unió bancària es farà per fases, primer amb la supervisió centralitzada, per passar després a un FGD europeu, això si, si els governs han fet els deures internament, pel que fa a la reducció del seu deute.” Fonamenta la seva informació en el fet que s'imposa el criteri dels països del nord d'Europa: “Al nord diuen que no pot haver-hi solidaritat sense responsabilitat i que si volem bons europeus hem de quadrar el pressupost.” Els alemanys demanen, abans d'unió monetària, “bones pràctiques dels bancs”. “Recorden que es van col·locar preferents quan la crisi ja era un fet, el 2009, i que ara s'estan fent renovacions indefinides de crèdits dubtosos.”

Tot fent-se ressò del desfici dels parlamentaris europeus, es pregunta “qui pagarà els errors de supervisió”. “Ha de ser el BCE, la única institució creïble, que ha salvat l'euro?” Amb tot, considera que la unió bancària és un procés que cal assumir de totes totes, perquè “el crèdit ara és tan essencial com als anys cinquanta ho eren el carbó i l'acer per als primers socis comunitaris.”