Quan al segle XIX els catalans vàrem començar a construir les nostres institucions culturals, feia ja segles que els estats del nostre entorn comptaven amb grans institucions sorgides del poder del monarca i dels requeriments de la cort. En el cas de Catalunya, el naixement de museus, teatres, òperes, biblioteques o arxius va tenir un caràcter atípic en relació amb els nostres veïns. Es va fer tard, i de manera erràtica com a conseqüència de la manca d'un estat ordenador. Va ser la societat civil organitzada en entitats qui va endegar les iniciatives culturals que, amb els segles, arribarien a ser els nostres equipaments de referència. Així va succeir quan un grup de ciutadans va crear, l'any 1880, el Museu d'Antiguitats, primer precedent del MNAC, quan un grup d'intel·lectuals i acadèmics van començar a treballar l'any 1920 perquè Catalunya tingués un Museu de l'Etnologia, quan la Societat del Gran Teatre del Liceu va impulsar la seva construcció a mitjan segle XIX o quan va néixer el Teatre Lliure el 1976 a partir d'una cooperativa de professionals. El segle XX va ser per a Catalunya el segle de la configuració del seu sistema d'equipaments culturals públics. El 1980 va ser una data decisiva, amb l'adveniment de la democràcia, que va permetre ordenar, impulsar i invertir d'una manera una mica més intensiva. En aquells anys 80, el debat era un debat sobre els continents amb què havia de comptar el país, sobre el mapa d'institucions.

Ara, el segle XXI és el segle en què ens hem de plantejar com les institucions culturals públiques tornen a la societat allò que la societat els dóna, com ajuden a internacionalitzar la nostra cultura i els nostres creadors, com impulsen el valor de la cultura en el conjunt del país. Això està suposant canvis en les maneres de gestionar les institucions culturals, canvis que han de buscar una major eficiència de l'administració, garantir l'eficiència i millorar la coordinació de les diferents institucions. Aquesta feina s'està fent, però el subestat Generalitat no ha tingut mai ni els recursos necessaris ni prou capacitat legislativa.

Perquè això fos possible, caldria: a) un Parlament de Catalunya amb capacitat per fer lleis sobre mecenatge i sobre fiscalitat, b) un finançament adient per a les institucions que pràcticament doblés els diners que la Generalitat té ara disponibles, i c) una reordenació de la governança de les institucions, tal com preveu la proposta d'Acord Nacional per la Cultura, amb una llei de grans equipaments culturals.

Amb tot, l'esforç dels professionals i dels equips que hi treballen està mantenint a un nivell d'altíssima qualitat la gran majoria d'aquests grans equipaments culturals i està actualitzant la seva gestió: buscant nous ingressos, cercant nous patrocinis, millorant en l'eficiència. Tenim un sistema complet i amb uns alts nivells d'exigència per als centres de referència. Fem un treball conjunt per tal d'atraure el públic, incrementar els nivells de qualitat i cooperar en la producció de projectes nous.