A les darreres setmanes han tingut ampli ressò mediàtic una onada de previsions i projeccions macroeconòmiques, algunes d'abats domèstic (les del Govern espanyol i les matisadament diferents del Banc d'Espanya) i d'altres a escala més global (FMI, OCDE) o europea (Comissió Europea). Aquestes fonts oferiren previsions de creixement del PIB referides a l'any 2014 que van del 0,9% del FMI a un 1,2 del Govern espanyol, mentre que per l'any 2015 la “forquilla” de prediccions fluctuava entre un modestíssim 1,0 del FMI i un estimulant 2,1% de la Comissió Europea (fins i tot per sobre de les xifres del Govern de l'Estat). També aquestes fonts discrepen pel que fa a la taxa d'atur prevista per final de 2014 sobre tot per 2015 (entre el 24,9% del FMI i el 23,3 del Govern). També als darrers dies s'han publicat pràcticament sense solució de continuïtat les dades de l'atur i de l'ocupació al conjunt de l'Estat tant de l'Enquesta de Població Activa, amb un missatge força pessimista, i més recentment les de l'atur registrat, més optimistes.

Decididament, l'economia no és una ciència exacta. No cal recordar els acudits sobre el repartiment del temps dels economistes entre fer prediccions i explicar perquè no s'han complert. No ens poden permetre frivolitats quan es tracta del més greu problema de la crisi, la desocupació, que esdevé cabdal per marcar una efectiva sortida inclusiva de la crisis i un camí raonablement sòlid de la recuperació. En tot cas té sentit preguntar-se per les raons d'aquestes discrepàncies entre documents elaborats per equips teòricament tècnicament solvents.