L'aparició de noves incubadores i acceleradores de projectes emprenedors ha deixat de ser una novetat per convertir-se en quelcom quotidià. Els processos d'incubació i acceleració, que en el passat s'associaven gairebé en exclusiva al món tecnològic, es van estenent lentament a altres sectors, sigui per l'omnipresència tecnològica o perquè les metodologies de creixement en un entorn tutelat milloren la velocitat de creixement, la taxa de supervivència i probablement la taxa d'èxit. Encara que això últim és discutible i mereix una reflexió sobre la legítima ambició d'alguns actors o sobre el mite de l'escalabilitat.

Amb un ecosistema emprenedor tan poblat, sembla que hi ha un excés de capacitat incubadora i acceleradora, i pocs projectes per acollir-s'hi. Això s'acaba traduint en una lluita per captar els millors projectes. O el que en terminologia anglosaxona s'anomena el deal flow: el flux d'operacions (deal flow) és un terme utilitzat pels operadors del sector de la inversió privada com ara els fons de capital risc, els business angels i les societats d'inversió per referir-se a la velocitat i intensitat amb què reben les propostes de negoci o les ofertes d'inversió. També s'utilitza per referir-se a la qualitat dels projectes rebuts com un tot col·lectiu, de manera que es pot dir que el deal flow es considera bo o dolent en funció de la potencialitat dels projectes rebuts.

L'exuberància de l'ecosistema té els seus entrebancs. Des del sector es comenta -amb la boca petita- la por d'estar en una bombolla. Des del costat emprenedor, tanta proposta pot generar certa angoixa, pèrdua de focus i de temps. El fenomen d'emprenedors que compatibilitzen diversos programes ja no és una raresa. Algú que se sent sol busca ajuda, però com amb els metges, de vegades més opinions, més diagnòstics -sovint contradictoris-, no sempre faciliten la tasca. Cal que identifiquin i prioritzin el que necessiten i triïn, amb criteri, la millor proposta que s'adapta a les seves necessitats.

Cal tenir a mà una llista dels aspectes clars a valorar i conèixer la naturalesa i la tipologia de la incubadores i acceleradores. La llista és llarga: a) Sector públic (o pseudopúblic) com Barcelona Activa com a referent històric o el TecnoCampus de Mataró com a model d'integració amb el centre universitari, empresa i emprenedoria. O StartupCatalonia com a xarxa d'iniciatives al territori. b) Universitats: les últimes a aparèixer i, excepte honroses excepcions, han despertat tard i amb lentitud. A favor tenen la massa crítica de talent. En contra, els falta flexibilitat, rapidesa i, sovint, orientació a negoci. c) Empresa privada: sempre hi ha espai per a la iniciativa i ganes d'invertir (p.e. Connector). d)Entitats privades: com Keiretsu o Seedrocket. e) Projectes associats a responsabilitat social corporativa: com CaixaCapitalRisc o Lanzadera de Mercadona. f) Corporatives: BancSabadell amb BSartup. g) Corporatives-públiques: Telefónica amb Wayra. h) Indústria: Fluidra Accelera. Per assegurar-se un deal flow bo, cada plataforma desenvolupa la seva estratègia: especialització, expansió geogràfica, potenciar al màxim la seva notorietat, capacitat d'inversió, visibilitat dels mentors, connexió amb planters de talent (universitats), etcètera. Evidentment són estratègies compatibles entre si. La competència entre les diferents iniciatives és altíssima. Aquesta lluita pel deal flow connecta amb unes circumstàncies que condicionen força la collita emprenedora més propera:

1) La recerca de projectes excepcionals. 2) Una certa bombolla (de valoració) d'alguns projectes amb excés d'insolació de saraus d'emprenedors. 3) Segueix faltant el treball de base de programes d'acompanyament en fases inicials del projecte (pre-seed o seed) que són els que fan possible que el deal flow sigui important. Aquí les universitats haurien de fer el pas, però amb realisme. 4) Excessiu mimetisme dels projectes emprenedors i falta de massa crítica –a hores d'ara- de projectes en sectors estratègics de la nostra economia, és a dir, relacionats amb RIS3CAT. Aquí sí que ha d'empènyer l'administració. 5) Massa desconnexió entre l'ecosistema emprenedor i la indústria real (p.e. la tèxtil).

El pitjor és que aquestes circumstàncies es retroalimenten entre si. Molts caçadors de projectes excepcionals, molt emprenedor tractant de ser el pròxim WhatsApp, molts programes tractant de cuinar fast food el pròxim WhatsApp i massa energia i recursos al monocultiu de crear projectes que reforcen poc o gens els sectors realment estratègics, que són els que permeten menjar avui i - esperem- demà passat.