editorial
Concentració a la sanitat privada
Fusions, integracions, concentracions, són expressions que s'utilitzen extraordinàriament els darrers temps en el sector de la sanitat privada. Només cal recordar la gran fusió entre IDC Salut i Quirón abans de l'estiu que va suposar la creació del primer grup de l'Estat espanyol i el quart d'Europa. Els experts diuen que una de les causes és la concentració que es va produir anteriorment al món assegurador, on quatre companyies controlen el 85% de l'assegurança de salut. La pressió d'aquestes asseguradores fan baixar els preus a les clíniques i hospitals. Aquest és un primer problema per a les entitats sanitàries privades. Davant d'això, es produeix la creació de grans grups hospitalaris per fer front a les companyies asseguradores. Un altre aspecte a tenir en compte és la irrupció de capital de risc estranger, que ha contribuït en bona part a l'acceleració de la concentració sanitària privada a Catalunya i a l'Estat espanyol. Cal donar una dada que parla per si sola. El 63% de la facturació dels hospitals i clíniques privades estan condicionades per convenis de les asseguradores. Amb l'arribada de la crisi, amb les conseqüències que comporta com ara les retallades a la sanitat pública es va pensar que es produiria un boom en l'augment de pòlisses. Tot i haver crescut, tampoc no ho ha fet en la previsió esperada. El que sí s'ha produït és que un gruix considerable de socis que abans tenien mútues però que no sempre les utilitzaven -perquè anaven al seguro- ara han usat més els serveis de les privades per estalviar-se les llistes d'espera. Això ha provocat problemes financers diversos. El problema és que tanta concentració en un sector tan sensible com és el de la salut, sempre porta el risc de l'afectació de la qualitat.
El llarg litigi comercial
La suspensió de la llei d'horaris comercials, motivada per l'últim dels recursos creuats que Generalitat i Estat es van presentant des de fa dos anys, torna a posar el sector en una situació que permet una llibertat d'obertura i de rebaixes molt allunyada del model consensuat a Catalunya per partits, sindicats i organitzacions empresarials, a excepció de les grans superfícies. Però aquesta teòrica llibertat total no s'aplicarà a la pràctica gairebé enlloc, com ja va passar amb un episodi idèntic l'any passat, ja que obrir més hores al dia no li surt a compte al petit comerç i tampoc no interessa a les grans empreses distribuïdores. A aquestes el que els interessa es poder obrir més dies festius, i la suspensió arran del recurs del govern espanyol no afecta aquest punt perquè en l'última modificació de la normativa catalana es va elevar el mínim de festius que es pot obrir a 10, el mínim fixat per la llei espanyola.
Tot i que no es preveuen canvis grans durant la suspensió, seria bo que el Tribunal Constitucional es pronunciés aviat sobre el fons de la qüestió, que és si l'Estat té competències per imposar uns horaris mínims en un àmbit on la Generalitat té competències exclusives, com és el comerç interior. L'argument estatal és que cal imposar-los per mantenir la unitat de mercat espanyol, un argument inconsistent perquè cap català no anirà a Madrid a comprar-se unes sabates aprofitant que en aquella comunitat els comerços poden estar oberts les 24 hores. El tribunal ja triga a pronunciar-se sobre l'enèsim intent recentralitzador espanyol.