Focus

Lligams que no s'haurien de perdre

Catalunya és el soci comercial principal de totes les autonomies, amb les quals té un saldo comercial positiu. Els empresaris d'arreu d'Espanya volen preservar el vincle amb Catalunya

Catalunya manté un saldo comercial positiu de 18.621 milions amb Espanya
Tots els polítics haurien de ser més responsables i conseqüents
Els empresaris són racionals i prenen decisions sobre la base de la competitivitat
Necessitem afermar un mercat únic, si es creen fronteres es redueix l'economia
La contracció que provoca la crisi ha reduït les relacions interregionals
És evident que el clima polític no afavoreix la seguretat a mitjà i llarg termini
Els conflictes d'interessos s'han d'administrar amb diplomàcia

En la trama de relacions comercials intraregionals del mercat espanyol, Catalunya ha consolidat amb els anys la condició de soci comercial preferent, en el doble vessant de proveïdor i client, i així ho deixa palès el fet que manté un saldo comercial positiu amb la globalitat de les comunitats autònomes espanyoles, de 18.621 milions d'euros el 2013, amb unes vendes a Espanya de 44.091 milions d'euros, segons la base de dades Intereg. Un vincle que potser ha afluixat la contracció soferta per l'economia espanyola, però prou arrelat, fins al punt que es pot sobreposar a les tensions que procedeixen de l'esfera política.

En el rànquing de companys de viatge comercial, l'encapçalament correspon a Aragó, territori al qual Catalunya destina vendes equivalents al 4,5% del PIB de Catalunya, i al qual compra per un 2%, en dades de l'estudi Les balances comercials de Catalunya amb la resta de l'Estat i l'estranger, publicat pel Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC). Com a proveïdor, Catalunya ocupa el 46,3% de les compres de l'economia aragonesa (6.754 milions d'euros), mentre que com a client assumeix el 33,6% (4.000 milions) de les vendes. Per sector, la relació és especialment important en l'àmbit agroramader i energètic.

Com diu Salvador Cored, director general de la Confederació d'Empresaris d'Aragó (CREA), el vincle comercial amb Catalunya “no s'ha ressentit de forma diferenciada durant la crisi, l'efecte de la qual ha estat general sobre el volum de negoci, i la caiguda de la demanda, la manca de crèdit, els elevats costos energètics o la inflació legislativa amb normes han estat comuns a les empreses de totes les regions”. Al voltant de si el procés polític que viu Catalunya pot tenir un efecte malèfic sobre la relació de bilateralitat comercial amb Aragó, Cored estima que “la incertesa i la tensió sempre són factors molt negatius per als negocis, i és evident que el clima polític no afavoreix la previsibilitat i la seguretat a mitjà i llarg termini, que són fonamentals en les decisions empresarials. Caldria que aquests efectes es tinguessin més en compte”. Hom es preocupa, però, fins a quin punt l'empresari, pragmàtic per naturalesa, es deixa afectar per la gesticulació política quan ha de decidir on compra o ven: “Per a l'empresari, el que cal tenir en compte és com aportar valor, donar o rebre servei en temps i forma, assolir avantatges competitius o la seriositat en el compliment dels compromisos adquirits.”

A banda del lligam cultural, en el pla més material, és important el que uneix Catalunya i Balears, com ens recorda Carmen Planas, presidenta de la Confederació d'Associacions Empresarials de Balears (CAEB): “Catalunya és una destinació important per a illencs que hi resideixen per completar la seva educació, carrera professional o empresarial i, d'altra banda, Balears es troba entre les dues destinacions turístiques preferides dels catalans, que representen el 30% dels 2,2 milions de turistes espanyols que vénen a Balears.” En dades d'Intereg, Catalunya és el primer proveïdor, amb una quota del 47% (2.451,2 milions), i el primer client, amb un 36,9% (300 milions). Interrogada sobre els indesitjables efectes que poden tenir els escarafalls polítics en les relacions comercials, Carmen Planas opina que “els polítics de Balears i el govern espanyol haurien de ser conscients que els conflictes d'interessos amb altres territoris s'han d'administrar amb una excel·lent diplomàcia”, atès que “la imatge exterior que transmet qualsevol territori del món a través dels governs envers els seus mercats de clients i proveïdors afecta la relació comercial”. Planas també creu que en les relacions comercials, més que en les polítiques, tot és més seriós, però avisa que “entre els avantatges competitius d'un territori hi ha la marca, que transmet la imatge del territori que l'exporta, i si aquesta imatge està afectada per prejudicis, això perjudica la relació comercial.”

Per a Ángel Monroy, president de l'Associació de Joves Empresaris (AJE) de Madrid, el que lliga Catalunya amb la Comunitat de Madrid és que “totes dues són els principals pols econòmics d'Espanya, un any la primera és una i el següent, l'altra. Ara, però, el lideratge potser el té el Madrid”. Identifica la indústria, el sector financer i el comerç -transport de mercaderies- com els àmbits en què es nuen millor totes dues economies. A hores d'ara, Catalunya és el primer proveïdor de Madrid, amb una quota del 20,3% (5.430 milions), i el tercer millor client, amb un 13,3% (3.371 milions). En termes de PIB, les exportacions catalanes equivalen a un 2,5%, i les importacions, un 2%. Monroy diu sense embuts que “i tant que afecta el clima polític, negativament, quan es posen les sensibilitats sobre la taula i el discurs polític apel·la els sentiments”. Afegeix que “empresaris catalans que conec, i que han obert mercat a Madrid, em diuen que la tensió política els afecta”. Monroy, d'origen extremeny, recorda com el cava de la seva terra va multiplicar per 10 la facturació a causa del boicot contra els productes catalans de l'any 2005. Però té clar que, al final, en el món dels negocis, s'imposa el rigor “perquè la pela és la pela, i amb les coses del menjar no s'hi juga”.

Tot i que no ho veu probable, si s'esdevingués, “seguiria tenint proveïdors catalans, per a mi la nacionalitat és secundària. Fins i tot crec que el vincle seria més gran que amb d'altres, per tots els anys que hauríem estat junts”.

De Catalunya estant, també s'intenten conjurar els temors. Modest Guinjoan, director d'Economia i Empresa de Pimec, afirma que “els empresaris són bàsicament racionals i prenen decisions sobre la base de la competitivitat”. No nega que determinades declaracions carregades de prejudicis “no van bé, poden crear animadversió, però crec que al capdavall, la seva incidència és baixa, perquè a l'empresari d'arreu el que de debò li importa és que li sigui favorable el compte de resultats, i comprarà allà on li resulti més a compte”. Tanmateix, es podria detectar aquesta animadversió en els hàbits de consum? “Aquí potser seria més fàcil que s'expressés una certa animadversió, però hi ha un factor en contra: el boicot és car, i si canvies de producte per l'origen, hauràs de pagar més o renunciar a nivells de qualitat”. Tampoc, com diu, “no és fàcil conèixer si unes galetes han estat fabricades a Granollers o a Miranda de Ebro. En un context en què la cadena de valor està integrada, la determinació de l'origen no és directa”.

La complicitat econòmica entre Galícia i Catalunya data de principis del XIX, dels anys de la sardinocràcia, quan empresaris catalans, empesos per l'escassedat de sardina a la Mediterrània, van arribar al país atlàntic i van bastir una dinàmica indústria de saladura i premsat de peix. Un contacte històric al qual José Manuel Fernández Alvariño, president de la Confederació d'Empresaris de Galícia (CEG), afegeix una “proximitat de caràcter”, del caràcter emprenedor de gallecs i catalans. Actualment, Catalunya és el principal proveïdor de Galícia, amb una quota del 18,5% (1.650 milions) i el seu quart client, que li compra per valor de 1.165 milions, el 9,6% de les vendes gallegues. Fernández Alvariño, que recorda el “ressò nul” que han tingut en algun moment els boicots als productes catalans promoguts per tacticisme polític, però que pensa que “tota una altra cosa pot passar si es prenen decisions dràstiques en l'encaix territorial”. És del parer que “necessitem afermar un mercat únic, els economistes diuen que si es creen fronteres pot haver-hi una reducció alarmant de l'activitat econòmica”. Si bé creu ferventment que “no s'ha d'esquerdar el mercat”, també reconeix que amb el veí Portugal, “les fronteres és com si no existissin”. En tot cas, sí que té clar Fernández Alvariño que “cal rebaixar el clima de tensió, ara que rellancem l'economia, no podem fer debats estèrils. No s'ha de presentar el català com l'enemic, ni fer gestos que puguin reduir el consum ni ajornar inversions”.

Si hem de descriure la filiació econòmica entre Andalusia i Catalunya, hi hauríem d'afegir el vector social. Com diu Antonio Ponce, president del Consell Andalús de Cambres de Comerç, “a banda de les importants relacions comercials, la comunitat andalusa ha aportat a Catalunya una ingent mà d'obra, i centenars de famílies van trobar a Catalunya una nova terra que els va obrir els braços, i van germinar noves generacions altament qualificades”. Catalunya és a hores d'ara el primer proveïdor d'Andalusia, amb un pes del 20,3% (4.195,4 milions d'euros) i el segon client, amb un 13,1% (2.836 milions). Uns vincles ben subjectes que l'actual procés polític pot fer trontollar, en opinió de Ponce: “Tot el que generi incertesa i por espanta el capital i la inversió. Els polítics, tots plegats, haurien de ser més responsables i conseqüents amb la missió per a la qual han estat elegits.” No dubta a pensar que hi ha més coherència entre l'empresariat i fa esment de Josep Lluís Bonet, president de Freixenet, i de la futura Cambra d'Espanya, com a exemple de com hauria d'evolucionar l'actual conjuntura: “Aquest empresari, que es proclama català i espanyol, encarna millor que ningú l'esperit emprenedor i obert que necessita aquest país, davant secessionismes i divisions. Aposta per la complementarietat i per la suma de voluntats que aportin valor a la marca Espanya, i insisteix en la necessitat de rendibilitzar la força de Barcelona unida al potencial de Catalunya sota el paraigua d'Espanya.”

Al País Valencià hi ha una especial sensibilitat entre l'empresariat perquè no es malmeti més del compte la col·laboració amb Catalunya. Fins al punt que els caps de les patronals han demanat al govern de la Generalitat valenciana que abandoni d'una vegada l'espantall anticatalanista. “Catalunya és el primer proveïdor i client de la Comunitat Valenciana i qualsevol actitud que posi en perill això no és precisament el més adient”, ha dit José Vicente González, president de la Confederació d'Organitzacions Empresarials de la Comunitat Valenciana (Cierval), que per argumentar la seva defensa de la concòrdia exhibeix les dades d'Intereg: Catalunya és el primer proveïdor del mercat valencià, amb un pes del 31,9% (7.442,2 milions d'euros) i el primer client, amb un 21,5% (4.419,2 milions). Com rebla González, “jo amb el meu principal client i proveïdor, vull estar-hi molt bé”. Vicente Boluda, president de l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE) també vol ser molt gràfic: “Ens assemblem més als catalans que als gallecs.” Les patronals valencianes han donat suport sempre al govern d'Alberto Fabra en la demanda d'un millor finançament per part de l'Estat, però no li ofereixen complicitat en el que entenen un discurs anticatalanista gratuït concebut per atacar l'oposició (PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida).

Al País Basc tenen molt clar que volen mantenir aquest equilibri virtuós dels tres terços. “Les empreses basques vénen un 30% a la resta del Estat, un 30% al seu mercat interior i l'altre 30% va a l'exportació, i faran tot el possible per mantenir aquest equilibri”, diu Jon Etxabe, portaveu de l'Associació d'Empresaris de Guipúscoa (Adegi). Catalunya és el primer proveïdor del País Basc, amb un 18,2% de pes, que es tradueix en 2.852,2 milions d'euros, mentre que figura en el tercer en l'apartat de clients, amb un 12,8%, equivalent a 2.353 milions d'euros.

Etxabe no creu que la política tingui una influència real sobre les decisions que ha de prendre un empresari: “L'empresari el que vol és que la seva empresa sigui competitiva i no quedar-se al marge del mercat, i el seu cap de compres anirà a comprar allò que el convenç, independentment d'on sigui.” Si bé considera que un determinat discurs polític no té efectes reals en les relacions comercials conreades al llarg dels anys, “sí que la política pot ser un obstacle quan es tradueix en més dificultats reals, com per exemple més càrregues fiscals”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a