Un cert abandonament del crèdit a l'empresa per part de la banca, determinat per les exigències de capital que imposa el regulador i perquè els projectes d'inversió no són del tot fiables, ha donat pilota a nous jugadors, com ara fons d'inversió, fons de titulització, socimis, hedge funds i altres vehicles financers, que, a més a més, ara s'afanyen a oferir múscul financer a les empreses, tot configurant un mercat que si bé alguns consideren inevitable i complementari a la inversió creditícia bancària, d'altres voldrien que fos sotmès a una cotilla reguladora més estricta.

En l'àmbit financer espanyol, segons les estimacions del Consell d'Estabilitat Financera (FSB, en la seva sigla en anglès), organisme internacional de supervisió de les institucions financeres, el que en l'argot financer s'ha volgut anomenar banca a l'ombra mou uns 780.000 milions d'euros, el 69,6% del PIB, entre societats vinculades a grups bancaris i socimis (260.000 milions) i vehicles que no depenen de grups bancaris (560.000 milions). Altres fonts, com ara el bufet Garrigues, estimen que la banca a l'ombra dedicada al crèdit a empresa pot suposar un volum de 160.000 milions d'euros.

Val a dir que, si al principi la banca a l'ombra va venir a Espanya de la mà de gegantins fons internacionals com ara Apollo, Blackstone, HIG Whitehorse, ICG i KKR, ara surten com bolets vehicles autòctons que volen competir amb els bancs en el segment de la pime.

L'eclosió d'aquest canal alternatiu obeeix, segons l'opinió d'Ignacio Díez, soci de la divisió de direct lending (préstec directe) de Trea Capital, “a la situació del mercat bancari, en què els bancs s'estimen més fer negoci invertint en deute públic quan reben diners de les LRTO del BCE, d'una banda, i estan sotmesos a la punitiva regulació de Basilea III, que els exigeix més capital”. Des de la seva òptica, “els bancs cada vegada més es retrauran, si més no parcialment, del mercat de pimes, no hi invertiran tant, en una situació en què se'ls exigeix més capital”.

Com apunta, canals com el Mercat Alternatiu Borsari (MAB) o el Mercat Alternatiu de Renda Fixa (MARF) no han arribat a tenir prou volum per atreure les empreses necessitades de finançament, amb el benentès que la major part de la pime no té grandària per accedir a aquest mercat. A l'altra banda del taulell, la dels inversors, “amb uns tipus que són baixos i que seguiran sent-ho, a un inversor de perfil de risc mitjà li pot interessar un negoci on es poden demanar tipus del 14% i a terminis mitjans o llargs, d'uns set anys”. Com afirma Díez, el préstec directe ajuda en alguns casos perquè “sobrevisquin empreses en complicades situacions concursals que altrament estarien abocades a la seva liquidació”. Com Trea Capital, han anat apareixent darrerament altres iniciatives en què a l'empresa se li ofereix finançament, ja sia en format de pagaré i altres solucions de capital circulant per resoldre els problemes de tresoreria, i a terminis assumibles, d'uns set anys.

Com recorda Joan Antoni Ros, professor de finances d'EADA, “el fenomen del shadow banking no és nou, sempre hi ha hagut fons d'inversió que en un moment determinat han fet intermediació en el finançament a empreses, però ara, amb una banca molt regulada, la conjuntura els és més propícia”. Una hiperregulació que, comenta Ros, es reflecteix en casos de banca a l'ombra com la venda de carteres de crèdit dubtós a fons d'inversió que alguns bancs estan realitzant en els últims temps. Si s'organitza un mercat de pagarés, en què el paper comercial el compra un fons que el pot comercialitzar a altres, es pot esdevenir la situació que aquests actius arribin a petar al balanç d'un banc, cosa que podria comportar algun problema, “però per a això hauria de funcionar la regulació sobre el risc de la contrapart de Basilea III, que fixa que si un banc vol fer transaccions amb actius, es consumeix capital que cal reposar”.

El fet que hi hagi diner abundant però, alhora, una regulació que marca molt bé el terreny de joc, “ha provocat que s'hagin creat en algun cas estructures paral·leles, bancs que canalitzen el diner a fons que hi són vinculats”. Sovint s'acusa aquests fons d'opacitat, de no informar prou bé sobre el component de risc que ha de suportar l'inversor. Com diu Ros, “n'hi ha de tota mena, fons molt clars i d'altres, com algun hedge fund, en què l'inversor no està tan ben informat”. A l'hora de regular, creu que el que ha de crear més preocupació “és la finestra de sortida: en una situació d'excitació, si molts inversors demanen fer líquida la inversió, el fons es pot veure obligat a malvendre els seus actius i així es generaria un clar risc sistèmic. La norma ha de tenir cura que no es pot sortir del fons quan es vulgui, evitar que no depassin certs límits de palanquejament i posar límits al reemborsament”.

A la banca, l'expectació oculta por i escepticisme. Com diu Guillermo Monroy, cap de trading del Banc Sabadell, “l'excés de regulació que afecta els bancs ha fet que proliferin els establiments de banca a l'ombra, desregulats, i això pot generar un gran desequilibri futur entre els dos mons”. Monroy contempla amb estupor com “s'estan realitzant grans operacions de crèdit, en què intervenen hedge funds avesats al risc, palanquejats amb els diners de fons de pensions, asseguradores, fonts institucionals, ja que no ho poden fer amb la banca convencional, per les restriccions que imposa la regulació”. Hi afegeix: “Ni de bon tros s'està seguint la regla d'or d'un euro de capital per cada euro prestat, i és preocupant com tot això pot afectar els teixits financers.”

Quant als fons que es volen ocupar d'aquest mercat mitjà de la pime, Monroy reconeix: “Si bé poden tenir un efecte positiu en el crèdit, ja que amplien el ventall d'oferta per a les empreses, poden sorgir problemes en el cas de fons oferts, en què l'inversor que hi participi no tingui tota la informació que caldria sobre historials crediticis.”

Des de la seva talaia, el cap de trading del Banc Sabadell observa com, amb l'efervescència de la banca a l'ombra, “veiem com molts traders deixen el món regulat per anar a muntar el seu xiringuito financer, per fer finançament estructurat o préstec directe”. Només cal que un fons internacional, o un banc andorrà, faci aflorar els diners.

“En el fons, quan estem parlant de banca a l'ombra, estem parlant de la sopa d'all, perquè no hem d'oblidar que el mateix govern ho va impulsar en el seu moment”, com diu Ramon Trias, president director del grup AIS, firma que es dedica a la gestió del risc de crèdit. Recorda com els anys 2005-2007 “el govern espanyol va promoure les titulitzacions de crèdits de pime, amb garantia del Tresor públic, cosa que els atorgava un ràting de triple AAA, fins que Moody's va dir que n'estaven abusant i va recomanar deixar de fer-ho, perquè no repercutís en la qualificació del deute sobirà”. I actualment, com diu, “la Sareb, que no està regulat com a banc, també està fent una activitat de banca a l'ombra, està recol·locant crèdits a fons d'inversió”. A Ramon Trias també el preocupa el que considera un “tic especial” de la banca espanyola: “Sempre intenta assimilar les noves alternatives financeres. Ho va fer a la dècada dels vuitanta, amb els fons d'inversió, i ara fa el mateix amb la banca a l'ombra.” Observa: “Els bancs es volen treure risc del balanç, ja hem vist com alguns d'ells titulitzen crèdits per després vendre'ls als Estats Units.” Ramon Trias espera que no hagi de passar gaire temps abans que es promulguin regulacions més estrictes per controlar les societats paral·leles: “Aviat hauria d'aparèixer nova regulació, més estricta, al voltant de com es produeixen els crèdits, perquè malament si això ha de recaure sobre la banca a l'ombra, que té menys informació per filtrar els crèdits.”

Anar a demanar finançament més enllà del territori bancari. És que realment s'ha assecat la deu del crèdit dels bancs? Jordi Solé, director de Kreedit, nega aquesta premissa. Si bé reconeix que “de mica en mica els balanços de les empreses espanyoles hauran de convergir amb les seves homòlogues de la zona euro i reduir el finançament bancari”, creu que “moltes empreses cerquen aquestes alternatives sense haver explorat fins al fons les possibilitats del crèdit bancari, que, al capdavall, els resulta més fàcil d'entendre i de gestionar, i ofereix més garanties i seguretat”. Quan es parla de cercar el crèdit en altres àmbits, “sembla que no se sigui conscient que al nostre mercat financer operen més de cent bancs”.

Jordi Solé defensa el paper d'empreses com ara Kreedit, que ell defineix com una mena de “corredoria de bancs”, perquè l'empresa pugui tenir un vincle més fàcil amb l'entitat bancària que li concedeix un crèdit: “Quan hi ha venciments, certament és el banc qui marca el ritme de despalanquejament a l'empresa, i això pot ser realment molt dur.” Així doncs, “és útil recórrer a professionals per trobar altres bancs que inverteixin en l'empresa, en unes condicions més suportables”.